Havies de ser tu.
I havia de ser avui el dia assenyalat en la teua “repleta” agenda. I havia de ser aquest establiment “modèlic” on jo penque cada dia l’escollit perquè vingueres tu a refregar-me pels morros la corbata. A tallar una cinta i de pas anunciar-nos, tu, fill de puta, l’ampliació de la jornada i una reducció del sou.
Tu sempre perorant. Encenc la tele i allí has d’estar tu, omplint la pantalla, fent veure com de controlada tens la situació. I et refereixes als qui en altres temps eren camaradas, a nosaltres, a mi, com pelagatos, uns don nadie. Així és com ho dius. No dius “uns ningú”, ni “uns pelacanyes” o “uns afaitapobres”. Segurament perquè no deus considerar oportú d’emprar eixes expressions. Ho dius en castellà i en pau, com tantes altres coses. La raó de l’oportunitat sempre t’ha assistit. N’has estat un mestre, tu, de l’oportunitat, de l’oportunisme.
Vaig a l’estadi i t’he de veure des de la graderia com xuples càmera tan pagat a la llotja presidencial al costat de directius i autoritats, aplaudint entusiasmat com si t’importara una merda que guanyen o que perden, la classificació i la lliga i la mare que ho ha parit. En altres temps jo havia de veure els partits i anar a tirar la quiniela d’amagat junt amb un altre company. I perquè tu no te n’assabentares havíem de prendre tantes precaucions com per a les “accions” que ens encomanaves tu. Ens véiem obligats a observar una mena de clandestinitat dins de la clandestinitat. Perquè això era reaccionari. Tu sabies el que estava bé i el que estava malament. Des dels temps de les primeres assemblees. Llavors ja prometies. Pujaves a la tribuna i ja sabies allò que calia fer. Tu feies que isquérem al carrer i ens deixàrem córrer a hòsties. Des del principi, els nostres principis.
Corria la primavera de l’any 1968 i nosaltres encaràvem els exàmens finals del 5é, el primer curs del batxiller superior, al col·legi dels Salesians.
La vaga notícia d’alguna cosa que estava passant a França ens arribà —com tantes d’altres— a través de la revista Jóvenes, que la mateixa congregació publicava i promocionava entre els seus alumnes i que enfocava tots els temes amb una intenció declarada de fomentar les “inquietuds” dels joves sota l’òptica d’un cristianisme que es pretenia “compromés” amb la societat contemporània. Per ella ens havíem assabentat també de les gresques que tenien lloc als Estats Units a compte de les reivindicacions dels drets civils dels negres nord-americans.