El cibernètic en el laberint: la ficció tecnològica en la narrativa de Stanisław Lem (i IV)

En estreta connexió amb el «El doctor Diàgores» (1971) es troben aquells altres relats en els quals Lem reflexiona explícitament sobre l’aparició de la Singularitat Tecnològica en forma d’explosió d’una IA dotada d’un nivell sobrehumà d’intel·ligència general. El matemàtic Irving John Good, que va treballar amb l’equip de descodificadors d’Alan Turing durant la Segona Guerra Mundial, definia el 1965 aquesta màquina en els termes següents:

Definim una màquina ultraintel·ligent com aquella que pot superar amb escreix totes les activitats intel·lectuals de qualsevol home per molt llest que sigui. Atès que el disseny de màquines és una d’aquestes activitats intel·lectuals, una màquina ultraintel·ligent podria dissenyar màquines fins i tot millors; aleshores hi hauria, sens dubte, una «explosió d’intel·ligència», i la intel·ligència humana quedaria molt enrere. Per això, la primera màquina ultraintel·ligent és l’últim invent que l’home necessita crear, bo i comptant amb el fet que la màquina sigui suficientment dòcil per dir-nos com mantenir-la sota control.

Alan Turing i part del seu equip amb la seua màquina descodificadora ‘The bombe’

D’acord amb la caracterització que en fa Nick Bostrom (Superintelligence: Paths, Dangers, Strategies, 2014), una IA seria una superintel·ligència capaç de dur a terme molt més ràpidament i qualitativament, en molts ordres de magnitud, tot el que és capaç de fer el cervell humà. Per a una intel·ligència tan veloç els esdeveniments del món material es produirien amb una lentitud exasperant, de manera que, probablement, preferiria treballar amb objectes digitals en lloc d’interaccionar amb tardígrads com els humans. A grans trets, els tres camins que es poden seguir per aconseguir una IA són: l’acceleració dels processos evolutius a través de la selecció genètica, l’emulació del cervell humà complet i la creació d’una IA seminal, susceptible d’aprendre i de millorar la seva pròpia arquitectura algorítmica. Mentre que en els dos primers casos podem esperar una certa semblança amb la intel·ligència humana, aquesta última podria arribar a constituir una autèntica intel·ligència alienígena. De fet, quan ens referim a l’impacte d’una IA, cal evitar, d’entrada, el risc d’incórrer en l’antropomorfisme, ja que en molts sentits la seva emergència equivaldria a introduir una nova espècie intel·ligent en el planeta, d’unes dimensions absolutament incommensurables amb les de la intel·ligència humana. Tal com assenyala el mateix Bostrom: «en comptes de pensar que una IA superintel·ligent és intel·ligent en el sentit en què habitualment diem que un geni científic és més intel·ligent que l’ésser humà mitjà, podria ser més adequat pensar que una IA és intel·ligent com quan diem que un ésser humà mitjà és intel·ligent en comparació d’un escarabat o un cuc.»

Continua la lectura de El cibernètic en el laberint: la ficció tecnològica en la narrativa de Stanisław Lem (i IV)

El cibernètic en el laberint: la ficció tecnològica en la narrativa de Stanisław Lem (III de IV)

La reflexió sobre els androides constitueix només la connexió més superficialment frankensteiniana de l’obra de Lem, perquè —si més no en aquelles narracions que no s’ocupen dels intents de comunicació amb espècies alienígenes— l’autèntica representació del monstre, en el sentit etimològic del mot, que vol dir «advertència», s’hi manifesta en forma d’esclat d’una superintel·ligència capaç de deixar enrere la humanitat. És el que, d’ençà del famós article homònim de Vernor Vinge «The Coming Technological Singularity: How to Survive in the Post-Human Era», aparegut el 1993, s’anomena la Singularitat Tecnològica, terme que al llarg dels últims anys ha popularitzat de manera demagògica el conegut cibernètic i futuròleg nord-americà Ray Kurzweil. Tot amb tot, interessa destacar que no estem parlant de cap fatalitat, sinó d’una contingència que dins el camp de la cibernètica és encara objecte d’intensa discussió entre aquells que pensen que es tracta d’un futur més que probable i aquells que s’hi mostren escèptics i tendeixen a creure que darrere d’aquesta hipòtesi batega una il·lusió desproveïda de fonament, similar, posem per cas, a la recerca de la pedra filosofal en l’època dels alquimistes. La qüestió, doncs, és que, a hores d’ara, com remarca el cibernètic Jerry Kaplan, encara «no tenim un marc teòric acceptat que resulti suficient per resoldre aquest conflicte», raó per la qual potser no és fortuït el fet que constitueixi un terreny propici a la fabulació literària o cinematogràfica millor o pitjor informada.

