juliol de 2017 – In Púribus llibres

Josep Pla, en Notes del capvesprol (1979), una miscel·lània de maduresa en la qual hi trobem reflexions sobre gairebé tot el que li interessava, des del país i la seua gent fins als més diversos aspectes culturals, reivindica una escriptura lligada a l’observació, que considera molt difícil perquè necessita de molta precisió, mentre que rebutja la basada en la imaginació, per a ell molt més intranscendent i innòcua. Aquesta és una convicció que ja li coneixíem d’obres anteriors, el que passa és que no ens diu gaire, i això no se li podia escapar a Pla, que sempre va ser molt conscient tant del que hom tracta d’expressar (la literatura) com de la manera de fer-ho (l’objecte de la crítica literària). I l’argument encara és més insuficient si el que volem caracteritzar és la seua obra narrativa. Més conegut com a periodista i memorialista, també va escriure quatre novel·les i dues dotzenes de contes. Per parlar-ne no podem obviar l’aposta per la literatura observacional, però si es vol aportar alguna cosa nova, cal explicar què li costava tant a l’hora d’escriure i com se’n sortia, la qual cosa ens portarà a localitzar el seu estil i a veure com l’aplicava en les diferents facetes de la seua obra.

Continua la lectura de Dibuixar, en una ratlla i mitja, el vol d’un ocell

Entre totes les accepcions de l’expressió «sentit comú», finalment ha imperat aquella que ve de la tradició escolàstica i que es refereix a una suposada força cognoscitiva universal que propicia la coincidència espontània de parers entre els éssers humans, davant d’aquella altra, provinent de la tradició aristotèlica —de la qual constitueix una profitosa adaptació— que entén el sentit comú com un sentit intern «real», que unifica aquelles sensacions que, de forma independent, ens arriben a través dels sentits vinculats als òrgans sensibles. Segons aquesta segona accepció, l’original, el conjunt d’estímuls que rebem tothora, sense el sentit comú, no seria res més que un caos, i la nostra capacitat de comprendre el món desapareixeria.

Segons l’accepció aristotèlica també, l’anomenat sentit comú passa, de ser una capacitat que tots i «entre tots» tenim, a ser un privilegi del qual avui molts pocs gaudeixen, o que tothom té en un grau molt escàs. La major part dels mortals viuen sota el bombardeig continu d’estímuls que no saben desxifrar, enfrontant-se diàriament a signes que no entenen. Més encara: viuen en un estat d’atabalament permanent perquè no saben com defendre’s d’aquesta ignorància i, fins i tot, sense saber que ho són, d’ignorants. Des d’aquesta perspectiva, el sentit comú pren un significat paradoxal, a saber: aconseguir que impere la falta de sentit i aconseguir, alhora, que aquesta falta de sentit generalitzada s’accepte com si fos l’estat natural de les coses. Tal és l’objectiu d’aquesta espècie de lobotomia incruenta a la qual el sistema tracta, amb un èxit evident, de sotmetre tots els seus integrants, reduir fins al mínim la nostra capacitat cognoscitiva, assolir el control de les nostres ments i exercir el domini sobre els nostres actes, aquest control i aquest domini que l’absència de sentit comú —el sentit comú aristotèlic— ens impossibilita d’exercir de manera autònoma.

Continua la lectura de El sentit comú