MUTACIONS EN EL CÀNON LITERARI CATALÀ

Els últims anys han anat sorgint, no sense grans dificultats i amb moltes incerteses, una sèrie d’editorials independents que estan provocant una fèrtil i necessària renovació en el panorama de la literatura catalana. Flâneur, Raig Verd, Periscopi o Males Herbes són algunes de les que destaquen a Catalunya, però també poden esmentar-se les valencianes In Púribus o Riurau i les mallorquines Ensiola o Quid Pro Quo. Si es dóna una ullada als respectius catàlegs que estan bastint trobarem unes línies editorials variades i que segueixen objectius diversos, però es pot dir sense cap mena de dubte que el resultat més visible és que s’han descobert nous escriptors, els quals sense aquests segells haurien tingut molt difícil trobar el seu lloc al mercat. Per no citar-ne més que uns pocs casos representatius, ara és molt fàcil congratular-se de l’èxit de Joan Benesiu, però cal recordar que el manuscrit de l’excel·lent Gegants de gel va trobar moltes portes tancades abans que Periscopi va obrir la seua. En la mateixa línia, resulta difícil d’imaginar veure la imprescindible, tot i que massa desconeguda, obra poètica i assagística de Josep J. Conill en una altra editorial que no siga In Púribus. En el mateix ordre de coses, des d’aquestes joves editorials també s’han traduït autors estrangers que encara teníem pendents. A tall d’il·lustració i amb la mateixa impossibilitat de ser exhaustius, a Raig Verd li devem la versió catalana dels memorables llibres de Svetlana Aleksièvitx, a Riurau haver-nos descobert Amb els ulls d’una nena de dotze anys de Janina Hescheles i a Quid Pro Quo la primera traducció al català de les Cartes a Milena de Franz Kafka. Aquest moment, unit a l’obertura d’una sèrie de llibreries disseminades arreu pel territori de parla catalana, que sovint treballen en xarxa amb les noves editorials (Calders a Barcelona, Detroit Llibres a Alcoi, Quart Creixent a Palma, etc.), permet valorar amb un prudentíssim optimisme una realitat, la del llibre en català, que cal no oblidar continua, sobretot al País Valencià, en una situació d’allò més crítica a causa del baixíssim nombre de lectors i del gairebé epidèrmic procés de substitució lingüística.

Les noves empreses editorials busquen distanciar-se de manera irreversible d’uns models d’edició, venda i promoció de llibres caracteritzats pel baix risc a l’hora de publicar i per la dependència d’una xarxa d’ajudes públiques que alimenta un sistema literari endogàmic i amb una nul·la capacitat d’autocrítica. Dit d’una altra manera, els llibres esmentats no tenen res a veure amb els títols de caràcter comercial, sobretot de narrativa, que ens ofereixen els grans grups editorials, que el lector, a més, pot trobar simultàniament en castellà. Així mateix, els segells citats més amunt no publiquen obres acadèmiques que expliquen, sovint de manera poc crítica, el país, segurament perquè no volen dependre de les subvencions oficials de les institucions —cosa que, per altra banda, tampoc no vol dir que hi hagen de renunciar per se. Quant a això, resulta important destacar que una altra característica que els agermana és l’objectiu general de connectar amb un públic que compre llibres i que cada vegada desenvolupe un millor criteri crític. Això fa que les seues propostes siguen molt engrescadores però alhora prudents, cosa que es demostra en el fet tan raonable de publicar tirades de còpies que entren dintre d’una previsió realista de vendes, sempre preparats, això sí, a fer-ne noves edicions si hi ha una resposta positiva (les diferents reimpressions dels llibres de Joan Benesiu, de Svetlana Alexièvitch o de Janina Heschelles en són una bona mostra). Al mateix temps, i això es pot aplicar també a algunes de les noves llibreries que s’estan obrint arreu, es treballa amb un fons de novetats més menut i gens supeditat al que dicten les modes, però també més especialitzat i per això fidel a la línia preconcebuda que s’haja elegit. En definitiva, estem parlant d’editorials que han nascut amb una idea de cultura que va unida a la consecució d’un públic adult, no a la caça de l’últim best-seller o d’un suposat prestigi animat des de les instàncies oficials. Es tracta, al capdavall, d’apostar per l’oferta d’un catàleg amb criteri propi basada en la recerca de bona literatura, i que, de retruc, això tinga incidència en la concepció d’un projecte social de futur il·lustrat i cívic.
La revifalla editorial conté una clara crítica a l’statu quo i és també una manera de respondre a d’altres reptes actuals, com l’augment de la compra de llibres per internet. Des d’aquest punt de vista, no resulta casual que s’haja produït, com tants canvis en altres camps, en uns temps en els quals ens ho estem qüestionant tot, des de la llibertat nacional fins al model de política que volem. Però perquè aquesta tendència no córrega el risc de dispersar-se ni de perdre la força que ha estat capaç d’atresorar, encara que siga per suportar els mals temps que vindran en forma d’intents de restauració, resultaria molt útil fer un exercici retrospectiu per analitzar si l’ona expansiva del moviment també té força cap al passat. Ras i curt: si les novetats del present també poden afectar la tradició, que aquí s’entén com aquella maleta que cada cultura fa per tindre cobertes les necessitats en l’esdevenir del seu trajecte, però també perquè el viatge siga el més reeixit possible, d’aquí que aquesta maleta s’haja de poder revisar i modificar quan siga necessari. Una literatura ha de reprendre de manera periòdica les obres del seu passat i les ha de descriure de nou per saber què se’n pot fer. Qualsevol intent de millorar el futur no només es fa qüestionant el passat, sinó que també cal tenir clar quines coses de la tradició les volem nostres per assolir la força necessària per a continuar. I són els moments de canvi, com més es mira el futur, els millors per fer la vista endarrere en el temps, perquè si alguna lliçó hem aprés aquests anys convulsos és que tot passat és revisable.

