Els últims anys han anat sorgint, no sense grans dificultats i amb moltes incerteses, una sèrie d’editorials independents que estan provocant una fèrtil i necessària renovació en el panorama de la literatura catalana. Flâneur, Raig Verd, Periscopi o Males Herbes són algunes de les que destaquen a Catalunya, però també poden esmentar-se les valencianes In Púribus o Riurau i les mallorquines Ensiola o Quid Pro Quo. Si es dóna una ullada als respectius catàlegs que estan bastint trobarem unes línies editorials variades i que segueixen objectius diversos, però es pot dir sense cap mena de dubte que el resultat més visible és que s’han descobert nous escriptors, els quals sense aquests segells haurien tingut molt difícil trobar el seu lloc al mercat. Per no citar-ne més que uns pocs casos representatius, ara és molt fàcil congratular-se de l’èxit de Joan Benesiu, però cal recordar que el manuscrit de l’excel·lent Gegants de gel va trobar moltes portes tancades abans que Periscopi va obrir la seua. En la mateixa línia, resulta difícil d’imaginar veure la imprescindible, tot i que massa desconeguda, obra poètica i assagística de Josep J. Conill en una altra editorial que no siga In Púribus. En el mateix ordre de coses, des d’aquestes joves editorials també s’han traduït autors estrangers que encara teníem pendents. A tall d’il·lustració i amb la mateixa impossibilitat de ser exhaustius, a Raig Verd li devem la versió catalana dels memorables llibres de Svetlana Aleksièvitx, a Riurau haver-nos descobert Amb els ulls d’una nena de dotze anys de Janina Hescheles i a Quid Pro Quo la primera traducció al català de les Cartes a Milena de Franz Kafka. Aquest moment, unit a l’obertura d’una sèrie de llibreries disseminades arreu pel territori de parla catalana, que sovint treballen en xarxa amb les noves editorials (Calders a Barcelona, Detroit Llibres a Alcoi, Quart Creixent a Palma, etc.), permet valorar amb un prudentíssim optimisme una realitat, la del llibre en català, que cal no oblidar continua, sobretot al País Valencià, en una situació d’allò més crítica a causa del baixíssim nombre de lectors i del gairebé epidèrmic procés de substitució lingüística.
Les noves empreses editorials busquen distanciar-se de manera irreversible d’uns models d’edició, venda i promoció de llibres caracteritzats pel baix risc a l’hora de publicar i per la dependència d’una xarxa d’ajudes públiques que alimenta un sistema literari endogàmic i amb una nul·la capacitat d’autocrítica. Dit d’una altra manera, els llibres esmentats no tenen res a veure amb els títols de caràcter comercial, sobretot de narrativa, que ens ofereixen els grans grups editorials, que el lector, a més, pot trobar simultàniament en castellà. Així mateix, els segells citats més amunt no publiquen obres acadèmiques que expliquen, sovint de manera poc crítica, el país, segurament perquè no volen dependre de les subvencions oficials de les institucions —cosa que, per altra banda, tampoc no vol dir que hi hagen de renunciar per se. Quant a això, resulta important destacar que una altra característica que els agermana és l’objectiu general de connectar amb un públic que compre llibres i que cada vegada desenvolupe un millor criteri crític. Això fa que les seues propostes siguen molt engrescadores però alhora prudents, cosa que es demostra en el fet tan raonable de publicar tirades de còpies que entren dintre d’una previsió realista de vendes, sempre preparats, això sí, a fer-ne noves edicions si hi ha una resposta positiva (les diferents reimpressions dels llibres de Joan Benesiu, de Svetlana Alexièvitch o de Janina Heschelles en són una bona mostra). Al mateix temps, i això es pot aplicar també a algunes de les noves llibreries que s’estan obrint arreu, es treballa amb un fons de novetats més menut i gens supeditat al que dicten les modes, però també més especialitzat i per això fidel a la línia preconcebuda que s’haja elegit. En definitiva, estem parlant d’editorials que han nascut amb una idea de cultura que va unida a la consecució d’un públic adult, no a la caça de l’últim best-seller o d’un suposat prestigi animat des de les instàncies oficials. Es tracta, al capdavall, d’apostar per l’oferta d’un catàleg amb criteri propi basada en la recerca de bona literatura, i que, de retruc, això tinga incidència en la concepció d’un projecte social de futur il·lustrat i cívic.
