El botxí de la seva genealogia

«I llavors vaig tornar a trobar aquell punt de suport que havia descobert el darrer dia d’estudi a la Novíssima, aquella ràbia fonda i persistent, desbordant, implacable, contra tot i tothom, i em vaig sentir amb forces per continuar en el lloc on era, per plantar-me en aquella casa i girar l’esquena —amb correcció, sempre amb correcció, la virtut suprema— a tot el món d’abans.
»Era la meva vida, la meva decisió, el meu futur, el meu camí, el meu cos, els meus sentiments, la meva tria, la meva experiència, el meu rebuig, el meu desig, la meva acceptació, els meus estudis, els meus somnis, el meu món tan nou com jo pogués, els meus llibres…, el meu, el meu, el meu!
»Mentre la fúria dels pensaments m’alçava per damunt de tot, en una engrescadora volada de somni, i el bosc restava a sota, immòbil i secret, inescrutable, vaig entendre, fascinat per la pròpia transformació, amb una barreja de vanitat i por, que començava a convertir-me en un monstre. En el monstre que havien planificat que fos. En un monstre capaç de reunir en un sol cos, en una sola vida, dues naturaleses diferents, dues experiències contràries. Un monstre que jo mateix no sabia que m’habités. Un monstre.»

Amb aquestes paraules finalitza Pa negre d’Emili Teixidor (Barcelona: Columna, 2003), novel·la de merescuda fama que li va aportar en els últims anys al seu autor una consideració unànime de crítica i públic, extensiva a l’adaptació cinematogràfica posterior. Però el que m’interessa ací no és reiterar un cop més les virtuts de la novel·la, sinó examinar la figura del seu protagonista, un noi espavilat de postguerra, fill d’un pare executat per roig i d’una mare obrera, que passa llargues temporades amb l’àvia i uns oncles masovers, en companyia d’un cosí i una cosina amb els quals juga a enfilar-se a la prunera de davant del mas. Finalment, serà donat en «adopció» als amos de la terra, un matrimoni sense fills capaç d’assegurar-li el futur prometedor que la seva família no es troba en condicions de proporcionar-li.

Continua la lectura de El botxí de la seva genealogia

Logomàquia tauròmaca

«És un fet d’evidència aclaparadora que, durant generacions, aquesta Festa fou, potser, la cosa que ha fet més feliços a un nombre més gran d’espanyols… Sense tindre-ho totalment clar, no es pot fer la història d’Espanya des de 1650 als nostres dies.» (José Ortega y Gasset)

«La lluita de bous no ha estat mai una diversió, ni quotidiana, ni molt freqüentada, ni de tots els pobles d’Espanya, ni generalment buscada i aplaudida. En moltes províncies no es va conéixer mai; en altres es va circumscriure a les capitals, i onsevulga que van ser celebrats ho va ser només a llargs períodes, i concorrent a veure-la la gent de les capitals i de tal qual aldea circumveïna. Es pot, per tant, calcular que de tot el poble d’Espanya, a penes la centèsima part haurà vist mai aquest espectacle. Com, doncs, s’ha pretés donar-li el títol de diversió nacional?» (Gaspar Melchor de Jovellanos)

«Parlar sobre els bous suposa mobilitzar les idees de religió, la idea de cultura, la idea de dret… és a dir, posa en contribució totes les idees fonamentals de les nostres constel·lacions filosòfiques, i per tant és una qüestió que no pot tractar-se a la lleugera, d’una manera banal, per agressiva que siga, sinó que exigeix una reflexió molt diferent de caràcter filosòfic.» (Gustavo Bueno)

«La filosofia és l’art d’intentar munyir un bou a les fosques.» (Joan Fuster)

Continua la lectura de Logomàquia tauròmaca

Tot el que un home puga imaginar

“No sé què pot ser la consciència d’un canalla, però sé què és la consciència d’un home honrat: quelcom aterridor.”

(Abel Hermant)

Simplificant fins a la grosseria, l’esdevenir d’Occident pot ser vist com l’evolució des d’un orde simbòlic de signe animista teista fins a un orde simbòlic de signe mecanicista. La idea original d’un Déu demiürg, protector, patriarcal i sancionador, a imatge i semblança de la societat que el crea, cedeix als embats de racionalistes i positivistes, que propicien la sistematització científica. La desorientació que subsegueix la “mort” de Déu, la idea d’un Déu que abandona les seues criatures al seu lliure albir, condueixen l’home occidental, en la seua sempiterna lluita contra si mateix i amb el món, a la substitució d’un símbol per un altre. La Ciència s’erigeix en un nou Déu, principi protector i ordenador del món. La realitat, el món mateix, ofegat per l’orde simbòlic, que és la genuïna aportació de l’ésser humà, continua sent considerat com un univers mecànic i utilitari, cosa no és nova, però ara amb unes possibilitats d’intervenció, de manipulació de la vida en tant que mecanisme, el creixement desordenat de les quals està lluny d’haver cessat i el seu trist balanç pateix tota la Humanitat.


