En l’aforisme 341 de La Gaia Ciència, Nietzsche es pregunta què passaria si en la solitud de la nit un dimoni se’ns acostés a l’orella per xiuxiuejar: «Aquesta vida, tal com la vius ara i tal com l’has viscuda, hauràs de viure-la encara una altra vegada i encara incomptables vegades. I en ella no hi haurà res de nou, sinó que cada sofrença, cada plaer, cada pensament, cada sospir, tot allò que és indiciblement petit i gran de la teva vida, ha de tornar a esdevenir-se per a tu, tot en el mateix ordre i en la mateixa successió —alhora, també aquesta aranya i aquest raig de lluna que apareix entre els arbres, també aquest instant i jo mateix. L’etern rellotge d’arena de l’existència serà capgirat sempre de bell nou —com també tu amb ell, que ets una volva de pols de la pols.» Ens desesperaríem davant d’un bucle de repeticions així, sense la possibilitat d’introduir el més petit canvi? O bé contemplaríem les paraules d’aquest dimoni no com una amenaça, sinó com la major de les felicitats?
Sens dubte, la majoria de les persones considerarien la repetició constant d’una part o de la totalitat de la seva existència com la pitjor de les condemnes —gairebé tan terrible com aquella vida eterna de l’ànima, envoltada d’àngels i cors celestials, amb què amenacen els cristians. Phil Connors, el protagonista de The Groundhog Day (Harold Ramis, 1993), no n’és cap excepció. Per quart any consecutiu, la cadena televisiva de Pittsburgh on treballa com a meteoròleg l’envia a cobrir el festival del Dia de la Marmota que se celebra en un poble remot de Pennsilvània de nom impronunciable, un lloc i una festa que odia. Phil (Bill Murray) i els membres del seu equip —Rita (Andie MacDowell), la nova productora a qui acaba de conèixer, i Larry, el càmera— arriben a Punxsutawney el dia abans del festival. El matí del Dia de la Marmota, el ràdio-despertador que hi ha a la tauleta de nit de l’hotel on Phil s’allotja sona a les sis, i el meteoròleg s’aixeca mentre escolta una cançó insubstancial —I got you babe, de Sonny & Cheer— i la xerrameca d’uns locutors poca-soltes. De tarannà desagradable i cínic, només vol enllestir la feina com més aviat millor i tornar a Pittsburgh. Però el seu desig no es veurà complert: una tempesta de neu talla la carretera i tot l’equip ha de regressar al poble. Phil no sospita el que tardarà a sortir-ne, ni que aquell serà només el primer d’un dia que es repetirà durant molt de temps.
L’endemà, es desperta de nou a les sis, al ràdio-despertador sona la mateixa cançó i els locutors repeteixen que és el dos de febrer, Dia de la Marmota. El meteoròleg pensa que per error han col·locat la gravació del dia anterior —que se’n pot esperar, d’aquell parell de ximples?—, però a poc a poc, quan s’aboca a la finestra i veu les mateixes persones que el dia abans, comença a adonar-se que alguna cosa estranya hi ocorre. Després, mentre baixa a desdejunar, un altre hoste de l’hotel li pregunta si anirà a veure la marmota i Phil encara creu que es tracta d’una broma. Però, en sortir al carrer i comprovar que tot es repeteix exactament igual —el captaire que demana en un cantó, l’antic company d’escola que l’aborda per vendre-li una assegurança, el bassal on fica el peu quan es disposa a creuar el carrer…— constata que, per increïble que pugui semblar, està revivint el dia anterior amb tota exactitud. La seva primera reacció és d’estupefacció. La sensació d’absurd el posa malalt, no pot acabar el reportatge, llença el micròfon i fot el camp. A la nit, abans d’adormir-se, trenca per la meitat el seu llapis i deixa els dos trossos damunt del despertador per comprovar que la repetició no es tornarà a produir.