La revifalla editorial conté una clara crítica a l’statu quo i és també una manera de respondre a d’altres reptes actuals, com l’augment de la compra de llibres per internet. Des d’aquest punt de vista, no resulta casual que s’haja produït, com tants canvis en altres camps, en uns temps en els quals ens ho estem qüestionant tot, des de la llibertat nacional fins al model de política que volem. Però perquè aquesta tendència no córrega el risc de dispersar-se ni de perdre la força que ha estat capaç d’atresorar, encara que siga per suportar els mals temps que vindran en forma d’intents de restauració, resultaria molt útil fer un exercici retrospectiu per analitzar si l’ona expansiva del moviment també té força cap al passat. Ras i curt: si les novetats del present també poden afectar la tradició, que aquí s’entén com aquella maleta que cada cultura fa per tindre cobertes les necessitats en l’esdevenir del seu trajecte, però també perquè el viatge siga el més reeixit possible, d’aquí que aquesta maleta s’haja de poder revisar i modificar quan siga necessari. Una literatura ha de reprendre de manera periòdica les obres del seu passat i les ha de descriure de nou per saber què se’n pot fer. Qualsevol intent de millorar el futur no només es fa qüestionant el passat, sinó que també cal tenir clar quines coses de la tradició les volem nostres per assolir la força necessària per a continuar. I són els moments de canvi, com més es mira el futur, els millors per fer la vista endarrere en el temps, perquè si alguna lliçó hem aprés aquests anys convulsos és que tot passat és revisable.
És per això que ara que s’intenta ampliar el sistema literari en llengua catalana, també s’estan revisant moltes coses del passat, sobretot pel que fa al segle XX, marcat de manera ineludible pel tall brutal que va significar la guerra civil i els quaranta anys de dictadura. Com no podia ser d’una altra manera, aquells fets tan penosos van tindre un pes cabdal en la literatura feta en català. Les condicions en què van haver de treballar els escriptors van ser duríssimes, i les obres que van aconseguir publicar-se van tindre unes grans dificultats de transmissió. A més, la situació va ser tan excepcional que va amenaçar la mateixa pervivència de la línia de tradició, com es demostra en el fet que no coneixem prou bé la literatura en català d’abans de la guerra. Per si no n’hi haguera prou, a aquest panorama cal afegir aspectes interns que, si bé poden ser els comuns en qualsevol sistema literari, en un com el nostre, amb problemes durant bona part de l’edat contemporània, no fan sinó que impedir el seu normal funcionament. A tall d’il·lustració, podem referir-nos a les dificultats per arribar a una llengua literària moderna, fet que va provocar que moltes vegades s’estiguera més obsedit per la competència lingüística dels autors que per les propietats estètiques de les obres. O podem recordar la preponderància que va tindre una ideologia tan idealista com va ser la del Noucentisme, amb unes poc comprensibles reticències davant un gènere popular com la novel·la, en lloc d’altres corrents més connectats a la realitat i, sobretot, capaços encara avui en dia d’interpel·lar-nos. Així mateix, durant la (suposada) transició democràtica es van acordar una sèrie de pactes des dels quals es van establir les bases per forjar el que havia de ser el cànon literari català. Un cànon oficial. Si es tenen en compte les excepcionals condicions des d’on es venia, el mínim que es pot dir és que aquest consens va ser molt restrictiu.
A la vista de les reflexions antecedents, el present article vol fer un repàs a alguns dels redescobriments i de les relectures que s’han fet, els quals, literalment, fan que puguem dir que el cànon de la literatura catalana s’estiga movent i, fins i tot de vegades, mutant. D’entrada, però, un cop més cal esmentar que un paper d’aquestes dimensions no pot fer una anàlisi sistemàtica de totes les reedicions que estan eixint al mercat, només pot establir una xarxa de relacions del que es coneix, en una síntesi que és, per força, subjectiva i feta segons el gust personal de qui la signa. A més, ens centrarem només en la prosa, majoritàriament en el gènere de la novel·la.
