«I llavors vaig tornar a trobar aquell punt de suport que havia descobert el darrer dia d’estudi a la Novíssima, aquella ràbia fonda i persistent, desbordant, implacable, contra tot i tothom, i em vaig sentir amb forces per continuar en el lloc on era, per plantar-me en aquella casa i girar l’esquena —amb correcció, sempre amb correcció, la virtut suprema— a tot el món d’abans.
»Era la meva vida, la meva decisió, el meu futur, el meu camí, el meu cos, els meus sentiments, la meva tria, la meva experiència, el meu rebuig, el meu desig, la meva acceptació, els meus estudis, els meus somnis, el meu món tan nou com jo pogués, els meus llibres…, el meu, el meu, el meu!
»Mentre la fúria dels pensaments m’alçava per damunt de tot, en una engrescadora volada de somni, i el bosc restava a sota, immòbil i secret, inescrutable, vaig entendre, fascinat per la pròpia transformació, amb una barreja de vanitat i por, que començava a convertir-me en un monstre. En el monstre que havien planificat que fos. En un monstre capaç de reunir en un sol cos, en una sola vida, dues naturaleses diferents, dues experiències contràries. Un monstre que jo mateix no sabia que m’habités. Un monstre.»
Amb aquestes paraules finalitza Pa negre d’Emili Teixidor (Barcelona: Columna, 2003), novel·la de merescuda fama que li va aportar en els últims anys al seu autor una consideració unànime de crítica i públic, extensiva a l’adaptació cinematogràfica posterior. Però el que m’interessa ací no és reiterar un cop més les virtuts de la novel·la, sinó examinar la figura del seu protagonista, un noi espavilat de postguerra, fill d’un pare executat per roig i d’una mare obrera, que passa llargues temporades amb l’àvia i uns oncles masovers, en companyia d’un cosí i una cosina amb els quals juga a enfilar-se a la prunera de davant del mas. Finalment, serà donat en «adopció» als amos de la terra, un matrimoni sense fills capaç d’assegurar-li el futur prometedor que la seva família no es troba en condicions de proporcionar-li.