El cibernètic en el laberint: la ficció tecnològica en la narrativa de Stanisław Lem (I de IV)

La celebració del segon centenari de la publicació de Frankenstein posa en relleu l’enorme capacitat prospectiva de la novel·la de Mary Shelley en una cruïlla històrica com l’actual, en què els avanços en el camp de la intel·ligència artificial (IA) esdevenen cada vegada més sorprenents i decisius en tots els ordres de la vida. La millor prova d’això és que a hores d’ara la progènie literària de la criatura imaginada per l’escriptora anglesa ha esdevingut tan nombrosa que caldria ser un autèntic especialista en literatura comparada, dotat d’una erudició vastíssima, per resseguir les empremtes que ha deixat en l’obra d’escriptors posteriors. En tot cas, com que no posseeixo cap d’aquestes qualitats, la meva aportació ací serà per força molt més modesta i em limitaré a comentar algunes mostres del tractament radical que la problemàtica frankensteiniana ha obtingut en la narrativa d’un dels grans escriptors, sense adjectius, del segle XX, el polonès Stanisław Lem.

Stanisław Lem, 1971. J. Grelowski-PAP

Indiscutiblement, els problemes posats per la comunicació entre l’espècie humana i les seves creacions es troben molt lluny de les hipotètiques dificultats suscitades per la comunicació amb civilitzacions alienígenes descrites en algunes conegudes novel·les de Lem com ara Solaris o Fiasco. Això no obstant, també en aquest àmbit existeix la tendència —que el Frankenstein de Shelley il·lustra a la perfecció— a concebre la relació home-artefacte com una experiència ominosa, feta d’atracció i de refús alhora, similar en molts sentits al mysterium tremendum atque fascinans que el teòleg alemany Rudolf Otto atribuïa a l’experiència del creient enfrontat a la divinitat. No debades hi ha qui ha apuntat que la creació d’un ésser humà a partir de matèria morta constitueix una autèntica prefiguració de la mort de Déu i la seva substitució per l’home. Mentrestant, l’únic cert és que Déu calla i assistim a una època en què, tal com remarca Ricard Ruiz Garzón, «l’ombra de Frankenstein s’allarga per la via del transhumanisme i el posthumanisme, per la via de l’alteració de la mort mitjançant la ciència, per la via del millorament humà i les màquines, tot desafiant uns déus que comencen a ser ells mateixos perillosos experiments de laboratori» (Mary Shelley i el monstre de Frankenstein, 2018).

Continua la lectura de El cibernètic en el laberint: la ficció tecnològica en la narrativa de Stanisław Lem (I de IV)