És per això que ara que s’intenta ampliar el sistema literari en llengua catalana, també s’estan revisant moltes coses del passat, sobretot pel que fa al segle XX, marcat de manera ineludible pel tall brutal que va significar la guerra civil i els quaranta anys de dictadura. Com no podia ser d’una altra manera, aquells fets tan penosos van tindre un pes cabdal en la literatura feta en català. Les condicions en què van haver de treballar els escriptors van ser duríssimes, i les obres que van aconseguir publicar-se van tindre unes grans dificultats de transmissió. A més, la situació va ser tan excepcional que va amenaçar la mateixa pervivència de la línia de tradició, com es demostra en el fet que no coneixem prou bé la literatura en català d’abans de la guerra. Per si no n’hi haguera prou, a aquest panorama cal afegir aspectes interns que, si bé poden ser els comuns en qualsevol sistema literari, en un com el nostre, amb problemes durant bona part de l’edat contemporània, no fan sinó que impedir el seu normal funcionament. A tall d’il·lustració, podem referir-nos a les dificultats per arribar a una llengua literària moderna, fet que va provocar que moltes vegades s’estiguera més obsedit per la competència lingüística dels autors que per les propietats estètiques de les obres. O podem recordar la preponderància que va tindre una ideologia tan idealista com va ser la del Noucentisme, amb unes poc comprensibles reticències davant un gènere popular com la novel·la, en lloc d’altres corrents més connectats a la realitat i, sobretot, capaços encara avui en dia d’interpel·lar-nos. Així mateix, durant la (suposada) transició democràtica es van acordar una sèrie de pactes des dels quals es van establir les bases per forjar el que havia de ser el cànon literari català. Un cànon oficial. Si es tenen en compte les excepcionals condicions des d’on es venia, el mínim que es pot dir és que aquest consens va ser molt restrictiu.
A la vista de les reflexions antecedents, el present article vol fer un repàs a alguns dels redescobriments i de les relectures que s’han fet, els quals, literalment, fan que puguem dir que el cànon de la literatura catalana s’estiga movent i, fins i tot de vegades, mutant. D’entrada, però, un cop més cal esmentar que un paper d’aquestes dimensions no pot fer una anàlisi sistemàtica de totes les reedicions que estan eixint al mercat, només pot establir una xarxa de relacions del que es coneix, en una síntesi que és, per força, subjectiva i feta segons el gust personal de qui la signa. A més, ens centrarem només en la prosa, majoritàriament en el gènere de la novel·la.

Quan es vol fer una síntesi que reculla una sèrie d’elements en aparença inconnexos, resulta molt útil concretar un punt de partida fàcilment identificable. Per a fer una recopilació d’aquelles obres en prosa del segle XX que han trobat el seu lloc al segle XXI hi ha un moment clau: el redescobriment d’Incerta Glòria que es va produir cap al 2007 gràcies a l’acurada reedició que va impulsar l’equip de Maria Bohigas quan es va fer càrrec de l’editorial Club Editor. De tots és coneguda la dificilíssima gestació del projecte literari de Sales, com el va continuar treballant i ampliant en contra de la censura i d’un context que demanava girar full, fins a crear una obra sobre la catàstrofe catalana a la guerra civil d’unes dimensions colossals i tan plena de matisos. Però la veritat és que quan es va publicar de manera definitiva, el 1981 (amb la incorporació de El vent de la nit), va costar molt que fóra acceptat, i Sales no va tardar a caure en l’oblit. L’acomplexada Catalunya autonòmica no estava preparada per afrontar la dura realitat de la seua precària situació cultural i nacional a través d’una obra tan potent.
A Club Editor també li devem la imprescindible nova edició de La mort i la primavera (2015), que ha tornat a veure la llum amb materials inèdits i amb un excel·lent postfaci d’Arnau Pons. El llibre és impactant com només ho pot ser una obra testamentària, capaç d’atorgar noves perspectives a tot el que l’ha precedit, és a dir, a la llarga trajectòria de Rodoreda com a novel·lista i contista. No ens referim al fet que amb aquesta publicació una novel·la tan hermètica i trasbalsadora com Quanta, quanta guerra… (que el proper setembre d’aquest 2019 se’n farà una edició revisada), en la qual Rodoreda també se serveix de l’al·legoria per referir-se a l’absurditat i el sense sentit de les guerres, ja no existia sola com si fóra un objecte estrany en la seua obra. Amb aquests dos llibres, l’escriptora ens oferia una visió molt pessimista de l’existència, al mateix temps que aportava claus imprescindibles per entendre la seva trajectòria. Hi trobem símbols que dinamiten aquells filtres costumistes amb què s’havia llegit la seua obra, que servien de manera interessada per no veure tot allò d’incòmode que conté, siga la denúncia de les ideologies que van portar Europa a la vora de la destrucció o el ressentiment contra els qui van voler exterminar el seu món. Però el més important de tot és que això Rodoreda ho va aconseguir amb el seu particular estil allunyat de qualsevol èmfasi ideològic, capaç d’unir la correcció gramatical amb una llengua molt natural i capaç de reflectir fondos matisos de sentiments i de pensaments, des d’on no només posa en evidència les violències sinó que també les transcendeix.

