Josep Conill – In Púribus llibres

El cibernètic en el laberint: la ficció tecnològica en la narrativa de Stanisław Lem (i IV)

En estreta connexió amb el «El doctor Diàgores» (1971) es troben aquells altres relats en els quals Lem reflexiona explícitament sobre l’aparició de la Singularitat Tecnològica en forma d’explosió d’una IA dotada d’un nivell sobrehumà d’intel·ligència general. El matemàtic Irving John Good, que va treballar amb l’equip de descodificadors d’Alan Turing durant la Segona Guerra Mundial, definia el 1965 aquesta màquina en els termes següents:

Definim una màquina ultraintel·ligent com aquella que pot superar amb escreix totes les activitats intel·lectuals de qualsevol home per molt llest que sigui. Atès que el disseny de màquines és una d’aquestes activitats intel·lectuals, una màquina ultraintel·ligent podria dissenyar màquines fins i tot millors; aleshores hi hauria, sens dubte, una «explosió d’intel·ligència», i la intel·ligència humana quedaria molt enrere. Per això, la primera màquina ultraintel·ligent és l’últim invent que l’home necessita crear, bo i comptant amb el fet que la màquina sigui suficientment dòcil per dir-nos com mantenir-la sota control.

Alan Turing i part del seu equip amb la seua màquina descodificadora ‘The bombe’

D’acord amb la caracterització que en fa Nick Bostrom (Superintelligence: Paths, Dangers, Strategies, 2014), una IA seria una superintel·ligència capaç de dur a terme molt més ràpidament i qualitativament, en molts ordres de magnitud, tot el que és capaç de fer el cervell humà. Per a una intel·ligència tan veloç els esdeveniments del món material es produirien amb una lentitud exasperant, de manera que, probablement, preferiria treballar amb objectes digitals en lloc d’interaccionar amb tardígrads com els humans. A grans trets, els tres camins que es poden seguir per aconseguir una IA són: l’acceleració dels processos evolutius a través de la selecció genètica, l’emulació del cervell humà complet i la creació d’una IA seminal, susceptible d’aprendre i de millorar la seva pròpia arquitectura algorítmica. Mentre que en els dos primers casos podem esperar una certa semblança amb la intel·ligència humana, aquesta última podria arribar a constituir una autèntica intel·ligència alienígena. De fet, quan ens referim a l’impacte d’una IA, cal evitar, d’entrada, el risc d’incórrer en l’antropomorfisme, ja que en molts sentits la seva emergència equivaldria a introduir una nova espècie intel·ligent en el planeta, d’unes dimensions absolutament incommensurables amb les de la intel·ligència humana. Tal com assenyala el mateix Bostrom: «en comptes de pensar que una IA superintel·ligent és intel·ligent en el sentit en què habitualment diem que un geni científic és més intel·ligent que l’ésser humà mitjà, podria ser més adequat pensar que una IA és intel·ligent com quan diem que un ésser humà mitjà és intel·ligent en comparació d’un escarabat o un cuc.»

Continua la lectura de El cibernètic en el laberint: la ficció tecnològica en la narrativa de Stanisław Lem (i IV)

El cibernètic en el laberint: la ficció tecnològica en la narrativa de Stanisław Lem (III de IV)

La reflexió sobre els androides constitueix només la connexió més superficialment frankensteiniana de l’obra de Lem, perquè —si més no en aquelles narracions que no s’ocupen dels intents de comunicació amb espècies alienígenes— l’autèntica representació del monstre, en el sentit etimològic del mot, que vol dir «advertència», s’hi manifesta en forma d’esclat d’una superintel·ligència capaç de deixar enrere la humanitat. És el que, d’ençà del famós article homònim de Vernor Vinge «The Coming Technological Singularity: How to Survive in the Post-Human Era», aparegut el 1993, s’anomena la Singularitat Tecnològica, terme que al llarg dels últims anys ha popularitzat de manera demagògica el conegut cibernètic i futuròleg nord-americà Ray Kurzweil. Tot amb tot, interessa destacar que no estem parlant de cap fatalitat, sinó d’una contingència que dins el camp de la cibernètica és encara objecte d’intensa discussió entre aquells que pensen que es tracta d’un futur més que probable i aquells que s’hi mostren escèptics i tendeixen a creure que darrere d’aquesta hipòtesi batega una il·lusió desproveïda de fonament, similar, posem per cas, a la recerca de la pedra filosofal en l’època dels alquimistes. La qüestió, doncs, és que, a hores d’ara, com remarca el cibernètic Jerry Kaplan, encara «no tenim un marc teòric acceptat que resulti suficient per resoldre aquest conflicte», raó per la qual potser no és fortuït el fet que constitueixi un terreny propici a la fabulació literària o cinematogràfica millor o pitjor informada.