El conflicte de l’home amb Déu tradueix el seu conflicte amb el món. La Llei de Déu i les lleis científiques s’articulen en paral·lel, com sistemes de prohibicions-prescripcions que substitueixen la intel·ligència pel coneixement, l’atenció pel saber, el tot per la part. L’exacerbació de la voluntat de conéixer allò que és “fora” distrau del coneixement d’allò que hi ha “dins”; la separació entre un “fora” i un “dins” implica conflicte i desconcert. La mateixa evolució científica i l’escepticisme d’utopistes i romàntics donen com a resultat la idea de la ciència com a principi desordenador, focalitzada en la figura del científic desequilibrat. Per raons òbvies, el desenvolupament d’aquesta idea no té lloc entre els tubs d’assaig, sinó en els fèrtils camps de la ficció, i menys en les pàgines de vulgarització científica, massa enlluernada per la tècnica (Verne), que en els intents d’inspiració filosòfica i social (Wells). En el fons de la dessacralització de la ciència batega la consciència que no es pot explicar l’univers des d’un cervell, un telescopi o una bragueta, que no es pot comprendre la totalitat des del fragment.
Ara bé, què té a veure tot açò amb una modesta sèrie B concebuda per a un públic de lectors de còmics per una productora que tenia coses més importants en què pensar, i encarregada per això mateix al director de les pel·lícules de Lassie?

Continua la lectura de Tot el que un home puga imaginar

Memòria del paradís

A aquells animals que vaig conéixer.

En els teatres romans, la summa cavea era la part superior de la graderia i estava destinada als que, per una raó o una altra, no eren reconeguts com a ciutadans. La plebs i els altres estaments es repartien la resta d’escalons de dalt a baix, en sentit invers a la seua posició en la piràmide social. Més tard, aquella estructura es va adaptar als grans teatres a la italiana, i posteriorment als cines en una progressiva simplificació de la divisió d’espais, més evident com més petita era la sala. Rares eren les que tenien dues plantes superiors. El més habitual era que en tingueren una o cap. Els cines amb pis elevat s’allunyaven una mica de la simplicitat estabulària que els establiments més modestos a penes aconseguien dissimular. Eren espais que es construïen més per a ampliar l’aforament que per a contribuir a l’asèpsia social, i dades les dimensions tan reduïdes que de vegades tenien aquells locals, el pati de butaques ho tenia difícil per a fer bona aquella estranya lògica arquitectònica. No semblava de cap manera el lloc privilegiat que suposadament era. A molts, i sobretot als adolescents que en els anys seixanta i setanta no coneixíem més que els cines de poble, el que ens atreia era l’entresolat. Fins que no vam començar a anar als cines d’estrena de la capital no vam saber que l’entrada per a accedir-hi era la més barata. De fet, créiem que els vells es quedaven baix per a no haver de pujar escales.

A Anglaterra, la zona que està situada en la part més alta dels grans teatres s’anomena the gods, perquè des d’allí quasi es poden tocar les pintures mitològiques que solen decorar els sostres, motius ampul·losos que al llarg del segle XX es van substituir en els cines per exòtics ornaments art déco (només en alguns, en la majoria es va deixar aqueixa tasca decorativa a les humitats). I també, com ací i a França, a aquesta zona se la va anomenar «el paradís» per la seua proximitat al cel ras. També podia haver-se anomenat així perquè a ell anaven a parar els que volien assaltar-lo, encara que només fóra de manera intuïtiva o a colp de rampell. Allí recalaven molts afligits d’una cinefília primitiva, que no distingien entre la pel·lícula, el ritual de la projecció i el festí social que se celebrava en aquell recinte quasi sagrat cada diumenge a la vesprada. Des del paradís es podia veure tot sense ser vist, com sabien molt bé algunes parelles que es refugiaven a dalt de tot, i a més, mirant còmodament cap avall, mentre els del pati de butaques es fotien el bescoll mirant cap amunt. Certament, també era el lloc on aterraven aquells als quals el cine els importava un rave. Dir que en aquelles grades allunyades de l’escenari era on s’allotjava el sentit crític —que no els crítics— potser és una exageració, però en qualsevol cas era on s’acumulaven les ànsies de subversió, on anaven a raure els disconformes, els misfits, els sabotejadors i algun cabró vocacional. Sempre prestos a burlar-se del que als altres els agradava, però sempre disposats a deixar-se seduir pels arquetips que, en la pantalla, superaven la seua capacitat transgressora, ja fóra Tarzan, la seua amiga Xita, Jerry Lewis, el vaquer sense nom o Toro Sentado.