Quan es vol fer una síntesi que reculla una sèrie d’elements en aparença inconnexos, resulta molt útil concretar un punt de partida fàcilment identificable. Per a fer una recopilació d’aquelles obres en prosa del segle XX que han trobat el seu lloc al segle XXI hi ha un moment clau: el redescobriment d’Incerta Glòria que es va produir cap al 2007 gràcies a l’acurada reedició que va impulsar l’equip de Maria Bohigas quan es va fer càrrec de l’editorial Club Editor. De tots és coneguda la dificilíssima gestació del projecte literari de Sales, com el va continuar treballant i ampliant en contra de la censura i d’un context que demanava girar full, fins a crear una obra sobre la catàstrofe catalana a la guerra civil d’unes dimensions colossals i tan plena de matisos. Però la veritat és que quan es va publicar de manera definitiva, el 1981 (amb la incorporació de El vent de la nit), va costar molt que fóra acceptat, i Sales no va tardar a caure en l’oblit. L’acomplexada Catalunya autonòmica no estava preparada per afrontar la dura realitat de la seua precària situació cultural i nacional a través d’una obra tan potent.
A Club Editor també li devem la imprescindible nova edició de La mort i la primavera (2015), que ha tornat a veure la llum amb materials inèdits i amb un excel·lent postfaci d’Arnau Pons. El llibre és impactant com només ho pot ser una obra testamentària, capaç d’atorgar noves perspectives a tot el que l’ha precedit, és a dir, a la llarga trajectòria de Rodoreda com a novel·lista i contista. No ens referim al fet que amb aquesta publicació una novel·la tan hermètica i trasbalsadora com Quanta, quanta guerra… (que el proper setembre d’aquest 2019 se’n farà una edició revisada), en la qual Rodoreda també se serveix de l’al·legoria per referir-se a l’absurditat i el sense sentit de les guerres, ja no existia sola com si fóra un objecte estrany en la seua obra. Amb aquests dos llibres, l’escriptora ens oferia una visió molt pessimista de l’existència, al mateix temps que aportava claus imprescindibles per entendre la seva trajectòria. Hi trobem símbols que dinamiten aquells filtres costumistes amb què s’havia llegit la seua obra, que servien de manera interessada per no veure tot allò d’incòmode que conté, siga la denúncia de les ideologies que van portar Europa a la vora de la destrucció o el ressentiment contra els qui van voler exterminar el seu món. Però el més important de tot és que això Rodoreda ho va aconseguir amb el seu particular estil allunyat de qualsevol èmfasi ideològic, capaç d’unir la correcció gramatical amb una llengua molt natural i capaç de reflectir fondos matisos de sentiments i de pensaments, des d’on no només posa en evidència les violències sinó que també les transcendeix.
Un altre autor considerat un clàssic però sobre el qual s’estan creant noves lectures és Josep Pla. Quan es van publicar les notes disperses recollides en Fer-se totes les il·lusions possibles (Destino, 2017), les cròniques que se’n van fer ressò van destacar les duríssimes descripcions que fa del franquisme, com si això fóra una novetat. Per aquells que encara consideraven Pla un autor problemàtic, o directament un traïdor a la pàtria, es nota que no l’havien llegit a fons o que no coneixien El nostre heroi Josep Pla, el dietari d’Enric Vila (A contravent, 2007), on queden perfectament explicats els grans problemes que va tindre l’autor de Palafrugell amb la censura, els seus esforços per salvar la llengua i la cultura catalana de l’onada repressiva franquista i també les seues opinions molt crítiques sobre Castella. Vila també reivindica el Pla d’abans de la guerra civil, quan va donar forma a la prosa moderna catalana a través de cròniques periodistes i d’unes obres molt personals que barrejaven diferents gèneres (el dietari, el llibre de viatges, l’assaig, la narració, etc.), amb la qual cosa va ser capaç d’entroncar amb les principals corrents de la literatura europea contemporània. Pel que fa a la importància d’aquest periodisme català d’abans de la guerra, entre algunes de les influències de Pla destaca el paper d’Eugeni Xammar, un altre escriptor de premsa que va publicar tenint Barcelona com a única capital de referència. De Xammar, Quaderns Crema ha reeditat recentment les indispensables Seixanta anys d’anar pel món (2007) o Cartes d’un polemista (1907-1973) (2019).
