Segurament, Stanisław Lem ha estat un dels escriptors de ciència-ficció que ha atorgat major protagonisme als robots, encara que el paper d’aquests en els seus relats constitueix molt sovint un mer pretext per desenvolupar estrambòtiques històries de caràcter satíric a la manera de Rabelais, Swift i Voltaire, com les recollides a Cyberiada (1965). Això no obstant, també va reflexionar específicament sobre l’assumpte, des d’un punt de vista que no té gaire a veure amb les elucubracions d’Isaac Asimov. De fet, encara que no en tinc cap constància, em decanto més aviat a pensar que, tal com li ocorria amb la major part de la ciència-ficció nord-americana, Lem devia considerar que els plantejaments de l’autor de Jo, Robot pecaven de massa frívols o optimistes. El narrador polonès era massa sagaç per creure que els problemes suscitats pel control de la conducta robòtica podien solucionar-se amb mètodes d’especificació directa basats en normes com les famoses «Lleis de la robòtica» enunciades per Asimov. Dins de la producció de Lem, la reflexió sobre els robots es concentra sobretot en alguns relats protagonitzats pel pilot Pirx, un dels seus personatges recurrents. En aquests relats examina la distància inquietant que separa els robots dels humans, així com la manera idiosincràtica en què aquells transformen les pautes conductuals que aquests els transmeten. Com sol ser freqüent en la seva narrativa, ens enfrontem amb un punt de vista complex i ple de matisos, atès que el comportament robòtic esdevé pertorbador a causa de la seva habilitat per defugir les respostes merament mecàniques i imitar patrons antropomòrfics. No debades una de les principals característiques d’aquests productes de la IA radica en la seva versatilitat, que pretén capacitar-los per a les tasques cada cop més complexes que els seran encomanades.
Per dir-ho breument: Lem imagina el robot com una màquina innocent a la qual l’home ha dotat d’intel·ligència i, en fer-ho, l’ha convertida en còmplice de la seva pròpia bogeria. En aquesta concepció, doncs, no hi ha lloc, com no sigui en clau satírica, per a cap revolta per l’estil de la del Gòlem, la criatura frankensteiniana o la dels robots de R.U.R. (1921) de Karel Čapek, sinó que la diferència entre les persones i els seus robots s’articula de manera més subtil: aquests constitueixen una imatge especular dels seus creadors, però una imatge distorsionada que no pot ser considerada un alter ego, ja que no processa els esdeveniments exactament com ho fan les persones —detall que, si es passa per alt, sovint dóna lloc a sinistres malentesos. Trobem diversos relats on aquest punt de vista es desenvolupa de manera més o menys explícita. En «La cacera» (1965) un robot miner lunar de la classe Setaure perd l’oremus a causa de l’impacte d’un meteorit i comença a disparar el seu làser contra tot allò que es mou, com si es tractés d’un vulgar assassí en sèrie. Per contra, en «Terminus» (1961) assistim al trauma d’un vell robot, únic supervivent de l’accident d’una nau espacial, que no cessa de reviure les circumstàncies que van desembocar en la tràgica mort de la tripulació humana. Més complexa és la situació narrada en «L’accident» (1965), atès que Aniel, el robot protagonista, es distreu de la seva tasca i executa per pur «plaer» un acte aparentment tan gratuït com és l’escalada d’una muntanya.
Tot i això, el caràcter problemàtic de les relacions de dependència dels robots respecte dels seus creadors humans apareix amb major claredat en «Ananke» (1971), on el computador navegant d’una gran nau de càrrega amb destí a Mart invoca en el moment més delicat de l’aterratge un pretext irrisori que atura la maniobra de manera brusca i origina una catàstrofe. Els experts no arriben a explicar-se les causes del misteriós col·lapse del computador, però el pilot Pirx arriba pel seu compte a la conclusió que l’única justificació racional dels fets té a veure amb la influència perversa exercida sobre aquest pel seu instructor humà, l’antic comandant Cornelius. Segons se’ns hi explica, Cornelius era un individu molt conegut entre les tripulacions de les naus espacials a causa del seu caràcter difícil, sempre entestat a adduir alambinades justificacions reglamentàries per a les seves innumerables obsessions. A partir d’un cert moment, ja no va poder passar les revisions psiquiàtriques i fou retirat del servei actiu, després que li diagnosticaren la síndrome d’Ananke, una mena de trastorn obsessiu compulsiu que pren el seu nom de la divinitat grega que encarnava la necessitat, la personificació de l’obligació absoluta i de la força inevitable del destí. La seva simptomatologia es tradueix en un quadre d’intensa ansietat, que indueix els que el pateixen a «complicar fins a l’infinit les tasques més senzilles, el formalisme dels gestos, la ritualització del comportament.» Per desgràcia, la presència d’aquest trastorn no va ser tinguda en compte per l’empresa Syntronics, que el va considerar apte per al càrrec d’instructor dels seus computadors, amb la conseqüència imprevista que hi va induir el desenvolupament d’una neurosi mecànica, com a resultat de la qual, argumenta Pirx, «no reproduïen, naturalment, la por en si, només les reaccions a què donava lloc. Paradoxalment, el fet de tractar-se de models nous, més perfeccionats i de major capacitat, havia estat la causa de la seva perdició, perquè podien seguir funcionant malgrat el progressiu ofec dels seus circuits amb la sobrecàrrega.» Com veiem, tot plegat dóna pas a situacions paradoxals, en les quals la cibernètica, entesa com a ciència del control i el pilotatge, es veu atrapada en un cercle viciós de malentesos i engendra escenaris caòtics.
