Entre totes les accepcions de l’expressió «sentit comú», finalment ha imperat aquella que ve de la tradició escolàstica i que es refereix a una suposada força cognoscitiva universal que propicia la coincidència espontània de parers entre els éssers humans, davant d’aquella altra, provinent de la tradició aristotèlica —de la qual constitueix una profitosa adaptació— que entén el sentit comú com un sentit intern «real», que unifica aquelles sensacions que, de forma independent, ens arriben a través dels sentits vinculats als òrgans sensibles. Segons aquesta segona accepció, l’original, el conjunt d’estímuls que rebem tothora, sense el sentit comú, no seria res més que un caos, i la nostra capacitat de comprendre el món desapareixeria.
Segons l’accepció aristotèlica també, l’anomenat sentit comú passa, de ser una capacitat que tots i «entre tots» tenim, a ser un privilegi del qual avui molts pocs gaudeixen, o que tothom té en un grau molt escàs. La major part dels mortals viuen sota el bombardeig continu d’estímuls que no saben desxifrar, enfrontant-se diàriament a signes que no entenen. Més encara: viuen en un estat d’atabalament permanent perquè no saben com defendre’s d’aquesta ignorància i, fins i tot, sense saber que ho són, d’ignorants. Des d’aquesta perspectiva, el sentit comú pren un significat paradoxal, a saber: aconseguir que impere la falta de sentit i aconseguir, alhora, que aquesta falta de sentit generalitzada s’accepte com si fos l’estat natural de les coses. Tal és l’objectiu d’aquesta espècie de lobotomia incruenta a la qual el sistema tracta, amb un èxit evident, de sotmetre tots els seus integrants, reduir fins al mínim la nostra capacitat cognoscitiva, assolir el control de les nostres ments i exercir el domini sobre els nostres actes, aquest control i aquest domini que l’absència de sentit comú —el sentit comú aristotèlic— ens impossibilita d’exercir de manera autònoma.
La creença generalitzada que el sentit comú és una mena de destil·lat del sentir, la voluntat i la conveniència general, una cosa directament relacionada amb el seny, amb la sensatesa, junt amb la desaparició d’aquell antic concepte que entén el sentit comú com la capacitat individual de percebre el món de manera unitària a partir de les pròpies percepcions, és una conseqüència i alhora una causa d’aquesta alienació. Naturalment, l’existència d’aquest procés pervers es nega des de les instàncies més diverses. Que no es veja, que no es note és la condició primera per a la seua existència, allò que al capdavall el fa possible. I per a negar l’existència d’aquesta perversitat, ens utilitza a nosaltres mateixos com a còmplices actius. Som els primers a horroritzar-nos davant la possibilitat que la democràcia es base en mecanismes tan bastards, i no dubtem a estigmatitzar i, arribat el cas, fer fora del sistema a aquells que gosen fer afirmacions d’aquesta mena.
Durant l’intent perllongat de preservar els seus privilegis, els detentors del poder s’han anat adonant paulatinament, a mesura que s’hi anaven devaluant sense remei els símbols tradicionals d’autoritat, des de Déu als pares, passant pel rei i la guàrdia civil, que la millor forma d’opressió és aquella que no es veu, aquella que no es pot detectar. I d’ací tots aquests esforços per a aconseguir-ho, d’ací, entre altres coses, la dimensió desmesurada que ha assolit el negoci mediàtic, aquesta indústria que té, que sempre ha tingut —i oblidem-nos de romanços—, l’objectiu prioritari d’impossibilitar tota interpretació personal de la realitat, de controlar-la si de cas s’hi dóna, i d’evitar que les idees puguen ser compartides sense passar per una oportuna homologació. La indústria mediàtica alimenta i encarna el concepte escolàstic, col·lectiu i equívoc de sentit comú, aquesta facultat que suposadament transcendeix l’individu, que li ve donada per Déu, per la Natura, per la Cultura —sempre amb majúscules—, per un consens universal tàcit, per una instància superior en tot cas. La indústria mediàtica n’és el seu màxim garant, qui el nodreix i l’administra.
Després de passar-les putes durant un llarg període que arranca ple d’esperances amb la Revolució Francesa, si fa no fa, i dura fins a la segona meitat d’aquest segle, que és quan comença la gran contraofensiva, després d’aquest període històric summament fèrtil en el qual la raó —la racionalitat més ben dit— va parèixer en diverses ocasions estar a un tomb de dau d’imposar-se, hem caigut de ple en una època tenebrosa, dominada per una badoqueria universal. Costa de creure que al cap de tants anys no hàgem aconseguit augmentar substancialment la nostra autonomia, la nostra capacitat de trobar sentit a tot allò que ens envolta i d’influir-hi decisivament, sinó que estiga passant tot el contrari. No sols ens han colat de matuta conceptes escolàstics sobre els quals es fonamenta una forma evolucionada i subtil de sotmetiment i submissió, no sols continuen vives un munt de supersticions del passat emparades per la sacra túnica cultural, sinó que a cada moment n’incorporem una de nova al nostre estrafolari univers de vàcues ideologies de disseny. La lobotomia és eficaç no tan sols en un sentit sincrònic; també diacrònic. Es tracta de desconnectar els contemporanis entre si, però també de destruir els vincles entre generacions. La xerrameca tecnològica, la utopia transhumanista, la demagògia falsament igualitària, se sustenten en una estructura política de trets inequívocament feudals cada vegada més consistent. I com passà al Renaixement, potser com a primera mesura fóra bo tornar als clàssics i recuperar, entre altres coses, el seu concepte de sentit comú.
@ Joan Dolç. Publicat simultàniament a Balanç d'existències