Terenci de Moix i Manuel de Pedrolo van tindre trajectòries vitals i professionals molt diferents, però avui també estan tenint noves oportunitats. La reedició de El dia que va morir Marilyn de Terenci Moix (Grup 62, 2018, pròleg de Sebastià Portell), publicada el 1969, és una de les millors novel·les sobre la Barcelona de la postguerra. Des d’aquest punt de vista, no es troba gaire lluny del final de Mirall trencat o d’El carrer de les Camèlies, per molt que a Terenci Moix no li haguera agradat la comparació. A més, destaca com un caràcter important de la novel·la la influència que presenta de la cultura de masses i del cinema, i sobretot el tractament tan adult, probablement en una de les primeres vegades en la literatura catalana, de l’homosexualitat (elements pels quals Moix va tindre problemes per ser acceptat pel conservador sistema literari català dels anys 70 i 80). Pel que fa a Pedrolo, la gran repercussió que van tindre algunes de les seues novel·les va provocar que les seues obres més arriscades i interessants foren directament oblidades o negligides, a banda que es va crear una imatge massa tòpica i reduccionista de la trajectòria literària de Pedrolo —un autor molt prolífic que va patir la censura i molts problemes a l’hora de publicar. A més, en les dècades de 1970 i 1980, no encaixava en les necessitats nacionals del final de la dictadura i de l’inici de la democràcia, quan el pensament políticament correcte del catalanisme s’havia gestat amb dues idees generals: que la literatura havia de tenir una influència social directa i que Catalunya s’havia de definir dins del context espanyol. Des d’aquest punt de vista, Pedrolo no l’encertava, no només perquè ja era obertament independentista i no s’ho callava, sinó perquè la seua obra, plena d’experiments formals, era massa excèntrica. En són una bona mostra d’això dues novel·les reeditades recentment, Acte de violència (Sembra, 2016) i Milions d’ampolles buides (Sembra, 2017), totes dues publicades el 1975, les quals, si bé és veritat que presenten un component polític molt directe, ho fan d’una manera tan abstracta i amb uns tocs existencialistes tan universals, que aconsegueixen que la seua lectura siga més actual avui en dia que en el moment de la seua publicació.
En canvi, d’altres autors que avui comencen a ser considerats essencials, com Víctor Català, en el seu dia van ser volgudament menystinguts. Un cop més, des de Club Editor s’està bastint una extraordinària operació editorial amb la publicació de totes els seus contes i de la novel·la Un film (3000 metres), que ens permet llegir de manera sistemàtica quasi tota l’obra en prosa de Víctor Català, que es revela com una autora imprescindible i, per descomptat, com molt més que l’escriptora de la magnífica Solitud. Català ens parla de la misèria i de la condició humana defugint qualsevol posició teòrica i desafiant totes les convencions. També s’atreveix a qüestionar les intervencions violentes d’un Estat que no fa més que aixafar les criatures que viuen en el seu jou. Una autora, a més, que resulta que és, en contra dels tòpics que volien encasellar-la en un determinat àmbit, molt versàtil temàticament, capaç de mostrar amb autenticitat tant el medi rural com l’urbà. Quant a això, cal destacar per la seua originalitat a l’hora de mostrar els baixos fons de Barcelona la novel·la Un film (3000 metres), publicada el 1918, absolutament menystinguda pels crítics noucentistes de l’època i que ni durant el franquisme o la transició democràtica va interessar a ningú redescobrir-la. A més, la seua prosa té una estranya capacitat d’extraure abissals matisos de lirisme de les situacions més punyents, a través d’una llengua pletòrica capaç de trobar i de crear les imatges més sorprenents.