Un altre autor considerat un clàssic però sobre el qual s’estan creant noves lectures és Josep Pla. Quan es van publicar les notes disperses recollides en Fer-se totes les il·lusions possibles (Destino, 2017), les cròniques que se’n van fer ressò van destacar les duríssimes descripcions que fa del franquisme, com si això fóra una novetat. Per aquells que encara consideraven Pla un autor problemàtic, o directament un traïdor a la pàtria, es nota que no l’havien llegit a fons o que no coneixien El nostre heroi Josep Pla, el dietari d’Enric Vila (A contravent, 2007), on queden perfectament explicats els grans problemes que va tindre l’autor de Palafrugell amb la censura, els seus esforços per salvar la llengua i la cultura catalana de l’onada repressiva franquista i també les seues opinions molt crítiques sobre Castella. Vila també reivindica el Pla d’abans de la guerra civil, quan va donar forma a la prosa moderna catalana a través de cròniques periodistes i d’unes obres molt personals que barrejaven diferents gèneres (el dietari, el llibre de viatges, l’assaig, la narració, etc.), amb la qual cosa va ser capaç d’entroncar amb les principals corrents de la literatura europea contemporània. Pel que fa a la importància d’aquest periodisme català d’abans de la guerra, entre algunes de les influències de Pla destaca el paper d’Eugeni Xammar, un altre escriptor de premsa que va publicar tenint Barcelona com a única capital de referència. De Xammar, Quaderns Crema ha reeditat recentment les indispensables Seixanta anys d’anar pel món (2007) o Cartes d’un polemista (1907-1973) (2019).
Terenci de Moix i Manuel de Pedrolo van tindre trajectòries vitals i professionals molt diferents, però avui també estan tenint noves oportunitats. La reedició de El dia que va morir Marilyn de Terenci Moix (Grup 62, 2018, pròleg de Sebastià Portell), publicada el 1969, és una de les millors novel·les sobre la Barcelona de la postguerra. Des d’aquest punt de vista, no es troba gaire lluny del final de Mirall trencat o d’El carrer de les Camèlies, per molt que a Terenci Moix no li haguera agradat la comparació. A més, destaca com un caràcter important de la novel·la la influència que presenta de la cultura de masses i del cinema, i sobretot el tractament tan adult, probablement en una de les primeres vegades en la literatura catalana, de l’homosexualitat (elements pels quals Moix va tindre problemes per ser acceptat pel conservador sistema literari català dels anys 70 i 80). Pel que fa a Pedrolo, la gran repercussió que van tindre algunes de les seues novel·les va provocar que les seues obres més arriscades i interessants foren directament oblidades o negligides, a banda que es va crear una imatge massa tòpica i reduccionista de la trajectòria literària de Pedrolo —un autor molt prolífic que va patir la censura i molts problemes a l’hora de publicar. A més, en les dècades de 1970 i 1980, no encaixava en les necessitats nacionals del final de la dictadura i de l’inici de la democràcia, quan el pensament políticament correcte del catalanisme s’havia gestat amb dues idees generals: que la literatura havia de tenir una influència social directa i que Catalunya s’havia de definir dins del context espanyol. Des d’aquest punt de vista, Pedrolo no l’encertava, no només perquè ja era obertament independentista i no s’ho callava, sinó perquè la seua obra, plena d’experiments formals, era massa excèntrica. En són una bona mostra d’això dues novel·les reeditades recentment, Acte de violència (Sembra, 2016) i Milions d’ampolles buides (Sembra, 2017), totes dues publicades el 1975, les quals, si bé és veritat que presenten un component polític molt directe, ho fan d’una manera tan abstracta i amb uns tocs existencialistes tan universals, que aconsegueixen que la seua lectura siga més actual avui en dia que en el moment de la seua publicació.

En canvi, d’altres autors que avui comencen a ser considerats essencials, com Víctor Català, en el seu dia van ser volgudament menystinguts. Un cop més, des de Club Editor s’està bastint una extraordinària operació editorial amb la publicació de totes els seus contes i de la novel·la Un film (3000 metres), que ens permet llegir de manera sistemàtica quasi tota l’obra en prosa de Víctor Català, que es revela com una autora imprescindible i, per descomptat, com molt més que l’escriptora de la magnífica Solitud. Català ens parla de la misèria i de la condició humana defugint qualsevol posició teòrica i desafiant totes les convencions. També s’atreveix a qüestionar les intervencions violentes d’un Estat que no fa més que aixafar les criatures que viuen en el seu jou. Una autora, a més, que resulta que és, en contra dels tòpics que volien encasellar-la en un determinat àmbit, molt versàtil temàticament, capaç de mostrar amb autenticitat tant el medi rural com l’urbà. Quant a això, cal destacar per la seua originalitat a l’hora de mostrar els baixos fons de Barcelona la novel·la Un film (3000 metres), publicada el 1918, absolutament menystinguda pels crítics noucentistes de l’època i que ni durant el franquisme o la transició democràtica va interessar a ningú redescobrir-la. A més, la seua prosa té una estranya capacitat d’extraure abissals matisos de lirisme de les situacions més punyents, a través d’una llengua pletòrica capaç de trobar i de crear les imatges més sorprenents.
Víctor Català també ha estat rescatada en el recull de contes decadentistes catalans Savis, bojos i difunts (Males Herbes, 2018), en el qual Ramon Mas aplega autors que havien quedat de manera deliberada fora del cànon oficial (dels quals destaca el valencià Ernest Martínez Ferrando). Són contes que mostren els aspectes més tèrbols de la societat industrial i de la modernitat, alguns dels quals s’atreveixen a introduir elements fantàstics, de terror o violents, pel que sembla no desitjables per a les mentalitats dels qui ordenaven el que s’ha de llegir. Entre els autors recopilats, hi ha Santiago Rusiñol, qui va explorar l’estètica simbolista i modernista, va sorprendre el públic amb obres de teatre polèmiques i es va enfrontar al Noucentisme publicant a L’esquella de la Torratxa un glossari alternatiu al d’Eugeni d’Ors. En canvi, durant molts anys Rusiñol només va ser conegut per L’auca del senyor Esteve. Mentrestant, com diu Raül Garrigasait a El fugitiu que no se’n va (Edicions 1984, 2017), un retrat literari de la personalitat artística de Rusiñol: «les dues mil sis-centes pàgines atapeïdes de la seva obra completa dormen un son tranquil. La majoria de les seves peces teatrals no s’han tornat a representar». És precisament això el que s’està corregint els últims anys, fet que ens permet descobrir un escriptor molt important. Quant a això, es poden destacar les edicions de L’Avenç: Teatre polèmic (2018), En Josepet de Sant Celoni (2016), La niña gorda (2015) i Màximes i mals pensaments (2013). O Edicions de 1984 ha publicat el recull de narracions El poble gris i les Oracions (2018), que és el primer llibre de proses poètiques de la literatura catalana i alhora un exemple d’intent de creació d’una obra d’art total (que aplega no només literatura, sinó també música i pintura).