Sens dubte l’obra de Lem representa una de les aportacions més primerenques i de major envergadura que s’han fet a la qüestió des de l’àmbit del pensament i la literatura. Si ens cenyim a aquesta última, sóc del parer que una de les millors maneres d’introduir-se en aquesta parcel·la de l’obra de l’autor de Solaris és a través de la lectura d’un relat en la qual la construcció de robots no antropomòrfics coexisteix amb l’emergència d’una criatura que té totes les traces de constituir una superintel·ligència in statu nascendi. Em refereixo a la narració titulada «El doctor Diàgores», inclosa al volum Diaris de les estrelles. Viatges i memòries (1971) i protagonitzada per Ijon Tichy, un personatge recurrent en algunes de les obres satíriques de Lem. El desenvolupament de la trama és tan suggestiu que paga la pena fer-ne cinc cèntims.

Continua la lectura de El cibernètic en el laberint: la ficció tecnològica en la narrativa de Stanisław Lem (III de IV)

El cibernètic en el laberint: la ficció tecnològica en la narrativa de Stanisław Lem (II de IV)

Segurament, Stanisław Lem ha estat un dels escriptors de ciència-ficció que ha atorgat major protagonisme als robots, encara que el paper d’aquests en els seus relats constitueix molt sovint un mer pretext per desenvolupar estrambòtiques històries de caràcter satíric a la manera de Rabelais, Swift i Voltaire, com les recollides a Cyberiada (1965). Això no obstant, també va reflexionar específicament sobre l’assumpte, des d’un punt de vista que no té gaire a veure amb les elucubracions d’Isaac Asimov. De fet, encara que no en tinc cap constància, em decanto més aviat a pensar que, tal com li ocorria amb la major part de la ciència-ficció nord-americana, Lem devia considerar que els plantejaments de l’autor de Jo, Robot pecaven de massa frívols o optimistes. El narrador polonès era massa sagaç per creure que els problemes suscitats pel control de la conducta robòtica podien solucionar-se amb mètodes d’especificació directa basats en normes com les famoses «Lleis de la robòtica» enunciades per Asimov. Dins de la producció de Lem, la reflexió sobre els robots es concentra sobretot en alguns relats protagonitzats pel pilot Pirx, un dels seus personatges recurrents. En aquests relats examina la distància inquietant que separa els robots dels humans, així com la manera idiosincràtica en què aquells transformen les pautes conductuals que aquests els transmeten. Com sol ser freqüent en la seva narrativa, ens enfrontem amb un punt de vista complex i ple de matisos, atès que el comportament robòtic esdevé pertorbador a causa de la seva habilitat per defugir les respostes merament mecàniques i imitar patrons antropomòrfics. No debades una de les principals característiques d’aquests productes de la IA radica en la seva versatilitat, que pretén capacitar-los per a les tasques cada cop més complexes que els seran encomanades.

Daniel Mróz

Continua la lectura de El cibernètic en el laberint: la ficció tecnològica en la narrativa de Stanisław Lem (II de IV)

El cibernètic en el laberint: la ficció tecnològica en la narrativa de Stanisław Lem (I de IV)

La celebració del segon centenari de la publicació de Frankenstein posa en relleu l’enorme capacitat prospectiva de la novel·la de Mary Shelley en una cruïlla històrica com l’actual, en què els avanços en el camp de la intel·ligència artificial (IA) esdevenen cada vegada més sorprenents i decisius en tots els ordres de la vida. La millor prova d’això és que a hores d’ara la progènie literària de la criatura imaginada per l’escriptora anglesa ha esdevingut tan nombrosa que caldria ser un autèntic especialista en literatura comparada, dotat d’una erudició vastíssima, per resseguir les empremtes que ha deixat en l’obra d’escriptors posteriors. En tot cas, com que no posseeixo cap d’aquestes qualitats, la meva aportació ací serà per força molt més modesta i em limitaré a comentar algunes mostres del tractament radical que la problemàtica frankensteiniana ha obtingut en la narrativa d’un dels grans escriptors, sense adjectius, del segle XX, el polonès Stanisław Lem.