Continua la lectura de Memòria del paradís

Der Übermensch a Punxsutawney

En l’aforisme 341 de La Gaia Ciència, Nietzsche es pregunta què passaria si en la solitud de la nit un dimoni se’ns acostés a l’orella per xiuxiuejar: «Aquesta vida, tal com la vius ara i tal com l’has viscuda, hauràs de viure-la encara una altra vegada i encara incomptables vegades. I en ella no hi haurà res de nou, sinó que cada sofrença, cada plaer, cada pensament, cada sospir, tot allò que és indiciblement petit i gran de la teva vida, ha de tornar a esdevenir-se per a tu, tot en el mateix ordre i en la mateixa successió —alhora, també aquesta aranya i aquest raig de lluna que apareix entre els arbres, també aquest instant i jo mateix. L’etern rellotge d’arena de l’existència serà capgirat sempre de bell nou —com també tu amb ell, que ets una volva de pols de la pols.» Ens desesperaríem davant d’un bucle de repeticions així, sense la possibilitat d’introduir el més petit canvi? O bé contemplaríem les paraules d’aquest dimoni no com una amenaça, sinó com la major de les felicitats?

Sens dubte, la majoria de les persones considerarien la repetició constant d’una part o de la totalitat de la seva existència com la pitjor de les condemnes —gairebé tan terrible com aquella vida eterna de l’ànima, envoltada d’àngels i cors celestials, amb què amenacen els cristians. Phil Connors, el protagonista de The Groundhog Day (Harold Ramis, 1993), no n’és cap excepció. Per quart any consecutiu, la cadena televisiva de Pittsburgh on treballa com a meteoròleg l’envia a cobrir el festival del Dia de la Marmota que se celebra en un poble remot de Pennsilvània de nom impronunciable, un lloc i una festa que odia. Phil (Bill Murray) i els membres del seu equip —Rita (Andie MacDowell), la nova productora a qui acaba de conèixer, i Larry, el càmera— arriben a Punxsutawney el dia abans del festival. El matí del Dia de la Marmota, el ràdio-despertador que hi ha a la tauleta de nit de l’hotel on Phil s’allotja sona a les sis, i el meteoròleg s’aixeca mentre escolta una cançó insubstancial —I got you babe, de Sonny & Cheer— i la xerrameca d’uns locutors poca-soltes. De tarannà desagradable i cínic, només vol enllestir la feina com més aviat millor i tornar a Pittsburgh. Però el seu desig no es veurà complert: una tempesta de neu talla la carretera i tot l’equip ha de regressar al poble. Phil no sospita el que tardarà a sortir-ne, ni que aquell serà només el primer d’un dia que es repetirà durant molt de temps.

L’endemà, es desperta de nou a les sis, al ràdio-despertador sona la mateixa cançó i els locutors  repeteixen que és el dos de febrer, Dia de la Marmota. El meteoròleg pensa que per error han col·locat la gravació del dia anterior —que se’n pot esperar, d’aquell parell de ximples?—, però a poc a poc, quan s’aboca a la finestra i veu les mateixes persones que el dia abans, comença a adonar-se que alguna cosa estranya hi ocorre. Després, mentre baixa a desdejunar, un altre hoste de l’hotel li pregunta si anirà a veure la marmota i Phil encara creu que es tracta d’una broma. Però, en sortir al carrer i comprovar que tot es repeteix exactament igual —el captaire que demana en un cantó, l’antic company d’escola que l’aborda per vendre-li una assegurança, el bassal on fica el peu quan es disposa a creuar el carrer…— constata que, per increïble que pugui semblar, està revivint el dia anterior amb tota exactitud. La seva primera reacció és d’estupefacció. La sensació d’absurd el posa malalt, no pot acabar el reportatge, llença el micròfon i fot el camp. A la nit, abans d’adormir-se, trenca per la meitat el seu llapis i deixa els dos trossos damunt del despertador per comprovar que la repetició no es tornarà a produir.

Continua la lectura de Der Übermensch a Punxsutawney

Tu, jo, nosaltres i ells

Havies de ser tu.

I havia de ser avui el dia assenyalat en la teua “repleta” agenda. I havia de ser aquest establiment “modèlic” on jo penque cada dia l’escollit perquè vingueres tu a refregar-me pels morros la corbata. A tallar una cinta i de pas anunciar-nos, tu, fill de puta, l’ampliació de la jornada i una reducció del sou.