En la mateixa línia, un altre dels escriptors que va veure negligida la seua obra és Juli Vallmitjana, de nou perquè en les seues novel·les i obres de teatre va reflectir d’una manera molt punyent el món marginal i els baixos fons de Barcelona, en el seu cas centrant-se en la vida dels gitanos, dels quals incorpora les seues variants dialectals del català. Tant la crítica noucentista, dedicada a promulgar la seua ciutat ideal, com els franquistes, obsessionats a negar que en català es podia escriure de tot el que no fóra folklore, no s’hi van interessar mai, cosa que també va passar amb La rossa de mal pèl de Josep Maria Francès, publicada el 1929, i que el 2018 va reeditar Adesiara Edicions. Pel que fa a Vallmitjana, Edicions de 1984 està publicant les seues principals obres, moltes d’elles encara inèdites. Destaquen De la ciutat vella, La Xava, Albi, De la raça que es perd, La dèria nova, alguna d’aquestes inèdites, o els dos volums que arrepleguen el seu teatre.
Un altre cas paradigmàtic d’oblit injust és el d’Aurora Bertrana, una de les grans figures del feminisme català. El franquisme va estroncar la seua vida cosmopolita i alliberada, tot i que podem imaginar que en la Catalunya de les dècades de 1920 i 1930 no deguera ser fàcil viure d’una manera tan poc acomplexada. L’editorial Rata ha reeditat els Paradisos oceànics, que és un deliciós recull de les narracions que va escriure a partir dels viatges que va fer a la Polinèsia durant la dècada de 1920. Pel que fa a la seua obra com a escriptora, també reflecteix el trencament i l’experiència de la guerra i de l’exili. Club Editor ha reeditat Tres presoners i Entre dos silencis, de 1957 i 1958 respectivament, que aborden la vivència d’unes dones davant la guerra. Per la seua banda, Males Herbes ha recuperat La ciutat dels joves (2019), una crítica despietada a l’Espanya franquista que surt per primera vegada sense censura (la versió amputada és del 1971).

Aquesta ràpida (i molt parcial) panoràmica sobre alguns llibres del segle XX que estan trobant una segona vida en el segle XXI s’ha centrat només en la prosa. El 2015 es va reeditar el clàssic Literatura contemporània catalana de Joan Fuster, una obra del 1971 en la qual l’assagista va recopilar els seus estudis sobre la literatura catalana del segle XX. Una obra, com reconeix el mateix Fuster, molt personal i poc acadèmica, per la qual cosa no resulta d’estranyar que no va tindre gaire ressò en els cercles universitaris, tot el contrari que va passar entre el públic interessat per la qüestió, com indica la recent reedició. De fet, la llibertat amb què estan escrits els comentaris i les valoracions sobre els diferents moviments literaris i escriptors, converteixen aquest llibre en un primer intent de presentar una veu alternativa a l’oficialitat, com si Fuster ja haguera vist que el cànon que s’estava construint tenia poc a veure amb la realitat. És veritat que no va poder conèixer moltes de les novetats i reedicions que coneixem avui en dia (per exemple, no hi ha referències a Vallmitjana o Bertrana, i Català encara és l’autora de Solitud i poca cosa més), però, des del nostre punt de vista, els seus comentaris sobre Pla, Sales o Rodoreda van obrir camins interpretatius que s’han revelat molt fructífers. Pel que fa a d’altres prosistes, també hi ha capítols molt il·lustratius sobre Prudenci Bertrana, Sebastià Juan Arbó o Pere Calders, uns autors que encara avui en dia continuen literàriament vius i que es poden llegir en acurades noves edicions. Així mateix, la figura de Fuster també ha estat subjecta a molts malentesos i se l’ha simplificat de manera interessada, quasi sempre només qualificat com el renovador del catalanisme des del País Valencià. Sense bandejar aquestes evidències, els últims anys s’estan fent estudis que intenten estudiar-lo en perspectiva i destacar-ne les indispensables aportacions humanistes i sociològiques que li devem, alhora que situar la seua trajectòria en una línia d’assagistes europeus que es van posicionar davant de les problemàtiques de la modernitat. Quant a això, destaquen dos assajos a qui els autors dels quals no els tremola el pols a l’hora d’analitzar la figura de l’assagista de Sueca, alhora que són dues clares continuacions de la seua feina. Es tracta de Dialèctica de la ironia de Guillem Calaforra (PUV, 2006) i Joan Fuster: la paraula assaig d’Antoni Martí Monterde (Afers, 2019).

En la mateixa línia, també s’han reeditat les conferències que va fer Gabriel Ferrater sobre literatura en la dècada de 1960, algunes de les quals van estar centrades en alguns prosistes catalans contemporanis (Tres prosistes. Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla, Empúries, 2010). La visió de Ferrater, igual com li passa a Fuster, és molt simptomàtica del temps en què va viure, com es demostra en el cas que només considera Víctor Català com l’autor de Solitud. No obstant això, igual com passa amb l’escriptor de Sueca, els seus comentaris continuen sent a dia d’avui lúcids i intel·ligentíssims, i, sobretot, ideals per ser sotmesos a crítica i a discussió; seguint amb Solitud, destaca l’anàlisi en termes psicoanalítics que en fa, tan polèmica com interessant. Precisament, de Ferrater se n’ha fet una edició crítica, a càrrec de Jordi Cornudella, de Les dones i els dies (Grup 62, 2018), fet que també demostra que en el terreny de la poesia també s’està treballant. És per això que deixem per algú altre la també necessària renovació crítica que cal fer de la poesia feta en català, que és un dels camps literaris on la nostra literatura més ha excel·lit, tot i que també on resulta més necessari, segurament per aquesta raó, separar el gra de la palla o, almenys, intentar ordenar el que hi ha seguint uns continguts clars (quant a això, pensem que Josep Conill seria una veu molt autoritzada, com es demostra aquí).

