Autor: Miguel Ángel Montes

La dignitat de l’emplomallat (i II)

“En la reserva en què vaig créixer, l’únic entreteniment era la sessió de cine nocturna en el soterrani de l’església. Em vaig criar amb els indis i els vaquers, i nosaltres sempre anàvem amb els vaquers, sense adonar-nos que érem els indis”
(Neil Diamond, cree)

 

“Ser indi era tan desavantatjós que ara molts indis no volen que els anomenen indis”
(Tom Dion, houma)

 

“Actuar com un indi és la cosa més fàcil del món, perquè el pellroja manca pràcticament d’emocions”
(Ernest A. Dench, 1915)

Casat en 1936 amb Bertha “Birdie” Parker, neboda-néta del prestigiós cap seneca Hasanoanda i primera dona índia llicenciada en Arqueologia, tan aviat com la seua posició entre els bufons li ho va permetre va començar a rastrejar amb ella les empremtes de les cultures índies nord-americanes, a relacionar-se amb els seus germans d’altres reserves, a col·leccionar art, indumentàries, tocats, armes i arreus. Va reunir filmacions d’indis i les va llogar als estudis que rodaven westerns: abaratia costos alhora que introduïa pinzellades fidedignes en els films, a despit de la qualitat i intencions amb què estaven fets. Es va convertir en un expert en llengües índies, inclòs el llenguatge gestual, i en tècniques, hàbits, folklore i història dels pobles originaris d’Amèrica del Nord. Com a assessor de molts dels films que va interpretar, es va entestar que els personatges nadius parlaren en un correcte idioma indi en comptes d’un incorrecte anglés. Va ensenyar a poderosos directors i a soferts artesans com vivien i sentien en realitat les diverses tribus. I, a poc a poc, els westerns indis van començar a ser i a sonar d’una altra manera. Va intervindre en Buffalo Bill (DeMille, 1936), La diligència (Ford, 1938), Van morir amb les bótes posades (Walsh, 1941), Fort Apatxe (Ford, 1947), La Porta del Diable (Mann, 1949), Fletxa trencada (Daves, 1950), Centaures del desert (Ford, 1955), La llei del Talió (Daves, 1956), Yuma (Fuller, 1956) i molts altres. Va ser el més convincent Cavall Boig de la pantalla en Sitting Bull (1954) i La gran matança sioux (1965), tots dos de Sidney Salkow. Era l’home-medicina que iniciava Richard Harris en els ritus de purificació sioux (Un home anomenat Cavall, Elliot Silverstein, 1969). En un dels seus últims films, Àguila Grisa (Charles B. Pierce, 1977), va interpretar a Ós Erecte, l’únic cap que va guanyar un plet legal per la conservació de la seua terra. En els anys 60 va fundar una associació per a promoure l’ús d’actors indis en papers indis, va convertir en museu la seua col·lecció d’objectes autòctons i va estendre la seua incansable activitat a altres museus, centres educatius i organitzacions índies. Va prestar el seu rostre, abrupte com els Apalatxes dels seus avantpassats, a diverses campanyes publicitàries en favor de millores en les condicions de vida dels indis de les reserves i per la conservació de l’equilibri mediambiental. Va contar la seua vida a Collin Perry, que la va publicar en forma de llibre (Iron Eyes: Mi Life as a Hollywood Indian, 1982). I després de tot, de noranta hiverns i dos centenars de pel·lícules, de ser la imatge d’una campanya institucional contra la contaminació ambiental en què abocava una única llàgrima (de glicerina: els indis no ploren) i que va fer més per la seua celebritat que tota la seua filmografia (i, asseguren, va contribuir a reduir en trenta-vuit estats la presència de deixalles en entorns naturals un 88 per cent; els americans són així: fan por fins i tot quan ho fan bé), després de tot això, a una gasetillera de Nova Orleans, ciutat de tafurs, li va donar per tafanejar entre les partides de baptisme d’un remot poblet de Louisiana, parlar un poc amb una certa germanastra, i Amèrica es va desdejunar amb la notícia que el vell supervivent cherokee, membre del consell d’ancians de la tribu, l’home que més havia fet des de la indústria del cine pel reconeixement dels nadius americans, l’emblema del mite de puresa espiritual de tota una raça, era un immigrant italià pobre de segona generació.

“Durant els meus anys com a director executiu del Congrés Nacional d’Indis Americans, rar era el dia que no venia a la meua oficina alguna persona blanca proclamant orgullosament que ell o ella descendia dels indis. La tribu més sovint triada era la cherokee, i molts situaven els cherokees en qualsevol lloc entre Maine i l’estat de Washington. Al final vaig arribar a comprendre la seua necessitat identificar-se parcialment com a indis, i no m’ho prenia malament”
(Vine Deloria, Jr., sioux, 1969)

 

Continua la lectura de La dignitat de l’emplomallat (i II)

La dignitat de l’emplomallat (I)

“Si fóra només la història de la meua vida, crec que no la diria; perquè, què és un home perquè done tanta importància als seus hiverns, encara que l’encorben com una rigorosa nevada?”

