Segurament, Stanisław Lem ha estat un dels escriptors de ciència-ficció que ha atorgat major protagonisme als robots, encara que el paper d’aquests en els seus relats constitueix molt sovint un mer pretext per desenvolupar estrambòtiques històries de caràcter satíric a la manera de Rabelais, Swift i Voltaire, com les recollides a Cyberiada (1965). Això no obstant, també va reflexionar específicament sobre l’assumpte, des d’un punt de vista que no té gaire a veure amb les elucubracions d’Isaac Asimov. De fet, encara que no en tinc cap constància, em decanto més aviat a pensar que, tal com li ocorria amb la major part de la ciència-ficció nord-americana, Lem devia considerar que els plantejaments de l’autor de Jo, Robot pecaven de massa frívols o optimistes. El narrador polonès era massa sagaç per creure que els problemes suscitats pel control de la conducta robòtica podien solucionar-se amb mètodes d’especificació directa basats en normes com les famoses «Lleis de la robòtica» enunciades per Asimov. Dins de la producció de Lem, la reflexió sobre els robots es concentra sobretot en alguns relats protagonitzats pel pilot Pirx, un dels seus personatges recurrents. En aquests relats examina la distància inquietant que separa els robots dels humans, així com la manera idiosincràtica en què aquells transformen les pautes conductuals que aquests els transmeten. Com sol ser freqüent en la seva narrativa, ens enfrontem amb un punt de vista complex i ple de matisos, atès que el comportament robòtic esdevé pertorbador a causa de la seva habilitat per defugir les respostes merament mecàniques i imitar patrons antropomòrfics. No debades una de les principals característiques d’aquests productes de la IA radica en la seva versatilitat, que pretén capacitar-los per a les tasques cada cop més complexes que els seran encomanades.
