Havies de ser tu.
I havia de ser avui el dia assenyalat en la teua “repleta” agenda. I havia de ser aquest establiment “modèlic” on jo penque cada dia l’escollit perquè vingueres tu a refregar-me pels morros la corbata. A tallar una cinta i de pas anunciar-nos, tu, fill de puta, l’ampliació de la jornada i una reducció del sou.
Tu sempre perorant. Encenc la tele i allí has d’estar tu, omplint la pantalla, fent veure com de controlada tens la situació. I et refereixes als qui en altres temps eren camaradas, a nosaltres, a mi, com pelagatos, uns don nadie. Així és com ho dius. No dius “uns ningú”, ni “uns pelacanyes” o “uns afaitapobres”. Segurament perquè no deus considerar oportú d’emprar eixes expressions. Ho dius en castellà i en pau, com tantes altres coses. La raó de l’oportunitat sempre t’ha assistit. N’has estat un mestre, tu, de l’oportunitat, de l’oportunisme.
Vaig a l’estadi i t’he de veure des de la graderia com xuples càmera tan pagat a la llotja presidencial al costat de directius i autoritats, aplaudint entusiasmat com si t’importara una merda que guanyen o que perden, la classificació i la lliga i la mare que ho ha parit. En altres temps jo havia de veure els partits i anar a tirar la quiniela d’amagat junt amb un altre company. I perquè tu no te n’assabentares havíem de prendre tantes precaucions com per a les “accions” que ens encomanaves tu. Ens véiem obligats a observar una mena de clandestinitat dins de la clandestinitat. Perquè això era reaccionari. Tu sabies el que estava bé i el que estava malament. Des dels temps de les primeres assemblees. Llavors ja prometies. Pujaves a la tribuna i ja sabies allò que calia fer. Tu feies que isquérem al carrer i ens deixàrem córrer a hòsties. Des del principi, els nostres principis.
Corria la primavera de l’any 1968 i nosaltres encaràvem els exàmens finals del 5é, el primer curs del batxiller superior, al col·legi dels Salesians.
La vaga notícia d’alguna cosa que estava passant a França ens arribà —com tantes d’altres— a través de la revista Jóvenes, que la mateixa congregació publicava i promocionava entre els seus alumnes i que enfocava tots els temes amb una intenció declarada de fomentar les “inquietuds” dels joves sota l’òptica d’un cristianisme que es pretenia “compromés” amb la societat contemporània. Per ella ens havíem assabentat també de les gresques que tenien lloc als Estats Units a compte de les reivindicacions dels drets civils dels negres nord-americans.
La portada del primer número que caigué en les meues mans l’omplia una foto de Joan Baez. El reportatge de les pàgines interiors, acompanyat d’imatges de marxes multitudinàries, policies amb casc que s’enduien joves amb “melena” agafant-los pels braços i les cames, i concerts en avingudes immenses atapeïdes de gent, suscitaren la nostra curiositat i el nostre interés creixents. Al punt que un rector progre —que al cap de pocs anys abandonaria els hàbits— un dia ens posà a la seua classe, amb no sé quin pretext, una cançó d’aquella cantant: We shall overcome. I unes setmanes més tard, algú dugué un disc amb una versió en català que no tardàrem en aprendre’ns i que la traduïa com Tots junts vencerem.
Nosaltres ignoràvem a qui havíem de vèncer, ni quan ni com. Ara no em fa l’efecte d’haver vençut ningú ni res, ans tendiria a pensar al contrari, que aquell indeterminat “tots junts” hem estat vençuts en un seguit de batalles casolanes i mesquines, d’unes guerretes miserables i diferides que han desembocat en unes derrotes anodines i grises. De les quals semblen haver-se salvat només uns pocs que sempre han surat com l’oli, com ara tu.
Però en aquell temps cantàvem tothora aquella tornada amb entusiasme i sentiment, amb la ferma convicció que alguna cosa gran ocorreria i nosaltres n’estaríem entre els protagonistes, en primera línia, no teníem ni idea de què ni d’on.
N’hi havia una estrofa que reivindicava “blancs i negres junts” i la gent no entenien a què venia això. Els únics negres que havíem vist per ací —a banda del rei de les cavalcades, que era de pega— eren dos futbolistes que jugaven al València: un que li deien Walter i s’havia matat en un accident, i Waldo a qui havien fitxat després i ficava molts gols.
Aquell disc, d’un grup de folk de Barcelona que feia versions d’un recull de cantautors bàsicament nord-americans, esdevingué per a nosaltres una mena de bíblia. Un amic, Jesús, tenia un pick-up i ens reuníem a sa casa per escoltar-lo.