En un altre ordre de consideracions, la figura del robot no deixa de suscitar també reaccions ètiques mogudes per la pietat i l’empatia. En l’univers narratiu de Lem, tal com el descriu a «L’accident», només es construeixen robots de dos tipus: els altament especialitzats i els universals, i «només a un petit grup d’aquests últims se’ls donava forma hominoide i això perquè, de totes les provades, les formes que imitaven la natura demostraren ser les més eficaces en les difícils condicions trobades en l’exploració planetària.» Són, doncs, els robots hominoides els que desencadenen les reflexions heterodoxes de Pirx, que veu en aquells artefactes capaços de pensar però desproveïts de personalitat l’empremta de la perversitat humana, que havia creat unes criatures intel·ligents sense cap possibilitat de competir amb els seus creadors. No és que els robots fossin mutilats o explotats, «la cosa era molt més simple i alhora més sinistra i més difícil d’atacar moralment, se’ls convertia en tolits abans fins i tot del seu naixement, en el mateix tauler de disseny.»
Per aquest costat, resulta difícil no assimilar la condició dels robots a la figura més tràgica que ha produït la barbàrie contemporània: el «musulmà». Giorgio Agamben, al capítol segon del seu llibre Quel che resta di Auschwitz (1998), el caracteritza com el testimoni integral de les condicions d’existència en el camp d’extermini, en tant que negació de la vida. El «musulmà» era el cadàver ambulant, el cadàver sense mort, l’individu que havia contemplat la Gorgona i havia penetrat en els territoris de l’extrema despersonalització, allà on la condició humana perd el seu nom. Segurament no és pas per casualitat que l’exclusió de la humanitat de la criatura frankensteiniana i dels robots presentin curioses analogies amb aquesta figura. En els tres casos estem parlant de les conseqüències de pràctiques tanatopolítiques —tant se val si procedeixen de la reducció de les persones a cossos exànimes, de la formació d’una criatura a partir de bocins de cadàvers o de la fabricació d’androides en el laboratori—, i allò que les agermana és el fet que els seus amos es consideren amb el dret a retirar-los de la circulació un cop se’ls ha extret tota la utilitat. Lem ho va mostrar de manera intensament emotiva en un passatge de la novel·la Retorn de les estrelles (1961), en què el protagonista, Hal Bregg, un astronauta que ha realitzat un viatge a l’espai de déu anys de duració i a causa de la contracció relativista del temps torna a la Terra més de cent anys després, visita una mena d’abocador de ferralla cibernètica, ple de robots que s’hi amunteguen a l’espera de ser reciclats sense contemplacions. L’escena és massa llarga per reproduir-la en forma de citació, però paga la pena destacar-hi l’enorme patetisme de les queixes dels robots que, com els condemnats a l’infern de la Commedia de Dante, continuen obsedits per les feines que realitzaven durant la seva vida útil, i alguns fins i tot tracten de fer veure que es troben allí per error i pretenen fer-se passar per persones afectades per una malaltia mental que els va portar a creure’s robots. Encara que, si bé es considera, l’analogia dantesca ja fa temps que va quedar obsoleta, perquè el que posa al descobert aquesta manera de procedir és la condició d’una humanitat que tracta al món i a si mateixa com objectes d’un sol ús, posició moral que s’evidencia dramàticament en la relació de les persones amb els robots, en tant que eina-mirall per excel·lència.
© Josep J. Conill