© 2019 Fèlix Edo Tena

El cibernètic en el laberint: la ficció tecnològica en la narrativa de Stanisław Lem (i IV)

En estreta connexió amb el «El doctor Diàgores» (1971) es troben aquells altres relats en els quals Lem reflexiona explícitament sobre l’aparició de la Singularitat Tecnològica en forma d’explosió d’una IA dotada d’un nivell sobrehumà d’intel·ligència general. El matemàtic Irving John Good, que va treballar amb l’equip de descodificadors d’Alan Turing durant la Segona Guerra Mundial, definia el 1965 aquesta màquina en els termes següents:

Definim una màquina ultraintel·ligent com aquella que pot superar amb escreix totes les activitats intel·lectuals de qualsevol home per molt llest que sigui. Atès que el disseny de màquines és una d’aquestes activitats intel·lectuals, una màquina ultraintel·ligent podria dissenyar màquines fins i tot millors; aleshores hi hauria, sens dubte, una «explosió d’intel·ligència», i la intel·ligència humana quedaria molt enrere. Per això, la primera màquina ultraintel·ligent és l’últim invent que l’home necessita crear, bo i comptant amb el fet que la màquina sigui suficientment dòcil per dir-nos com mantenir-la sota control.

Alan Turing i part del seu equip amb la seua màquina descodificadora ‘The bombe’

D’acord amb la caracterització que en fa Nick Bostrom (Superintelligence: Paths, Dangers, Strategies, 2014), una IA seria una superintel·ligència capaç de dur a terme molt més ràpidament i qualitativament, en molts ordres de magnitud, tot el que és capaç de fer el cervell humà. Per a una intel·ligència tan veloç els esdeveniments del món material es produirien amb una lentitud exasperant, de manera que, probablement, preferiria treballar amb objectes digitals en lloc d’interaccionar amb tardígrads com els humans. A grans trets, els tres camins que es poden seguir per aconseguir una IA són: l’acceleració dels processos evolutius a través de la selecció genètica, l’emulació del cervell humà complet i la creació d’una IA seminal, susceptible d’aprendre i de millorar la seva pròpia arquitectura algorítmica. Mentre que en els dos primers casos podem esperar una certa semblança amb la intel·ligència humana, aquesta última podria arribar a constituir una autèntica intel·ligència alienígena. De fet, quan ens referim a l’impacte d’una IA, cal evitar, d’entrada, el risc d’incórrer en l’antropomorfisme, ja que en molts sentits la seva emergència equivaldria a introduir una nova espècie intel·ligent en el planeta, d’unes dimensions absolutament incommensurables amb les de la intel·ligència humana. Tal com assenyala el mateix Bostrom: «en comptes de pensar que una IA superintel·ligent és intel·ligent en el sentit en què habitualment diem que un geni científic és més intel·ligent que l’ésser humà mitjà, podria ser més adequat pensar que una IA és intel·ligent com quan diem que un ésser humà mitjà és intel·ligent en comparació d’un escarabat o un cuc.»

Continua la lectura de El cibernètic en el laberint: la ficció tecnològica en la narrativa de Stanisław Lem (i IV)

El cibernètic en el laberint: la ficció tecnològica en la narrativa de Stanisław Lem (III de IV)

La reflexió sobre els androides constitueix només la connexió més superficialment frankensteiniana de l’obra de Lem, perquè —si més no en aquelles narracions que no s’ocupen dels intents de comunicació amb espècies alienígenes— l’autèntica representació del monstre, en el sentit etimològic del mot, que vol dir «advertència», s’hi manifesta en forma d’esclat d’una superintel·ligència capaç de deixar enrere la humanitat. És el que, d’ençà del famós article homònim de Vernor Vinge «The Coming Technological Singularity: How to Survive in the Post-Human Era», aparegut el 1993, s’anomena la Singularitat Tecnològica, terme que al llarg dels últims anys ha popularitzat de manera demagògica el conegut cibernètic i futuròleg nord-americà Ray Kurzweil. Tot amb tot, interessa destacar que no estem parlant de cap fatalitat, sinó d’una contingència que dins el camp de la cibernètica és encara objecte d’intensa discussió entre aquells que pensen que es tracta d’un futur més que probable i aquells que s’hi mostren escèptics i tendeixen a creure que darrere d’aquesta hipòtesi batega una il·lusió desproveïda de fonament, similar, posem per cas, a la recerca de la pedra filosofal en l’època dels alquimistes. La qüestió, doncs, és que, a hores d’ara, com remarca el cibernètic Jerry Kaplan, encara «no tenim un marc teòric acceptat que resulti suficient per resoldre aquest conflicte», raó per la qual potser no és fortuït el fet que constitueixi un terreny propici a la fabulació literària o cinematogràfica millor o pitjor informada.

Sens dubte l’obra de Lem representa una de les aportacions més primerenques i de major envergadura que s’han fet a la qüestió des de l’àmbit del pensament i la literatura. Si ens cenyim a aquesta última, sóc del parer que una de les millors maneres d’introduir-se en aquesta parcel·la de l’obra de l’autor de Solaris és a través de la lectura d’un relat en la qual la construcció de robots no antropomòrfics coexisteix amb l’emergència d’una criatura que té totes les traces de constituir una superintel·ligència in statu nascendi. Em refereixo a la narració titulada «El doctor Diàgores», inclosa al volum Diaris de les estrelles. Viatges i memòries (1971) i protagonitzada per Ijon Tichy, un personatge recurrent en algunes de les obres satíriques de Lem. El desenvolupament de la trama és tan suggestiu que paga la pena fer-ne cinc cèntims.