Stanisław Lem, 1971. J. Grelowski-PAP

Indiscutiblement, els problemes posats per la comunicació entre l’espècie humana i les seves creacions es troben molt lluny de les hipotètiques dificultats suscitades per la comunicació amb civilitzacions alienígenes descrites en algunes conegudes novel·les de Lem com ara Solaris o Fiasco. Això no obstant, també en aquest àmbit existeix la tendència —que el Frankenstein de Shelley il·lustra a la perfecció— a concebre la relació home-artefacte com una experiència ominosa, feta d’atracció i de refús alhora, similar en molts sentits al mysterium tremendum atque fascinans que el teòleg alemany Rudolf Otto atribuïa a l’experiència del creient enfrontat a la divinitat. No debades hi ha qui ha apuntat que la creació d’un ésser humà a partir de matèria morta constitueix una autèntica prefiguració de la mort de Déu i la seva substitució per l’home. Mentrestant, l’únic cert és que Déu calla i assistim a una època en què, tal com remarca Ricard Ruiz Garzón, «l’ombra de Frankenstein s’allarga per la via del transhumanisme i el posthumanisme, per la via de l’alteració de la mort mitjançant la ciència, per la via del millorament humà i les màquines, tot desafiant uns déus que comencen a ser ells mateixos perillosos experiments de laboratori» (Mary Shelley i el monstre de Frankenstein, 2018).

Continua la lectura de El cibernètic en el laberint: la ficció tecnològica en la narrativa de Stanisław Lem (I de IV)

Dibuixar, en una ratlla i mitja, el vol d’un ocell

Josep Pla, en Notes del capvesprol (1979), una miscel·lània de maduresa en la qual hi trobem reflexions sobre gairebé tot el que li interessava, des del país i la seua gent fins als més diversos aspectes culturals, reivindica una escriptura lligada a l’observació, que considera molt difícil perquè necessita de molta precisió, mentre que rebutja la basada en la imaginació, per a ell molt més intranscendent i innòcua. Aquesta és una convicció que ja li coneixíem d’obres anteriors, el que passa és que no ens diu gaire, i això no se li podia escapar a Pla, que sempre va ser molt conscient tant del que hom tracta d’expressar (la literatura) com de la manera de fer-ho (l’objecte de la crítica literària). I l’argument encara és més insuficient si el que volem caracteritzar és la seua obra narrativa. Més conegut com a periodista i memorialista, també va escriure quatre novel·les i dues dotzenes de contes. Per parlar-ne no podem obviar l’aposta per la literatura observacional, però si es vol aportar alguna cosa nova, cal explicar què li costava tant a l’hora d’escriure i com se’n sortia, la qual cosa ens portarà a localitzar el seu estil i a veure com l’aplicava en les diferents facetes de la seua obra.

Continua la lectura de Dibuixar, en una ratlla i mitja, el vol d’un ocell

El sentit comú

Entre totes les accepcions de l’expressió «sentit comú», finalment ha imperat aquella que ve de la tradició escolàstica i que es refereix a una suposada força cognoscitiva universal que propicia la coincidència espontània de parers entre els éssers humans, davant d’aquella altra, provinent de la tradició aristotèlica —de la qual constitueix una profitosa adaptació— que entén el sentit comú com un sentit intern «real», que unifica aquelles sensacions que, de forma independent, ens arriben a través dels sentits vinculats als òrgans sensibles. Segons aquesta segona accepció, l’original, el conjunt d’estímuls que rebem tothora, sense el sentit comú, no seria res més que un caos, i la nostra capacitat de comprendre el món desapareixeria.

Segons l’accepció aristotèlica també, l’anomenat sentit comú passa, de ser una capacitat que tots i «entre tots» tenim, a ser un privilegi del qual avui molts pocs gaudeixen, o que tothom té en un grau molt escàs. La major part dels mortals viuen sota el bombardeig continu d’estímuls que no saben desxifrar, enfrontant-se diàriament a signes que no entenen. Més encara: viuen en un estat d’atabalament permanent perquè no saben com defendre’s d’aquesta ignorància i, fins i tot, sense saber que ho són, d’ignorants. Des d’aquesta perspectiva, el sentit comú pren un significat paradoxal, a saber: aconseguir que impere la falta de sentit i aconseguir, alhora, que aquesta falta de sentit generalitzada s’accepte com si fos l’estat natural de les coses. Tal és l’objectiu d’aquesta espècie de lobotomia incruenta a la qual el sistema tracta, amb un èxit evident, de sotmetre tots els seus integrants, reduir fins al mínim la nostra capacitat cognoscitiva, assolir el control de les nostres ments i exercir el domini sobre els nostres actes, aquest control i aquest domini que l’absència de sentit comú —el sentit comú aristotèlic— ens impossibilita d’exercir de manera autònoma.