Els cantants introduïen unes explicacions molt didàctiques en les presentacions d’algunes cançons —com ara Si no em trobes darrere l’autobús— o abans de cada estrofa, i així ens assabentàrem que als Estats Units d’Amèrica els negres no podien pujar a l’autobús junt amb els blancs i havien d’anar a la part posterior, que no podien anar a les mateixes escoles i que en molts estats ni tan sols tenien dret a votar en les eleccions. Aquesta darrera qüestió ens suscità de seguida la pregunta de qui tenia dret a votar ací i de què anava això de les eleccions (nomes de raspalló n’havíem sentit campanes del tercio familiar a l’ajuntament i coses per l’estil). Tu, és clar, ens il·luminares per primer cop al respecte. Després ens arribà la notícia que, per aquests motius, havien assassinat Martin Luther King a Memphis, Tennessee.
Per això ens va acomboiar tant el rebombori que armaren els atletes negres nord-americans Tommy Smith i John Carlos en replegar les medalles d’or i de bronze dels dos-cents metres que havien guanyat als jocs olímpics de Mèxic, quan pujaren al pòdium i alçaren els punys amb uns guants negres; i el blanc australià Norman, guanyador de la de plata, que els va fer costat. Aquella notícia ens va provocar un particular impacte a Joan i a mi, que havíem començat a practicar atletisme. Molts dies anàvem corrent fins a la platja a través dels camps de l’horta, cosa que era motiu de diversió per als llauradors, que en veure’ns passar amollaven un instant la llegona i ens dedicaven alguna xança –inevitablement introduïda pel seu “ieee!” característic– puix que la nostra activitat era llavors una novetat exòtica i destarifada (qui havia de dir que unes dècades després esdevindria l’epidèmia del footing i més tard la del running a què s’apuntarien gatets i gossets).
Aviat decidírem formar el nostre propi grup de folk. Pere comprà la primera guitarra en una fàbrica artesanal que hi havia a Alboraia. I a la llibreria Tres i quatre adquirírem un quadernet amb les lletres i els acords de les cançons que hi havia en aquell disc, que constituïren el nostre repertori.
I debutàrem, ara no puc explicar-m’ho, cantant i tocant a les misses. Ens col·locàvem prop del peu de l’altar i entonàvem Escolta-ho en el vent (la versió casolana de Blowing in the wind) mentre el senyor rector alçava Déu. I les beates, impassibles. Mai no he pogut evitar imaginar-me què hauria pensat Bob Dylan si haguera pogut veure allò, i mai no he descartat adreçar-me a la seua productora per assabentar-lo; a mi, d’ell, m’hauria encantat saber-ho. I quan el mossèn deia l’itemissaes, igual ens despenjàvem amb el Vull ser lliure i tota la feligresia desfilava del temple, tots tan contents mentre els animàvem amb les nostres jaculatòries: “Paaau al Vietnam! Paaau al Vietnam! Ara mateeeix!”
Jo vaig llegir per aquell temps Fulles d’herba de Walt Withman: “No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica, sense haver estat feliç, sense haver augmentat els teus somnis. No permetis que ningú et tregui el dret a expressar-te, que és gairebé un deure. No abandonis les ànsies de fer de la teva vida quelcom d’extraordinari. No deixis de creure que les paraules i les poesies sí poden canviar el món. Tu pots aportar una estrofa. No deixis mai de somiar, perquè en somnis és lliure l’home…”
I Los vagabundos del dharma de Jack Kerouac. En realitat, jo no entenia tot allò. No podia entendre-ho. Em mancaven tots els referents. Però em va fascinar d’alguna manera. Aquell món de personatges bohemis i destarifats que recorrien un país enorme com a polissons de trens de mercaderies em suscitava unes ànsies de coneixement i de llibertat indefinides però cada vegada més fermes, atiava uns somnis i una necessitat d’evasió de la coercitiva realitat que m’envoltava.
Se’ns refermava la certesa que ens ocultaven deliberadament la informació, ens escatimaven el que realment necessitàvem saber, ens privaven de l’accés a les coses més importants, ens feien viure a l’ombra d’uns campanars obsolets i carrinclons mentre el món, allà lluny, s’encaminava pels rumbs de la història contemporània, unes derives que a nosaltres ens eren encara completament alienes, perquè algú —segurament allò que ja sentíem a dir amb el neologisme de l’establishment— ens les furtava.
S’anà instal·lant a poc a poc en la nostra ment la noció que havíem de canviar les coses, nosaltres havíem de transformar el món. Una noció molt indeterminada i vaga, però incontestable: nosaltres ho faríem. No sabíem com. Tu sí. I ens marcaries el camí.