Sens dubte l’obra de Lem representa una de les aportacions més primerenques i de major envergadura que s’han fet a la qüestió des de l’àmbit del pensament i la literatura. Si ens cenyim a aquesta última, sóc del parer que una de les millors maneres d’introduir-se en aquesta parcel·la de l’obra de l’autor de Solaris és a través de la lectura d’un relat en la qual la construcció de robots no antropomòrfics coexisteix amb l’emergència d’una criatura que té totes les traces de constituir una superintel·ligència in statu nascendi. Em refereixo a la narració titulada «El doctor Diàgores», inclosa al volum Diaris de les estrelles. Viatges i memòries (1971) i protagonitzada per Ijon Tichy, un personatge recurrent en algunes de les obres satíriques de Lem. El desenvolupament de la trama és tan suggestiu que paga la pena fer-ne cinc cèntims.

Continua la lectura de El cibernètic en el laberint: la ficció tecnològica en la narrativa de Stanisław Lem (III de IV)

El cibernètic en el laberint: la ficció tecnològica en la narrativa de Stanisław Lem (II de IV)

Segurament, Stanisław Lem ha estat un dels escriptors de ciència-ficció que ha atorgat major protagonisme als robots, encara que el paper d’aquests en els seus relats constitueix molt sovint un mer pretext per desenvolupar estrambòtiques històries de caràcter satíric a la manera de Rabelais, Swift i Voltaire, com les recollides a Cyberiada (1965). Això no obstant, també va reflexionar específicament sobre l’assumpte, des d’un punt de vista que no té gaire a veure amb les elucubracions d’Isaac Asimov. De fet, encara que no en tinc cap constància, em decanto més aviat a pensar que, tal com li ocorria amb la major part de la ciència-ficció nord-americana, Lem devia considerar que els plantejaments de l’autor de Jo, Robot pecaven de massa frívols o optimistes. El narrador polonès era massa sagaç per creure que els problemes suscitats pel control de la conducta robòtica podien solucionar-se amb mètodes d’especificació directa basats en normes com les famoses «Lleis de la robòtica» enunciades per Asimov. Dins de la producció de Lem, la reflexió sobre els robots es concentra sobretot en alguns relats protagonitzats pel pilot Pirx, un dels seus personatges recurrents. En aquests relats examina la distància inquietant que separa els robots dels humans, així com la manera idiosincràtica en què aquells transformen les pautes conductuals que aquests els transmeten. Com sol ser freqüent en la seva narrativa, ens enfrontem amb un punt de vista complex i ple de matisos, atès que el comportament robòtic esdevé pertorbador a causa de la seva habilitat per defugir les respostes merament mecàniques i imitar patrons antropomòrfics. No debades una de les principals característiques d’aquests productes de la IA radica en la seva versatilitat, que pretén capacitar-los per a les tasques cada cop més complexes que els seran encomanades.

Continua la lectura de El cibernètic en el laberint: la ficció tecnològica en la narrativa de Stanisław Lem (II de IV)

El cibernètic en el laberint: la ficció tecnològica en la narrativa de Stanisław Lem (I de IV)

La celebració del segon centenari de la publicació de Frankenstein posa en relleu l’enorme capacitat prospectiva de la novel·la de Mary Shelley en una cruïlla històrica com l’actual, en què els avanços en el camp de la intel·ligència artificial (IA) esdevenen cada vegada més sorprenents i decisius en tots els ordres de la vida. La millor prova d’això és que a hores d’ara la progènie literària de la criatura imaginada per l’escriptora anglesa ha esdevingut tan nombrosa que caldria ser un autèntic especialista en literatura comparada, dotat d’una erudició vastíssima, per resseguir les empremtes que ha deixat en l’obra d’escriptors posteriors. En tot cas, com que no posseeixo cap d’aquestes qualitats, la meva aportació ací serà per força molt més modesta i em limitaré a comentar algunes mostres del tractament radical que la problemàtica frankensteiniana ha obtingut en la narrativa d’un dels grans escriptors, sense adjectius, del segle XX, el polonès Stanisław Lem.