Continua la lectura de El sentit comú

La dignitat de l’emplomallat (i II)

“En la reserva en què vaig créixer, l’únic entreteniment era la sessió de cine nocturna en el soterrani de l’església. Em vaig criar amb els indis i els vaquers, i nosaltres sempre anàvem amb els vaquers, sense adonar-nos que érem els indis”
(Neil Diamond, cree)

 

“Ser indi era tan desavantatjós que ara molts indis no volen que els anomenen indis”
(Tom Dion, houma)

 

“Actuar com un indi és la cosa més fàcil del món, perquè el pellroja manca pràcticament d’emocions”
(Ernest A. Dench, 1915)

Casat en 1936 amb Bertha “Birdie” Parker, neboda-néta del prestigiós cap seneca Hasanoanda i primera dona índia llicenciada en Arqueologia, tan aviat com la seua posició entre els bufons li ho va permetre va començar a rastrejar amb ella les empremtes de les cultures índies nord-americanes, a relacionar-se amb els seus germans d’altres reserves, a col·leccionar art, indumentàries, tocats, armes i arreus. Va reunir filmacions d’indis i les va llogar als estudis que rodaven westerns: abaratia costos alhora que introduïa pinzellades fidedignes en els films, a despit de la qualitat i intencions amb què estaven fets. Es va convertir en un expert en llengües índies, inclòs el llenguatge gestual, i en tècniques, hàbits, folklore i història dels pobles originaris d’Amèrica del Nord. Com a assessor de molts dels films que va interpretar, es va entestar que els personatges nadius parlaren en un correcte idioma indi en comptes d’un incorrecte anglés. Va ensenyar a poderosos directors i a soferts artesans com vivien i sentien en realitat les diverses tribus. I, a poc a poc, els westerns indis van començar a ser i a sonar d’una altra manera. Va intervindre en Buffalo Bill (DeMille, 1936), La diligència (Ford, 1938), Van morir amb les bótes posades (Walsh, 1941), Fort Apatxe (Ford, 1947), La Porta del Diable (Mann, 1949), Fletxa trencada (Daves, 1950), Centaures del desert (Ford, 1955), La llei del Talió (Daves, 1956), Yuma (Fuller, 1956) i molts altres. Va ser el més convincent Cavall Boig de la pantalla en Sitting Bull (1954) i La gran matança sioux (1965), tots dos de Sidney Salkow. Era l’home-medicina que iniciava Richard Harris en els ritus de purificació sioux (Un home anomenat Cavall, Elliot Silverstein, 1969). En un dels seus últims films, Àguila Grisa (Charles B. Pierce, 1977), va interpretar a Ós Erecte, l’únic cap que va guanyar un plet legal per la conservació de la seua terra. En els anys 60 va fundar una associació per a promoure l’ús d’actors indis en papers indis, va convertir en museu la seua col·lecció d’objectes autòctons i va estendre la seua incansable activitat a altres museus, centres educatius i organitzacions índies. Va prestar el seu rostre, abrupte com els Apalatxes dels seus avantpassats, a diverses campanyes publicitàries en favor de millores en les condicions de vida dels indis de les reserves i per la conservació de l’equilibri mediambiental. Va contar la seua vida a Collin Perry, que la va publicar en forma de llibre (Iron Eyes: Mi Life as a Hollywood Indian, 1982). I després de tot, de noranta hiverns i dos centenars de pel·lícules, de ser la imatge d’una campanya institucional contra la contaminació ambiental en què abocava una única llàgrima (de glicerina: els indis no ploren) i que va fer més per la seua celebritat que tota la seua filmografia (i, asseguren, va contribuir a reduir en trenta-vuit estats la presència de deixalles en entorns naturals un 88 per cent; els americans són així: fan por fins i tot quan ho fan bé), després de tot això, a una gasetillera de Nova Orleans, ciutat de tafurs, li va donar per tafanejar entre les partides de baptisme d’un remot poblet de Louisiana, parlar un poc amb una certa germanastra, i Amèrica es va desdejunar amb la notícia que el vell supervivent cherokee, membre del consell d’ancians de la tribu, l’home que més havia fet des de la indústria del cine pel reconeixement dels nadius americans, l’emblema del mite de puresa espiritual de tota una raça, era un immigrant italià pobre de segona generació.