Continua la lectura de El cibernètic en el laberint: la ficció tecnològica en la narrativa de Stanisław Lem (III de IV)

El cibernètic en el laberint: la ficció tecnològica en la narrativa de Stanisław Lem (II de IV)

Segurament, Stanisław Lem ha estat un dels escriptors de ciència-ficció que ha atorgat major protagonisme als robots, encara que el paper d’aquests en els seus relats constitueix molt sovint un mer pretext per desenvolupar estrambòtiques històries de caràcter satíric a la manera de Rabelais, Swift i Voltaire, com les recollides a Cyberiada (1965). Això no obstant, també va reflexionar específicament sobre l’assumpte, des d’un punt de vista que no té gaire a veure amb les elucubracions d’Isaac Asimov. De fet, encara que no en tinc cap constància, em decanto més aviat a pensar que, tal com li ocorria amb la major part de la ciència-ficció nord-americana, Lem devia considerar que els plantejaments de l’autor de Jo, Robot pecaven de massa frívols o optimistes. El narrador polonès era massa sagaç per creure que els problemes suscitats pel control de la conducta robòtica podien solucionar-se amb mètodes d’especificació directa basats en normes com les famoses «Lleis de la robòtica» enunciades per Asimov. Dins de la producció de Lem, la reflexió sobre els robots es concentra sobretot en alguns relats protagonitzats pel pilot Pirx, un dels seus personatges recurrents. En aquests relats examina la distància inquietant que separa els robots dels humans, així com la manera idiosincràtica en què aquells transformen les pautes conductuals que aquests els transmeten. Com sol ser freqüent en la seva narrativa, ens enfrontem amb un punt de vista complex i ple de matisos, atès que el comportament robòtic esdevé pertorbador a causa de la seva habilitat per defugir les respostes merament mecàniques i imitar patrons antropomòrfics. No debades una de les principals característiques d’aquests productes de la IA radica en la seva versatilitat, que pretén capacitar-los per a les tasques cada cop més complexes que els seran encomanades.

Daniel Mróz

Continua la lectura de El cibernètic en el laberint: la ficció tecnològica en la narrativa de Stanisław Lem (II de IV)

El cibernètic en el laberint: la ficció tecnològica en la narrativa de Stanisław Lem (I de IV)

La celebració del segon centenari de la publicació de Frankenstein posa en relleu l’enorme capacitat prospectiva de la novel·la de Mary Shelley en una cruïlla històrica com l’actual, en què els avanços en el camp de la intel·ligència artificial (IA) esdevenen cada vegada més sorprenents i decisius en tots els ordres de la vida. La millor prova d’això és que a hores d’ara la progènie literària de la criatura imaginada per l’escriptora anglesa ha esdevingut tan nombrosa que caldria ser un autèntic especialista en literatura comparada, dotat d’una erudició vastíssima, per resseguir les empremtes que ha deixat en l’obra d’escriptors posteriors. En tot cas, com que no posseeixo cap d’aquestes qualitats, la meva aportació ací serà per força molt més modesta i em limitaré a comentar algunes mostres del tractament radical que la problemàtica frankensteiniana ha obtingut en la narrativa d’un dels grans escriptors, sense adjectius, del segle XX, el polonès Stanisław Lem.

Stanisław Lem, 1971. J. Grelowski-PAP

Indiscutiblement, els problemes posats per la comunicació entre l’espècie humana i les seves creacions es troben molt lluny de les hipotètiques dificultats suscitades per la comunicació amb civilitzacions alienígenes descrites en algunes conegudes novel·les de Lem com ara Solaris o Fiasco. Això no obstant, també en aquest àmbit existeix la tendència —que el Frankenstein de Shelley il·lustra a la perfecció— a concebre la relació home-artefacte com una experiència ominosa, feta d’atracció i de refús alhora, similar en molts sentits al mysterium tremendum atque fascinans que el teòleg alemany Rudolf Otto atribuïa a l’experiència del creient enfrontat a la divinitat. No debades hi ha qui ha apuntat que la creació d’un ésser humà a partir de matèria morta constitueix una autèntica prefiguració de la mort de Déu i la seva substitució per l’home. Mentrestant, l’únic cert és que Déu calla i assistim a una època en què, tal com remarca Ricard Ruiz Garzón, «l’ombra de Frankenstein s’allarga per la via del transhumanisme i el posthumanisme, per la via de l’alteració de la mort mitjançant la ciència, per la via del millorament humà i les màquines, tot desafiant uns déus que comencen a ser ells mateixos perillosos experiments de laboratori» (Mary Shelley i el monstre de Frankenstein, 2018).

Continua la lectura de El cibernètic en el laberint: la ficció tecnològica en la narrativa de Stanisław Lem (I de IV)

Dibuixar, en una ratlla i mitja, el vol d’un ocell

Josep Pla, en Notes del capvesprol (1979), una miscel·lània de maduresa en la qual hi trobem reflexions sobre gairebé tot el que li interessava, des del país i la seua gent fins als més diversos aspectes culturals, reivindica una escriptura lligada a l’observació, que considera molt difícil perquè necessita de molta precisió, mentre que rebutja la basada en la imaginació, per a ell molt més intranscendent i innòcua. Aquesta és una convicció que ja li coneixíem d’obres anteriors, el que passa és que no ens diu gaire, i això no se li podia escapar a Pla, que sempre va ser molt conscient tant del que hom tracta d’expressar (la literatura) com de la manera de fer-ho (l’objecte de la crítica literària). I l’argument encara és més insuficient si el que volem caracteritzar és la seua obra narrativa. Més conegut com a periodista i memorialista, també va escriure quatre novel·les i dues dotzenes de contes. Per parlar-ne no podem obviar l’aposta per la literatura observacional, però si es vol aportar alguna cosa nova, cal explicar què li costava tant a l’hora d’escriure i com se’n sortia, la qual cosa ens portarà a localitzar el seu estil i a veure com l’aplicava en les diferents facetes de la seua obra.