Els funerals de John Ford a Hollywood, el 5 de setembre de 1973, van congregar a bon nombre de celebritats. L’espectador pitjor entrenat hauria reconegut allí a John Wayne, James Stewart, Henry Fonda o Charlton Heston. I, no obstant això, la sensació del dia va resultar ser un perfecte desconegut per als caçadors d’autògrafs. La seua arribada va desencadenar la histèria entre reporters televisius i fotògrafs de premsa, que el van tindre pujant i abaixant l’escalinata de l’església mentre feien esclafir els disparadors de les seues càmeres. Era un home ja ancià però dreçat majestuosament, abillat amb jaqueta, pantalons i mocassins de daina adornada ací i allà amb pintures de colors vius, el seu metre vuitanta llarg coronat per un plomall de plomes blanques i negres que li queien per l’esquena, surant entre els rígids cossos endolats. Era Iron Eyes Cody. Entre la imatge humiliada de l’indi de fusta a la porta dels estancs i aquesta figura emplomallada sotmetent-se a la frivolitat de la premsa, hi havia vuitanta anys de lenta i dolorosa recuperació de la dignitat massacrada.

“He imaginat aquest argument, que potser escriuré i que ja d’alguna manera em justifica, en les vesprades inútils. Falten detalls, rectificacions, ajustos; hi ha zones de la història que no em van ser revelades encara”
(Jorge Luis Borges: Tema del traidor y del héroe)

En la terra de promissió, ser indi era pitjor que ser xinés o hispà, i encara pitjor que ser negre. Els xinesos rentaven la roba bruta i fins els negres podien viatjar en la part posterior dels tramvies, però els indis necessitaven un salconduit per a abandonar els confins de les seues reserves i una excel·lent raó per a sol·licitar-lo. Els negres eren tan esclaus de la lliure empresa com els blancs pobres, però els indis eren captius del Ministeri de Defensa, presoners de guerra ni més ni menys. Per als indis amb alguna cosa que expressar hi havia dues eixides: despertar la curiositat d’algun antropòleg excèntric o fer-se bufó. Entre els que van optar o van ser comminats a prostituir les tradicions del seu poble, va haver-hi un cherokee de nom Ploma Llarga.

“Mata l’indi i salvaràs l’home”
(capità Richard H. Pratt, sobre la necessitat civilitzar els indis, 1892)

Continua la lectura de La dignitat de l’emplomallat (I)

Tot el que un home puga imaginar

“No sé què pot ser la consciència d’un canalla, però sé què és la consciència d’un home honrat: quelcom aterridor.”

(Abel Hermant)

Simplificant fins a la grosseria, l’esdevenir d’Occident pot ser vist com l’evolució des d’un orde simbòlic de signe animista teista fins a un orde simbòlic de signe mecanicista. La idea original d’un Déu demiürg, protector, patriarcal i sancionador, a imatge i semblança de la societat que el crea, cedeix als embats de racionalistes i positivistes, que propicien la sistematització científica. La desorientació que subsegueix la “mort” de Déu, la idea d’un Déu que abandona les seues criatures al seu lliure albir, condueixen l’home occidental, en la seua sempiterna lluita contra si mateix i amb el món, a la substitució d’un símbol per un altre. La Ciència s’erigeix en un nou Déu, principi protector i ordenador del món. La realitat, el món mateix, ofegat per l’orde simbòlic, que és la genuïna aportació de l’ésser humà, continua sent considerat com un univers mecànic i utilitari, cosa no és nova, però ara amb unes possibilitats d’intervenció, de manipulació de la vida en tant que mecanisme, el creixement desordenat de les quals està lluny d’haver cessat i el seu trist balanç pateix tota la Humanitat.


El conflicte de l’home amb Déu tradueix el seu conflicte amb el món. La Llei de Déu i les lleis científiques s’articulen en paral·lel, com sistemes de prohibicions-prescripcions que substitueixen la intel·ligència pel coneixement, l’atenció pel saber, el tot per la part. L’exacerbació de la voluntat de conéixer allò que és “fora” distrau del coneixement d’allò que hi ha “dins”; la separació entre un “fora” i un “dins” implica conflicte i desconcert. La mateixa evolució científica i l’escepticisme d’utopistes i romàntics donen com a resultat la idea de la ciència com a principi desordenador, focalitzada en la figura del científic desequilibrat. Per raons òbvies, el desenvolupament d’aquesta idea no té lloc entre els tubs d’assaig, sinó en els fèrtils camps de la ficció, i menys en les pàgines de vulgarització científica, massa enlluernada per la tècnica (Verne), que en els intents d’inspiració filosòfica i social (Wells). En el fons de la dessacralització de la ciència batega la consciència que no es pot explicar l’univers des d’un cervell, un telescopi o una bragueta, que no es pot comprendre la totalitat des del fragment.
Ara bé, què té a veure tot açò amb una modesta sèrie B concebuda per a un públic de lectors de còmics per una productora que tenia coses més importants en què pensar, i encarregada per això mateix al director de les pel·lícules de Lassie?

Continua la lectura de Tot el que un home puga imaginar