Víctor Català també ha estat rescatada en el recull de contes decadentistes catalans Savis, bojos i difunts (Males Herbes, 2018), en el qual Ramon Mas aplega autors que havien quedat de manera deliberada fora del cànon oficial (dels quals destaca el valencià Ernest Martínez Ferrando). Són contes que mostren els aspectes més tèrbols de la societat industrial i de la modernitat, alguns dels quals s’atreveixen a introduir elements fantàstics, de terror o violents, pel que sembla no desitjables per a les mentalitats dels qui ordenaven el que s’ha de llegir. Entre els autors recopilats, hi ha Santiago Rusiñol, qui va explorar l’estètica simbolista i modernista, va sorprendre el públic amb obres de teatre polèmiques i es va enfrontar al Noucentisme publicant a L’esquella de la Torratxa un glossari alternatiu al d’Eugeni d’Ors. En canvi, durant molts anys Rusiñol només va ser conegut per L’auca del senyor Esteve. Mentrestant, com diu Raül Garrigasait a El fugitiu que no se’n va (Edicions 1984, 2017), un retrat literari de la personalitat artística de Rusiñol: «les dues mil sis-centes pàgines atapeïdes de la seva obra completa dormen un son tranquil. La majoria de les seves peces teatrals no s’han tornat a representar». És precisament això el que s’està corregint els últims anys, fet que ens permet descobrir un escriptor molt important. Quant a això, es poden destacar les edicions de L’Avenç: Teatre polèmic (2018), En Josepet de Sant Celoni (2016), La niña gorda (2015) i Màximes i mals pensaments (2013). O Edicions de 1984 ha publicat el recull de narracions El poble gris i les Oracions (2018), que és el primer llibre de proses poètiques de la literatura catalana i alhora un exemple d’intent de creació d’una obra d’art total (que aplega no només literatura, sinó també música i pintura).
En la mateixa línia, un altre dels escriptors que va veure negligida la seua obra és Juli Vallmitjana, de nou perquè en les seues novel·les i obres de teatre va reflectir d’una manera molt punyent el món marginal i els baixos fons de Barcelona, en el seu cas centrant-se en la vida dels gitanos, dels quals incorpora les seues variants dialectals del català. Tant la crítica noucentista, dedicada a promulgar la seua ciutat ideal, com els franquistes, obsessionats a negar que en català es podia escriure de tot el que no fóra folklore, no s’hi van interessar mai, cosa que també va passar amb La rossa de mal pèl de Josep Maria Francès, publicada el 1929, i que el 2018 va reeditar Adesiara Edicions. Pel que fa a Vallmitjana, Edicions de 1984 està publicant les seues principals obres, moltes d’elles encara inèdites. Destaquen De la ciutat vella, La Xava, Albi, De la raça que es perd, La dèria nova, alguna d’aquestes inèdites, o els dos volums que arrepleguen el seu teatre.
Un altre cas paradigmàtic d’oblit injust és el d’Aurora Bertrana, una de les grans figures del feminisme català. El franquisme va estroncar la seua vida cosmopolita i alliberada, tot i que podem imaginar que en la Catalunya de les dècades de 1920 i 1930 no deguera ser fàcil viure d’una manera tan poc acomplexada. L’editorial Rata ha reeditat els Paradisos oceànics, que és un deliciós recull de les narracions que va escriure a partir dels viatges que va fer a la Polinèsia durant la dècada de 1920. Pel que fa a la seua obra com a escriptora, també reflecteix el trencament i l’experiència de la guerra i de l’exili. Club Editor ha reeditat Tres presoners i Entre dos silencis, de 1957 i 1958 respectivament, que aborden la vivència d’unes dones davant la guerra. Per la seua banda, Males Herbes ha recuperat La ciutat dels joves (2019), una crítica despietada a l’Espanya franquista que surt per primera vegada sense censura (la versió amputada és del 1971).