Continua la lectura de Dibuixar, en una ratlla i mitja, el vol d’un ocell

El sentit comú

Entre totes les accepcions de l’expressió «sentit comú», finalment ha imperat aquella que ve de la tradició escolàstica i que es refereix a una suposada força cognoscitiva universal que propicia la coincidència espontània de parers entre els éssers humans, davant d’aquella altra, provinent de la tradició aristotèlica —de la qual constitueix una profitosa adaptació— que entén el sentit comú com un sentit intern «real», que unifica aquelles sensacions que, de forma independent, ens arriben a través dels sentits vinculats als òrgans sensibles. Segons aquesta segona accepció, l’original, el conjunt d’estímuls que rebem tothora, sense el sentit comú, no seria res més que un caos, i la nostra capacitat de comprendre el món desapareixeria.

Segons l’accepció aristotèlica també, l’anomenat sentit comú passa, de ser una capacitat que tots i «entre tots» tenim, a ser un privilegi del qual avui molts pocs gaudeixen, o que tothom té en un grau molt escàs. La major part dels mortals viuen sota el bombardeig continu d’estímuls que no saben desxifrar, enfrontant-se diàriament a signes que no entenen. Més encara: viuen en un estat d’atabalament permanent perquè no saben com defendre’s d’aquesta ignorància i, fins i tot, sense saber que ho són, d’ignorants. Des d’aquesta perspectiva, el sentit comú pren un significat paradoxal, a saber: aconseguir que impere la falta de sentit i aconseguir, alhora, que aquesta falta de sentit generalitzada s’accepte com si fos l’estat natural de les coses. Tal és l’objectiu d’aquesta espècie de lobotomia incruenta a la qual el sistema tracta, amb un èxit evident, de sotmetre tots els seus integrants, reduir fins al mínim la nostra capacitat cognoscitiva, assolir el control de les nostres ments i exercir el domini sobre els nostres actes, aquest control i aquest domini que l’absència de sentit comú —el sentit comú aristotèlic— ens impossibilita d’exercir de manera autònoma.

Continua la lectura de El sentit comú

La dignitat de l’emplomallat (i II)

“En la reserva en què vaig créixer, l’únic entreteniment era la sessió de cine nocturna en el soterrani de l’església. Em vaig criar amb els indis i els vaquers, i nosaltres sempre anàvem amb els vaquers, sense adonar-nos que érem els indis”
(Neil Diamond, cree)

 

“Ser indi era tan desavantatjós que ara molts indis no volen que els anomenen indis”
(Tom Dion, houma)

 

“Actuar com un indi és la cosa més fàcil del món, perquè el pellroja manca pràcticament d’emocions”
(Ernest A. Dench, 1915)

Casat en 1936 amb Bertha “Birdie” Parker, neboda-néta del prestigiós cap seneca Hasanoanda i primera dona índia llicenciada en Arqueologia, tan aviat com la seua posició entre els bufons li ho va permetre va començar a rastrejar amb ella les empremtes de les cultures índies nord-americanes, a relacionar-se amb els seus germans d’altres reserves, a col·leccionar art, indumentàries, tocats, armes i arreus. Va reunir filmacions d’indis i les va llogar als estudis que rodaven westerns: abaratia costos alhora que introduïa pinzellades fidedignes en els films, a despit de la qualitat i intencions amb què estaven fets. Es va convertir en un expert en llengües índies, inclòs el llenguatge gestual, i en tècniques, hàbits, folklore i història dels pobles originaris d’Amèrica del Nord. Com a assessor de molts dels films que va interpretar, es va entestar que els personatges nadius parlaren en un correcte idioma indi en comptes d’un incorrecte anglés. Va ensenyar a poderosos directors i a soferts artesans com vivien i sentien en realitat les diverses tribus. I, a poc a poc, els westerns indis van començar a ser i a sonar d’una altra manera. Va intervindre en Buffalo Bill (DeMille, 1936), La diligència (Ford, 1938), Van morir amb les bótes posades (Walsh, 1941), Fort Apatxe (Ford, 1947), La Porta del Diable (Mann, 1949), Fletxa trencada (Daves, 1950), Centaures del desert (Ford, 1955), La llei del Talió (Daves, 1956), Yuma (Fuller, 1956) i molts altres. Va ser el més convincent Cavall Boig de la pantalla en Sitting Bull (1954) i La gran matança sioux (1965), tots dos de Sidney Salkow. Era l’home-medicina que iniciava Richard Harris en els ritus de purificació sioux (Un home anomenat Cavall, Elliot Silverstein, 1969). En un dels seus últims films, Àguila Grisa (Charles B. Pierce, 1977), va interpretar a Ós Erecte, l’únic cap que va guanyar un plet legal per la conservació de la seua terra. En els anys 60 va fundar una associació per a promoure l’ús d’actors indis en papers indis, va convertir en museu la seua col·lecció d’objectes autòctons i va estendre la seua incansable activitat a altres museus, centres educatius i organitzacions índies. Va prestar el seu rostre, abrupte com els Apalatxes dels seus avantpassats, a diverses campanyes publicitàries en favor de millores en les condicions de vida dels indis de les reserves i per la conservació de l’equilibri mediambiental. Va contar la seua vida a Collin Perry, que la va publicar en forma de llibre (Iron Eyes: Mi Life as a Hollywood Indian, 1982). I després de tot, de noranta hiverns i dos centenars de pel·lícules, de ser la imatge d’una campanya institucional contra la contaminació ambiental en què abocava una única llàgrima (de glicerina: els indis no ploren) i que va fer més per la seua celebritat que tota la seua filmografia (i, asseguren, va contribuir a reduir en trenta-vuit estats la presència de deixalles en entorns naturals un 88 per cent; els americans són així: fan por fins i tot quan ho fan bé), després de tot això, a una gasetillera de Nova Orleans, ciutat de tafurs, li va donar per tafanejar entre les partides de baptisme d’un remot poblet de Louisiana, parlar un poc amb una certa germanastra, i Amèrica es va desdejunar amb la notícia que el vell supervivent cherokee, membre del consell d’ancians de la tribu, l’home que més havia fet des de la indústria del cine pel reconeixement dels nadius americans, l’emblema del mite de puresa espiritual de tota una raça, era un immigrant italià pobre de segona generació.