“Durant els meus anys com a director executiu del Congrés Nacional d’Indis Americans, rar era el dia que no venia a la meua oficina alguna persona blanca proclamant orgullosament que ell o ella descendia dels indis. La tribu més sovint triada era la cherokee, i molts situaven els cherokees en qualsevol lloc entre Maine i l’estat de Washington. Al final vaig arribar a comprendre la seua necessitat identificar-se parcialment com a indis, i no m’ho prenia malament”
(Vine Deloria, Jr., sioux, 1969)

 

Continua la lectura de La dignitat de l’emplomallat (i II)

La dignitat de l’emplomallat (I)

“Si fóra només la història de la meua vida, crec que no la diria; perquè, què és un home perquè done tanta importància als seus hiverns, encara que l’encorben com una rigorosa nevada?”

Els funerals de John Ford a Hollywood, el 5 de setembre de 1973, van congregar a bon nombre de celebritats. L’espectador pitjor entrenat hauria reconegut allí a John Wayne, James Stewart, Henry Fonda o Charlton Heston. I, no obstant això, la sensació del dia va resultar ser un perfecte desconegut per als caçadors d’autògrafs. La seua arribada va desencadenar la histèria entre reporters televisius i fotògrafs de premsa, que el van tindre pujant i abaixant l’escalinata de l’església mentre feien esclafir els disparadors de les seues càmeres. Era un home ja ancià però dreçat majestuosament, abillat amb jaqueta, pantalons i mocassins de daina adornada ací i allà amb pintures de colors vius, el seu metre vuitanta llarg coronat per un plomall de plomes blanques i negres que li queien per l’esquena, surant entre els rígids cossos endolats. Era Iron Eyes Cody. Entre la imatge humiliada de l’indi de fusta a la porta dels estancs i aquesta figura emplomallada sotmetent-se a la frivolitat de la premsa, hi havia vuitanta anys de lenta i dolorosa recuperació de la dignitat massacrada.

“He imaginat aquest argument, que potser escriuré i que ja d’alguna manera em justifica, en les vesprades inútils. Falten detalls, rectificacions, ajustos; hi ha zones de la història que no em van ser revelades encara”
(Jorge Luis Borges: Tema del traidor y del héroe)

En la terra de promissió, ser indi era pitjor que ser xinés o hispà, i encara pitjor que ser negre. Els xinesos rentaven la roba bruta i fins els negres podien viatjar en la part posterior dels tramvies, però els indis necessitaven un salconduit per a abandonar els confins de les seues reserves i una excel·lent raó per a sol·licitar-lo. Els negres eren tan esclaus de la lliure empresa com els blancs pobres, però els indis eren captius del Ministeri de Defensa, presoners de guerra ni més ni menys. Per als indis amb alguna cosa que expressar hi havia dues eixides: despertar la curiositat d’algun antropòleg excèntric o fer-se bufó. Entre els que van optar o van ser comminats a prostituir les tradicions del seu poble, va haver-hi un cherokee de nom Ploma Llarga.

“Mata l’indi i salvaràs l’home”
(capità Richard H. Pratt, sobre la necessitat civilitzar els indis, 1892)

Continua la lectura de La dignitat de l’emplomallat (I)

Perpetuum mobile

«El movimiento es el fundamento de la Fe en la Realidad, y al fin lo solo que con ese pretesto se mueve es el Capital, que sólo moviéndose vive, la vida de la muerte.»
(Agustín García Calvo, 37 adioses al mundo)