Aquesta ràpida (i molt parcial) panoràmica sobre alguns llibres del segle XX que estan trobant una segona vida en el segle XXI s’ha centrat només en la prosa. El 2015 es va reeditar el clàssic Literatura contemporània catalana de Joan Fuster, una obra del 1971 en la qual l’assagista va recopilar els seus estudis sobre la literatura catalana del segle XX. Una obra, com reconeix el mateix Fuster, molt personal i poc acadèmica, per la qual cosa no resulta d’estranyar que no va tindre gaire ressò en els cercles universitaris, tot el contrari que va passar entre el públic interessat per la qüestió, com indica la recent reedició. De fet, la llibertat amb què estan escrits els comentaris i les valoracions sobre els diferents moviments literaris i escriptors, converteixen aquest llibre en un primer intent de presentar una veu alternativa a l’oficialitat, com si Fuster ja haguera vist que el cànon que s’estava construint tenia poc a veure amb la realitat. És veritat que no va poder conèixer moltes de les novetats i reedicions que coneixem avui en dia (per exemple, no hi ha referències a Vallmitjana o Bertrana, i Català encara és l’autora de Solitud i poca cosa més), però, des del nostre punt de vista, els seus comentaris sobre Pla, Sales o Rodoreda van obrir camins interpretatius que s’han revelat molt fructífers. Pel que fa a d’altres prosistes, també hi ha capítols molt il·lustratius sobre Prudenci Bertrana, Sebastià Juan Arbó o Pere Calders, uns autors que encara avui en dia continuen literàriament vius i que es poden llegir en acurades noves edicions. Així mateix, la figura de Fuster també ha estat subjecta a molts malentesos i se l’ha simplificat de manera interessada, quasi sempre només qualificat com el renovador del catalanisme des del País Valencià. Sense bandejar aquestes evidències, els últims anys s’estan fent estudis que intenten estudiar-lo en perspectiva i destacar-ne les indispensables aportacions humanistes i sociològiques que li devem, alhora que situar la seua trajectòria en una línia d’assagistes europeus que es van posicionar davant de les problemàtiques de la modernitat. Quant a això, destaquen dos assajos a qui els autors dels quals no els tremola el pols a l’hora d’analitzar la figura de l’assagista de Sueca, alhora que són dues clares continuacions de la seua feina. Es tracta de Dialèctica de la ironia de Guillem Calaforra (PUV, 2006) i Joan Fuster: la paraula assaig d’Antoni Martí Monterde (Afers, 2019).
En la mateixa línia, també s’han reeditat les conferències que va fer Gabriel Ferrater sobre literatura en la dècada de 1960, algunes de les quals van estar centrades en alguns prosistes catalans contemporanis (Tres prosistes. Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla, Empúries, 2010). La visió de Ferrater, igual com li passa a Fuster, és molt simptomàtica del temps en què va viure, com es demostra en el cas que només considera Víctor Català com l’autor de Solitud. No obstant això, igual com passa amb l’escriptor de Sueca, els seus comentaris continuen sent a dia d’avui lúcids i intel·ligentíssims, i, sobretot, ideals per ser sotmesos a crítica i a discussió; seguint amb Solitud, destaca l’anàlisi en termes psicoanalítics que en fa, tan polèmica com interessant. Precisament, de Ferrater se n’ha fet una edició crítica, a càrrec de Jordi Cornudella, de Les dones i els dies (Grup 62, 2018), fet que també demostra que en el terreny de la poesia també s’està treballant. És per això que deixem per algú altre la també necessària renovació crítica que cal fer de la poesia feta en català, que és un dels camps literaris on la nostra literatura més ha excel·lit, tot i que també on resulta més necessari, segurament per aquesta raó, separar el gra de la palla o, almenys, intentar ordenar el que hi ha seguint uns continguts clars (quant a això, pensem que Josep Conill seria una veu molt autoritzada, com es demostra aquí).
© 2019 Fèlix Edo Tena