Tu sempre perorant. Encenc la tele i allí has d’estar tu, omplint la pantalla, fent veure com de controlada tens la situació. I et refereixes als qui en altres temps eren camaradas, a nosaltres, a mi, com pelagatos, uns don nadie. Així és com ho dius. No dius “uns ningú”, ni “uns pelacanyes” o “uns afaitapobres”. Segurament perquè no deus considerar oportú d’emprar eixes expressions. Ho dius en castellà i en pau, com tantes altres coses. La raó de l’oportunitat sempre t’ha assistit. N’has estat un mestre, tu, de l’oportunitat, de l’oportunisme.

Vaig a l’estadi i t’he de veure des de la graderia com xuples càmera tan pagat a la llotja presidencial al costat de directius i autoritats, aplaudint entusiasmat com si t’importara una merda que guanyen o que perden, la classificació i la lliga i la mare que ho ha parit. En altres temps jo havia de veure els partits i anar a tirar la quiniela d’amagat junt amb un altre company. I perquè tu no te n’assabentares havíem de prendre tantes precaucions com per a les “accions” que ens encomanaves tu. Ens véiem obligats a observar una mena de clandestinitat dins de la clandestinitat. Perquè això era reaccionari. Tu sabies el que estava bé i el que estava malament. Des dels temps de les primeres assemblees. Llavors ja prometies. Pujaves a la tribuna i ja sabies allò que calia fer. Tu feies que isquérem al carrer i ens deixàrem córrer a hòsties. Des del principi, els nostres principis.

Corria la primavera de l’any 1968 i nosaltres encaràvem els exàmens finals del 5é, el primer curs del batxiller superior, al col·legi dels Salesians.

La vaga notícia d’alguna cosa que estava passant a França ens arribà —com tantes d’altres— a través de la revista Jóvenes, que la mateixa congregació publicava i promocionava entre els seus alumnes i que enfocava tots els temes amb una intenció declarada de fomentar les “inquietuds” dels joves sota l’òptica d’un cristianisme que es pretenia “compromés” amb la societat contemporània. Per ella ens havíem assabentat també de les gresques que tenien lloc als Estats Units a compte de les reivindicacions dels drets civils dels negres nord-americans.

Continua la lectura de Tu, jo, nosaltres i ells

«Llibres estúpids»

CLIENT: Aquests llibres són una estupidesa, veritat?
LLIBRER: Quins?
CLIENT: Em referisc a les faules d’animals en què el gat i el ratolí són grans amics.
LLIBRER: Supose que són poc realistes, però la ficció és així.
CLIENT: No, no és que siguen poc realistes, és que són estúpids.
LLIBRER: Bé… els autors usen aquests recursos per a ensenyar als xiquets que han d’acceptar tot tipus de gent, no troba?
CLIENT: Potser, però jo crec que els llibres no haurien de fingir que les persones congenien amb qualsevol així com així, que tot és bufit i barral. Els xiquets haurien d’aprendre que la vida és una merda, i com més prompte millor.

(Jen Campbell. Coses rares que se senten en les llibreries)

Agafem una obra literària qualsevol. No importa com d’adulta ens semble. Dóna igual que siga Els Viatges de Gulliver o Sota el Volcà. Ulisses mateix, si volem. O Les flors del mal. Una vegada triada, deixem-la en mans d’un comité de censura degudament posat al dia. Junt amb el capellà i el militar de tota la vida, que hi haja també representants de tots els col·lectius de la correcció política. Sí, tendeixen a l’infinit, però fem un esforç perquè ningú no s’hi trobe discriminat. Deixem que tallen tot el que els semble reprovable, que reescriguen tot el que els parega erroni, abjecte, confús, ofensiu o immoral. I després, deixem que eliminen tot el que, simplement, no entenen. Quedarà un llibre per a xiquets d’allò més adient. Així se n’han fet centenars d’adaptacions de clàssics. I la major part del fotral de llibres infantils i juvenils que circulen pel món no són una cosa molt diferent, obres artificioses i fal·lacioses ordides per moralistes convençuts de la seua alta missió redemptora. Aclarim que hi ha excepcions que escapen a aquest diagnòstic i posen en dubte la pertinència d’aquest criteri classificatori, i que tampoc no ens referim al llibre obertament i honestament pedagògic, com són els sil·labaris, els catons o els llibres d’aritmètica, sinó a aquesta literatura segmentada segons trams d’edat, suposadament ajustada als nivells de raciocini, comprensió lectora i maduresa emocional que, suposadament també, corresponen a cada un d’aquests trams i que, amb l’excusa d’obrir als xiquets les portes del coneixement, colonitzen a consciència les verges praderies que hi ha darrere dels seus ulls.

Continua la lectura de «Llibres estúpids»