“En la reserva en què vaig créixer, l’únic entreteniment era la sessió de cine nocturna en el soterrani de l’església. Em vaig criar amb els indis i els vaquers, i nosaltres sempre anàvem amb els vaquers, sense adonar-nos que érem els indis”
(Neil Diamond, cree)
“Ser indi era tan desavantatjós que ara molts indis no volen que els anomenen indis”
(Tom Dion, houma)
“Actuar com un indi és la cosa més fàcil del món, perquè el pellroja manca pràcticament d’emocions”
(Ernest A. Dench, 1915)
Casat en 1936 amb Bertha “Birdie” Parker, neboda-néta del prestigiós cap seneca Hasanoanda i primera dona índia llicenciada en Arqueologia, tan aviat com la seua posició entre els bufons li ho va permetre va començar a rastrejar amb ella les empremtes de les cultures índies nord-americanes, a relacionar-se amb els seus germans d’altres reserves, a col·leccionar art, indumentàries, tocats, armes i arreus. Va reunir filmacions d’indis i les va llogar als estudis que rodaven westerns: abaratia costos alhora que introduïa pinzellades fidedignes en els films, a despit de la qualitat i intencions amb què estaven fets. Es va convertir en un expert en llengües índies, inclòs el llenguatge gestual, i en tècniques, hàbits, folklore i història dels pobles originaris d’Amèrica del Nord. Com a assessor de molts dels films que va interpretar, es va entestar que els personatges nadius parlaren en un correcte idioma indi en comptes d’un incorrecte anglés. Va ensenyar a poderosos directors i a soferts artesans com vivien i sentien en realitat les diverses tribus. I, a poc a poc, els westerns indis van començar a ser i a sonar d’una altra manera. Va intervindre en Buffalo Bill (DeMille, 1936), La diligència (Ford, 1938), Van morir amb les bótes posades (Walsh, 1941), Fort Apatxe (Ford, 1947), La Porta del Diable (Mann, 1949), Fletxa trencada (Daves, 1950), Centaures del desert (Ford, 1955), La llei del Talió (Daves, 1956), Yuma (Fuller, 1956) i molts altres. Va ser el més convincent Cavall Boig de la pantalla en Sitting Bull (1954) i La gran matança sioux (1965), tots dos de Sidney Salkow. Era l’home-medicina que iniciava Richard Harris en els ritus de purificació sioux (Un home anomenat Cavall, Elliot Silverstein, 1969). En un dels seus últims films, Àguila Grisa (Charles B. Pierce, 1977), va interpretar a Ós Erecte, l’únic cap que va guanyar un plet legal per la conservació de la seua terra. En els anys 60 va fundar una associació per a promoure l’ús d’actors indis en papers indis, va convertir en museu la seua col·lecció d’objectes autòctons i va estendre la seua incansable activitat a altres museus, centres educatius i organitzacions índies. Va prestar el seu rostre, abrupte com els Apalatxes dels seus avantpassats, a diverses campanyes publicitàries en favor de millores en les condicions de vida dels indis de les reserves i per la conservació de l’equilibri mediambiental. Va contar la seua vida a Collin Perry, que la va publicar en forma de llibre (Iron Eyes: Mi Life as a Hollywood Indian, 1982). I després de tot, de noranta hiverns i dos centenars de pel·lícules, de ser la imatge d’una campanya institucional contra la contaminació ambiental en què abocava una única llàgrima (de glicerina: els indis no ploren) i que va fer més per la seua celebritat que tota la seua filmografia (i, asseguren, va contribuir a reduir en trenta-vuit estats la presència de deixalles en entorns naturals un 88 per cent; els americans són així: fan por fins i tot quan ho fan bé), després de tot això, a una gasetillera de Nova Orleans, ciutat de tafurs, li va donar per tafanejar entre les partides de baptisme d’un remot poblet de Louisiana, parlar un poc amb una certa germanastra, i Amèrica es va desdejunar amb la notícia que el vell supervivent cherokee, membre del consell d’ancians de la tribu, l’home que més havia fet des de la indústria del cine pel reconeixement dels nadius americans, l’emblema del mite de puresa espiritual de tota una raça, era un immigrant italià pobre de segona generació.
“Durant els meus anys com a director executiu del Congrés Nacional d’Indis Americans, rar era el dia que no venia a la meua oficina alguna persona blanca proclamant orgullosament que ell o ella descendia dels indis. La tribu més sovint triada era la cherokee, i molts situaven els cherokees en qualsevol lloc entre Maine i l’estat de Washington. Al final vaig arribar a comprendre la seua necessitat identificar-se parcialment com a indis, i no m’ho prenia malament”
(Vine Deloria, Jr., sioux, 1969)