Tu, jo, nosaltres i ells

Havies de ser tu.

I havia de ser avui el dia assenyalat en la teua “repleta” agenda. I havia de ser aquest establiment “modèlic” on jo penque cada dia l’escollit perquè vingueres tu a refregar-me pels morros la corbata. A tallar una cinta i de pas anunciar-nos, tu, fill de puta, l’ampliació de la jornada i una reducció del sou.

Tu sempre perorant. Encenc la tele i allí has d’estar tu, omplint la pantalla, fent veure com de controlada tens la situació. I et refereixes als qui en altres temps eren camaradas, a nosaltres, a mi, com pelagatos, uns don nadie. Així és com ho dius. No dius “uns ningú”, ni “uns pelacanyes” o “uns afaitapobres”. Segurament perquè no deus considerar oportú d’emprar eixes expressions. Ho dius en castellà i en pau, com tantes altres coses. La raó de l’oportunitat sempre t’ha assistit. N’has estat un mestre, tu, de l’oportunitat, de l’oportunisme.

Vaig a l’estadi i t’he de veure des de la graderia com xuples càmera tan pagat a la llotja presidencial al costat de directius i autoritats, aplaudint entusiasmat com si t’importara una merda que guanyen o que perden, la classificació i la lliga i la mare que ho ha parit. En altres temps jo havia de veure els partits i anar a tirar la quiniela d’amagat junt amb un altre company. I perquè tu no te n’assabentares havíem de prendre tantes precaucions com per a les “accions” que ens encomanaves tu. Ens véiem obligats a observar una mena de clandestinitat dins de la clandestinitat. Perquè això era reaccionari. Tu sabies el que estava bé i el que estava malament. Des dels temps de les primeres assemblees. Llavors ja prometies. Pujaves a la tribuna i ja sabies allò que calia fer. Tu feies que isquérem al carrer i ens deixàrem córrer a hòsties. Des del principi, els nostres principis.

Corria la primavera de l’any 1968 i nosaltres encaràvem els exàmens finals del 5é, el primer curs del batxiller superior, al col·legi dels Salesians.

La vaga notícia d’alguna cosa que estava passant a França ens arribà —com tantes d’altres— a través de la revista Jóvenes, que la mateixa congregació publicava i promocionava entre els seus alumnes i que enfocava tots els temes amb una intenció declarada de fomentar les “inquietuds” dels joves sota l’òptica d’un cristianisme que es pretenia “compromés” amb la societat contemporània. Per ella ens havíem assabentat també de les gresques que tenien lloc als Estats Units a compte de les reivindicacions dels drets civils dels negres nord-americans.

Continua la lectura de Tu, jo, nosaltres i ells

«Llibres estúpids»

CLIENT: Aquests llibres són una estupidesa, veritat?
LLIBRER: Quins?
CLIENT: Em referisc a les faules d’animals en què el gat i el ratolí són grans amics.
LLIBRER: Supose que són poc realistes, però la ficció és així.
CLIENT: No, no és que siguen poc realistes, és que són estúpids.
LLIBRER: Bé… els autors usen aquests recursos per a ensenyar als xiquets que han d’acceptar tot tipus de gent, no troba?
CLIENT: Potser, però jo crec que els llibres no haurien de fingir que les persones congenien amb qualsevol així com així, que tot és bufit i barral. Els xiquets haurien d’aprendre que la vida és una merda, i com més prompte millor.

(Jen Campbell. Coses rares que se senten en les llibreries)

Agafem una obra literària qualsevol. No importa com d’adulta ens semble. Dóna igual que siga Els Viatges de Gulliver o Sota el Volcà. Ulisses mateix, si volem. O Les flors del mal. Una vegada triada, deixem-la en mans d’un comité de censura degudament posat al dia. Junt amb el capellà i el militar de tota la vida, que hi haja també representants de tots els col·lectius de la correcció política. Sí, tendeixen a l’infinit, però fem un esforç perquè ningú no s’hi trobe discriminat. Deixem que tallen tot el que els semble reprovable, que reescriguen tot el que els parega erroni, abjecte, confús, ofensiu o immoral. I després, deixem que eliminen tot el que, simplement, no entenen. Quedarà un llibre per a xiquets d’allò més adient. Així se n’han fet centenars d’adaptacions de clàssics. I la major part del fotral de llibres infantils i juvenils que circulen pel món no són una cosa molt diferent, obres artificioses i fal·lacioses ordides per moralistes convençuts de la seua alta missió redemptora. Aclarim que hi ha excepcions que escapen a aquest diagnòstic i posen en dubte la pertinència d’aquest criteri classificatori, i que tampoc no ens referim al llibre obertament i honestament pedagògic, com són els sil·labaris, els catons o els llibres d’aritmètica, sinó a aquesta literatura segmentada segons trams d’edat, suposadament ajustada als nivells de raciocini, comprensió lectora i maduresa emocional que, suposadament també, corresponen a cada un d’aquests trams i que, amb l’excusa d’obrir als xiquets les portes del coneixement, colonitzen a consciència les verges praderies que hi ha darrere dels seus ulls.

Continua la lectura de «Llibres estúpids»