Indiscutiblement, els problemes posats per la comunicació entre l’espècie humana i les seves creacions es troben molt lluny de les hipotètiques dificultats suscitades per la comunicació amb civilitzacions alienígenes descrites en algunes conegudes novel·les de Lem com ara Solaris o Fiasco. Això no obstant, també en aquest àmbit existeix la tendència —que el Frankenstein de Shelley il·lustra a la perfecció— a concebre la relació home-artefacte com una experiència ominosa, feta d’atracció i de refús alhora, similar en molts sentits al mysterium tremendum atque fascinans que el teòleg alemany Rudolf Otto atribuïa a l’experiència del creient enfrontat a la divinitat. No debades hi ha qui ha apuntat que la creació d’un ésser humà a partir de matèria morta constitueix una autèntica prefiguració de la mort de Déu i la seva substitució per l’home. Mentrestant, l’únic cert és que Déu calla i assistim a una època en què, tal com remarca Ricard Ruiz Garzón, «l’ombra de Frankenstein s’allarga per la via del transhumanisme i el posthumanisme, per la via de l’alteració de la mort mitjançant la ciència, per la via del millorament humà i les màquines, tot desafiant uns déus que comencen a ser ells mateixos perillosos experiments de laboratori» (Mary Shelley i el monstre de Frankenstein, 2018).

Continua la lectura de El cibernètic en el laberint: la ficció tecnològica en la narrativa de Stanisław Lem (I de IV)

El botxí de la seva genealogia

«I llavors vaig tornar a trobar aquell punt de suport que havia descobert el darrer dia d’estudi a la Novíssima, aquella ràbia fonda i persistent, desbordant, implacable, contra tot i tothom, i em vaig sentir amb forces per continuar en el lloc on era, per plantar-me en aquella casa i girar l’esquena —amb correcció, sempre amb correcció, la virtut suprema— a tot el món d’abans.
»Era la meva vida, la meva decisió, el meu futur, el meu camí, el meu cos, els meus sentiments, la meva tria, la meva experiència, el meu rebuig, el meu desig, la meva acceptació, els meus estudis, els meus somnis, el meu món tan nou com jo pogués, els meus llibres…, el meu, el meu, el meu!
»Mentre la fúria dels pensaments m’alçava per damunt de tot, en una engrescadora volada de somni, i el bosc restava a sota, immòbil i secret, inescrutable, vaig entendre, fascinat per la pròpia transformació, amb una barreja de vanitat i por, que començava a convertir-me en un monstre. En el monstre que havien planificat que fos. En un monstre capaç de reunir en un sol cos, en una sola vida, dues naturaleses diferents, dues experiències contràries. Un monstre que jo mateix no sabia que m’habités. Un monstre.»

Amb aquestes paraules finalitza Pa negre d’Emili Teixidor (Barcelona: Columna, 2003), novel·la de merescuda fama que li va aportar en els últims anys al seu autor una consideració unànime de crítica i públic, extensiva a l’adaptació cinematogràfica posterior. Però el que m’interessa ací no és reiterar un cop més les virtuts de la novel·la, sinó examinar la figura del seu protagonista, un noi espavilat de postguerra, fill d’un pare executat per roig i d’una mare obrera, que passa llargues temporades amb l’àvia i uns oncles masovers, en companyia d’un cosí i una cosina amb els quals juga a enfilar-se a la prunera de davant del mas. Finalment, serà donat en «adopció» als amos de la terra, un matrimoni sense fills capaç d’assegurar-li el futur prometedor que la seva família no es troba en condicions de proporcionar-li.

Continua la lectura de El botxí de la seva genealogia