“Durant els meus anys com a director executiu del Congrés Nacional d’Indis Americans, rar era el dia que no venia a la meua oficina alguna persona blanca proclamant orgullosament que ell o ella descendia dels indis. La tribu més sovint triada era la cherokee, i molts situaven els cherokees en qualsevol lloc entre Maine i l’estat de Washington. Al final vaig arribar a comprendre la seua necessitat identificar-se parcialment com a indis, i no m’ho prenia malament”
(Vine Deloria, Jr., sioux, 1969)

 

Continua la lectura de La dignitat de l’emplomallat (i II)

La dignitat de l’emplomallat (I)

“Si fóra només la història de la meua vida, crec que no la diria; perquè, què és un home perquè done tanta importància als seus hiverns, encara que l’encorben com una rigorosa nevada?”

Els funerals de John Ford a Hollywood, el 5 de setembre de 1973, van congregar a bon nombre de celebritats. L’espectador pitjor entrenat hauria reconegut allí a John Wayne, James Stewart, Henry Fonda o Charlton Heston. I, no obstant això, la sensació del dia va resultar ser un perfecte desconegut per als caçadors d’autògrafs. La seua arribada va desencadenar la histèria entre reporters televisius i fotògrafs de premsa, que el van tindre pujant i abaixant l’escalinata de l’església mentre feien esclafir els disparadors de les seues càmeres. Era un home ja ancià però dreçat majestuosament, abillat amb jaqueta, pantalons i mocassins de daina adornada ací i allà amb pintures de colors vius, el seu metre vuitanta llarg coronat per un plomall de plomes blanques i negres que li queien per l’esquena, surant entre els rígids cossos endolats. Era Iron Eyes Cody. Entre la imatge humiliada de l’indi de fusta a la porta dels estancs i aquesta figura emplomallada sotmetent-se a la frivolitat de la premsa, hi havia vuitanta anys de lenta i dolorosa recuperació de la dignitat massacrada.

“He imaginat aquest argument, que potser escriuré i que ja d’alguna manera em justifica, en les vesprades inútils. Falten detalls, rectificacions, ajustos; hi ha zones de la història que no em van ser revelades encara”
(Jorge Luis Borges: Tema del traidor y del héroe)

En la terra de promissió, ser indi era pitjor que ser xinés o hispà, i encara pitjor que ser negre. Els xinesos rentaven la roba bruta i fins els negres podien viatjar en la part posterior dels tramvies, però els indis necessitaven un salconduit per a abandonar els confins de les seues reserves i una excel·lent raó per a sol·licitar-lo. Els negres eren tan esclaus de la lliure empresa com els blancs pobres, però els indis eren captius del Ministeri de Defensa, presoners de guerra ni més ni menys. Per als indis amb alguna cosa que expressar hi havia dues eixides: despertar la curiositat d’algun antropòleg excèntric o fer-se bufó. Entre els que van optar o van ser comminats a prostituir les tradicions del seu poble, va haver-hi un cherokee de nom Ploma Llarga.

“Mata l’indi i salvaràs l’home”
(capità Richard H. Pratt, sobre la necessitat civilitzar els indis, 1892)

Continua la lectura de La dignitat de l’emplomallat (I)

Perpetuum mobile

«El movimiento es el fundamento de la Fe en la Realidad, y al fin lo solo que con ese pretesto se mueve es el Capital, que sólo moviéndose vive, la vida de la muerte.»
(Agustín García Calvo, 37 adioses al mundo)

Hi ha força unanimitat a considerar que l’escenari actual va començar a perfilar-se al principi de la dècada dels vuitanta, quan Ronald Reagan, actuant com un d’aquells herois d’una peça que apareixien en les seues pel·lícules, es va posar a acomiadar personalment, per carta, als controladors aeris que s’havien declarat en vaga per a exigir millores en les seues condicions laborals, augment de sou, jornades més curtes i alguns drets relatius a la seua jubilació. Alhora que declarava il·legal el sindicat que havia recolzat la vaga, Reagan va ficar en la presó alguns dels seus dirigents, va enviar a casa onze mil treballadors d’una tacada —als que va imposar un vet per a tota la vida, cosa que, si més no en grau de temptativa, equivalia a matar-los de gana, a ells i a les seues famílies— i els va substituir per personal militar. El més sorprenent, grotesc i tràgic de l’assumpte és que mig planeta va aplaudir la mesura, començant per això que llavors encara podia anomenar-se proletariat i per una aleshores triomfant classe mitjana. Perquè els controladors cobraven molt, perquè eren uns privilegiats, perquè queien malament. Les conseqüències d’aquesta vilesa es van començar a veure molt aviat, i no cal explicar-les perquè són les que estem patint molts i gaudint uns pocs ara, en plena era de la crisi perpètua.

Durant tot aquest temps, no sols aquell proletariat i aquella classe mitjana que es van trencar les mans aplaudint la gesta del galant de la Casa Blanca s’han emportat tal joc d’hòsties que no hi ha qui els reconega: a la mateixa burgesia que aguantava com un Atles aquell món sobre les seues esquenes les cames li fan figa. Aquella burgesia industrial que va parir aquest sistema i que l’ha defés amb dents i ungles al llarg de dècades encara no se n’ha adonat fins a quin punt ha estat devorada per ell. Acostumats a manar, a identificar-se amb la classe dominant, a creure-s’hi part, aquells burgesos de fabriqueta, mercedes, dinar dominical en família i missa setmanal —o diària, de vegades—, que es jactaven d’arribar al despatx abans que els seus treballadors i ser els últims a marxar a casa, pareixen no adonar-se que no pinten ja una merda, que els amos del ball són els que mouen d’una banda a l’altra mercaderies arreu del món, assistits per una elit financera completament aliena al seu codi de valors —al seu i a qualsevol altre—. D’ells són les rutes marítimes, les infraestructures viàries, portuàries i aeroportuàries, i d’ells són les llimadures que els diners va deixant-se en el seu perpetu rodar per aquests canals.

Continua la lectura de Perpetuum mobile