La reflexió sobre els androides constitueix només la connexió més superficialment frankensteiniana de l’obra de Lem, perquè —si més no en aquelles narracions que no s’ocupen dels intents de comunicació amb espècies alienígenes— l’autèntica representació del monstre, en el sentit etimològic del mot, que vol dir «advertència», s’hi manifesta en forma d’esclat d’una superintel·ligència capaç de deixar enrere la humanitat. És el que, d’ençà del famós article homònim de Vernor Vinge «The Coming Technological Singularity: How to Survive in the Post-Human Era», aparegut el 1993, s’anomena la Singularitat Tecnològica, terme que al llarg dels últims anys ha popularitzat de manera demagògica el conegut cibernètic i futuròleg nord-americà Ray Kurzweil. Tot amb tot, interessa destacar que no estem parlant de cap fatalitat, sinó d’una contingència que dins el camp de la cibernètica és encara objecte d’intensa discussió entre aquells que pensen que es tracta d’un futur més que probable i aquells que s’hi mostren escèptics i tendeixen a creure que darrere d’aquesta hipòtesi batega una il·lusió desproveïda de fonament, similar, posem per cas, a la recerca de la pedra filosofal en l’època dels alquimistes. La qüestió, doncs, és que, a hores d’ara, com remarca el cibernètic Jerry Kaplan, encara «no tenim un marc teòric acceptat que resulti suficient per resoldre aquest conflicte», raó per la qual potser no és fortuït el fet que constitueixi un terreny propici a la fabulació literària o cinematogràfica millor o pitjor informada.
Sens dubte l’obra de Lem representa una de les aportacions més primerenques i de major envergadura que s’han fet a la qüestió des de l’àmbit del pensament i la literatura. Si ens cenyim a aquesta última, sóc del parer que una de les millors maneres d’introduir-se en aquesta parcel·la de l’obra de l’autor de Solaris és a través de la lectura d’un relat en la qual la construcció de robots no antropomòrfics coexisteix amb l’emergència d’una criatura que té totes les traces de constituir una superintel·ligència in statu nascendi. Em refereixo a la narració titulada «El doctor Diàgores», inclosa al volum Diaris de les estrelles. Viatges i memòries (1971) i protagonitzada per Ijon Tichy, un personatge recurrent en algunes de les obres satíriques de Lem. El desenvolupament de la trama és tan suggestiu que paga la pena fer-ne cinc cèntims.