Mentrestant continuàvem cantant a l’església. No recorde com va ser que començàrem a anar a unes misses “modernes” que organitzaven un grup de “cristians de base” —segons expressió que s’havia posat recentment en circulació— els dissabtes de vesprada a l’església del Miracle. Les celebraven rectors a penes revestits amb l’estola, que treballaven en fàbriques i havien estat destinats a Sud-amèrica, i s’apartaven bastant de la litúrgia convencional. Aquesta feligresia estava composta bàsicament de jovenalla, quasi tots fills de la petita burgesia local que més o menys s’encaraven cap a les sendes de les ovelles esgarriades, que proclamaven amb un entusiasme sincer la bona nova de la fraternitat i la justícia, al ritme també d’unes cançons “de protesta” que nosaltres incorporàvem immediatament al nostre repertori i traslladàvem tal qual a la missa solemne de la festa major del nostre poble.
Hi abundaven les xiques, amb molt bona disposició a confraternitzar en els guateques encoberts que aviat s’encarregà d’organitzar, en l’àmbit dels clubs juvenils que proliferaven, el Toni, que era un linx. I qui més qui menys —ben sabut és que “la carn vol carn”, per més que encara no haguérem llegit Ausiàs March— intentava l’aproximació amb aquella que primer es posava a tir, generalment amb uns resultats desastrosos.
Tu no. Tu presumies que follaves. Solies aparéixer acompanyat d’una tia les mamelles de la qual saltaven sota el seu vestit eivissenc —aquella mena de tènue túnica fins als turmells que es posà de moda entre les progres— que predicava l’alliberament sexual i citava bibliografia al respecte —alguna cosa així com “el combat sexual dels joves”—. Tu la presentaves com a “amiga”, núvia no se’n podia dir perquè era reaccionari i això de “companya” encara no s’havia inventat en eixa accepció. Un i altra donàveu a entendre una engrescadora predisposició a dur a la pràctica la teoria que ella enunciava a la primera de canvi com una captivadora profetessa de l’autèntica bona nova que el poble oprimit anhelava sentir.
Però les fonts més ben informades de l’època recorden que quan t’assabentares que un havia aconseguit el privilegi d’una sessió pràctica amb ella, pillares una bona castanya de la mistela que servien a la tasca d’Àngel, tingueres amb ella una trifulga de molta consideració —aquesta va ser notòria perquè la muntàreu a l’eixida del cineclub Imagen— i la companyonia revolucionària no va ser obstacle perquè volgueres mamprendre-la a hòsties amb ell, cosa que reeixí a impedir a males penes el Teuladí, que era molt bon xic, interposant-s’hi a risc de la seua pròpia estampa.
Més endavant anàrem a la universitat. Tu ens facilitares aviat llibres editats a l’estranger, apunts a ciclostil, xerrades clandestines en convocatòries pel·liculeres per a les “cèl·lules” que tu escollies. I ens encomanares les primeres pamfletades i les accions d’escamot que havien d’iniciar les mobilitzacions i ens feien carn de porra, comissaria i fitxes policials.
I encara bo que caiguérem a temps en mans del Jaime, pseudònim “de guerra” de qui esdevingué per a nosaltres una mena de germà major que va saber orientar-nos cap a altres viaranys i donar-nos a conéixer unes perspectives més àmplies. Cosa que ens lliurà pels pèls de la sort que han corregut tants companys que purgaren els designis que els havies traçat tu amb alguna temporada de garjola i anys d’esforços cremats i sacrificats debades abans del naufragi.
Tu no. Tu has sabut navegar sobre totes les aigües. I buscar ports segurs on arrecerar-te. A favor dels vents d’escissions i fusions, d’organigrames i sigles. Sempre al caliu dels ponts de comandament.
Segurament per això, quan he vist aparéixer la teua corbata al meu centre de treball per inaugurar una “jornada informativa” on se’ns havien d’exposar les noves pautes organitzatives, és a dir, com hauríem de reduplicar la nostra feina per tal de donar més serveis amb una dràstica reducció dels pressupostos; mentre tu feies ús de la paraula tot enllaçant frases fetes i xorrades amb una fluïdesa professional, se m’ha rebobinat aquesta pel·lícula i, d’una manera involuntària, automàtica, a iniciativa d’un condormit subconscient autogestionari potser, m’he sentit a mi mateix arrencar-me amb el Tots junts vencerem i, amb gran i grata sorpresa, alguns companys i companyes —bastants— que se la sabien s’hi han afegit sense més. Cantant a viva veu, amb ganes, quasi amb la mateixa emoció de quaranta-cinc anys arrere.
Aleshores has dirigit els ulls cap on jo estava, m’has mirat, m’has vist i m’has reconegut. I has endevinat què estava pensant. Només tu has comprés el que passava.
I al final han aplaudit tots, tu inclòs.
© Josep M. Domingo