Hi ha força unanimitat a considerar que l’escenari actual va començar a perfilar-se al principi de la dècada dels vuitanta, quan Ronald Reagan, actuant com un d’aquells herois d’una peça que apareixien en les seues pel·lícules, es va posar a acomiadar personalment, per carta, als controladors aeris que s’havien declarat en vaga per a exigir millores en les seues condicions laborals, augment de sou, jornades més curtes i alguns drets relatius a la seua jubilació. Alhora que declarava il·legal el sindicat que havia recolzat la vaga, Reagan va ficar en la presó alguns dels seus dirigents, va enviar a casa onze mil treballadors d’una tacada —als que va imposar un vet per a tota la vida, cosa que, si més no en grau de temptativa, equivalia a matar-los de gana, a ells i a les seues famílies— i els va substituir per personal militar. El més sorprenent, grotesc i tràgic de l’assumpte és que mig planeta va aplaudir la mesura, començant per això que llavors encara podia anomenar-se proletariat i per una aleshores triomfant classe mitjana. Perquè els controladors cobraven molt, perquè eren uns privilegiats, perquè queien malament. Les conseqüències d’aquesta vilesa es van començar a veure molt aviat, i no cal explicar-les perquè són les que estem patint molts i gaudint uns pocs ara, en plena era de la crisi perpètua.

Durant tot aquest temps, no sols aquell proletariat i aquella classe mitjana que es van trencar les mans aplaudint la gesta del galant de la Casa Blanca s’han emportat tal joc d’hòsties que no hi ha qui els reconega: a la mateixa burgesia que aguantava com un Atles aquell món sobre les seues esquenes les cames li fan figa. Aquella burgesia industrial que va parir aquest sistema i que l’ha defés amb dents i ungles al llarg de dècades encara no se n’ha adonat fins a quin punt ha estat devorada per ell. Acostumats a manar, a identificar-se amb la classe dominant, a creure-s’hi part, aquells burgesos de fabriqueta, mercedes, dinar dominical en família i missa setmanal —o diària, de vegades—, que es jactaven d’arribar al despatx abans que els seus treballadors i ser els últims a marxar a casa, pareixen no adonar-se que no pinten ja una merda, que els amos del ball són els que mouen d’una banda a l’altra mercaderies arreu del món, assistits per una elit financera completament aliena al seu codi de valors —al seu i a qualsevol altre—. D’ells són les rutes marítimes, les infraestructures viàries, portuàries i aeroportuàries, i d’ells són les llimadures que els diners va deixant-se en el seu perpetu rodar per aquests canals.

Continua la lectura de Perpetuum mobile

El botxí de la seva genealogia

«I llavors vaig tornar a trobar aquell punt de suport que havia descobert el darrer dia d’estudi a la Novíssima, aquella ràbia fonda i persistent, desbordant, implacable, contra tot i tothom, i em vaig sentir amb forces per continuar en el lloc on era, per plantar-me en aquella casa i girar l’esquena —amb correcció, sempre amb correcció, la virtut suprema— a tot el món d’abans.
»Era la meva vida, la meva decisió, el meu futur, el meu camí, el meu cos, els meus sentiments, la meva tria, la meva experiència, el meu rebuig, el meu desig, la meva acceptació, els meus estudis, els meus somnis, el meu món tan nou com jo pogués, els meus llibres…, el meu, el meu, el meu!
»Mentre la fúria dels pensaments m’alçava per damunt de tot, en una engrescadora volada de somni, i el bosc restava a sota, immòbil i secret, inescrutable, vaig entendre, fascinat per la pròpia transformació, amb una barreja de vanitat i por, que començava a convertir-me en un monstre. En el monstre que havien planificat que fos. En un monstre capaç de reunir en un sol cos, en una sola vida, dues naturaleses diferents, dues experiències contràries. Un monstre que jo mateix no sabia que m’habités. Un monstre.»

Amb aquestes paraules finalitza Pa negre d’Emili Teixidor (Barcelona: Columna, 2003), novel·la de merescuda fama que li va aportar en els últims anys al seu autor una consideració unànime de crítica i públic, extensiva a l’adaptació cinematogràfica posterior. Però el que m’interessa ací no és reiterar un cop més les virtuts de la novel·la, sinó examinar la figura del seu protagonista, un noi espavilat de postguerra, fill d’un pare executat per roig i d’una mare obrera, que passa llargues temporades amb l’àvia i uns oncles masovers, en companyia d’un cosí i una cosina amb els quals juga a enfilar-se a la prunera de davant del mas. Finalment, serà donat en «adopció» als amos de la terra, un matrimoni sense fills capaç d’assegurar-li el futur prometedor que la seva família no es troba en condicions de proporcionar-li.

Continua la lectura de El botxí de la seva genealogia