“No sé què pot ser la consciència d’un canalla, però sé què és la consciència d’un home honrat: quelcom aterridor.”
(Abel Hermant)
Simplificant fins a la grosseria, l’esdevenir d’Occident pot ser vist com l’evolució des d’un orde simbòlic de signe animista teista fins a un orde simbòlic de signe mecanicista. La idea original d’un Déu demiürg, protector, patriarcal i sancionador, a imatge i semblança de la societat que el crea, cedeix als embats de racionalistes i positivistes, que propicien la sistematització científica. La desorientació que subsegueix la “mort” de Déu, la idea d’un Déu que abandona les seues criatures al seu lliure albir, condueixen l’home occidental, en la seua sempiterna lluita contra si mateix i amb el món, a la substitució d’un símbol per un altre. La Ciència s’erigeix en un nou Déu, principi protector i ordenador del món. La realitat, el món mateix, ofegat per l’orde simbòlic, que és la genuïna aportació de l’ésser humà, continua sent considerat com un univers mecànic i utilitari, cosa no és nova, però ara amb unes possibilitats d’intervenció, de manipulació de la vida en tant que mecanisme, el creixement desordenat de les quals està lluny d’haver cessat i el seu trist balanç pateix tota la Humanitat.
El conflicte de l’home amb Déu tradueix el seu conflicte amb el món. La Llei de Déu i les lleis científiques s’articulen en paral·lel, com sistemes de prohibicions-prescripcions que substitueixen la intel·ligència pel coneixement, l’atenció pel saber, el tot per la part. L’exacerbació de la voluntat de conéixer allò que és “fora” distrau del coneixement d’allò que hi ha “dins”; la separació entre un “fora” i un “dins” implica conflicte i desconcert. La mateixa evolució científica i l’escepticisme d’utopistes i romàntics donen com a resultat la idea de la ciència com a principi desordenador, focalitzada en la figura del científic desequilibrat. Per raons òbvies, el desenvolupament d’aquesta idea no té lloc entre els tubs d’assaig, sinó en els fèrtils camps de la ficció, i menys en les pàgines de vulgarització científica, massa enlluernada per la tècnica (Verne), que en els intents d’inspiració filosòfica i social (Wells). En el fons de la dessacralització de la ciència batega la consciència que no es pot explicar l’univers des d’un cervell, un telescopi o una bragueta, que no es pot comprendre la totalitat des del fragment.
Ara bé, què té a veure tot açò amb una modesta sèrie B concebuda per a un públic de lectors de còmics per una productora que tenia coses més importants en què pensar, i encarregada per això mateix al director de les pel·lícules de Lassie?