Josep Pla, en Notes del capvesprol (1979), una miscel·lània de maduresa en la qual hi trobem reflexions sobre gairebé tot el que li interessava, des del país i la seua gent fins als més diversos aspectes culturals, reivindica una escriptura lligada a l’observació, que considera molt difícil perquè necessita de molta precisió, mentre que rebutja la basada en la imaginació, per a ell molt més intranscendent i innòcua. Aquesta és una convicció que ja li coneixíem d’obres anteriors, el que passa és que no ens diu gaire, i això no se li podia escapar a Pla, que sempre va ser molt conscient tant del que hom tracta d’expressar (la literatura) com de la manera de fer-ho (l’objecte de la crítica literària). I l’argument encara és més insuficient si el que volem caracteritzar és la seua obra narrativa. Més conegut com a periodista i memorialista, també va escriure quatre novel·les i dues dotzenes de contes. Per parlar-ne no podem obviar l’aposta per la literatura observacional, però si es vol aportar alguna cosa nova, cal explicar què li costava tant a l’hora d’escriure i com se’n sortia, la qual cosa ens portarà a localitzar el seu estil i a veure com l’aplicava en les diferents facetes de la seua obra.
Les ulleres de l’observador. En el pròleg que va escriure per a la novel·la Carrer estret (1951), Pla avisa que aquesta no reflecteix cap argument travat, precisament perquè la vida és una segregació informe i caòtica d’imatges i no es produeix res semblant a un argument. Prèviament, també explica que ell utilitza, en la seua narrativa, la idea de l’espill, és a dir, fa passar un mirall per un lloc i ens descriu el que hi veu. En Carrer estret un jove veterinari ens explica com és la vida al poble en el qual ha estat destinat. Hi trobem descripcions de l’urbanisme de la població, de les classes socials que la conformen i de les vides dels veïns del carrer on s’instal·la. Aquest caràcter descriptiu també prepondera en les altres novel·les i contes de Pla, estiguin escrits en primera persona, com és el cas de Carrer estret, L’herència (1981) o El campanaret (1987) o a través del narrador omniscient de Nocturn de primavera (1953) i d’algun conte. En aquestes obres no només el fil argumental és molt prim, tampoc hi trobem personatges o conflictes dramàtics. Són un ventall d’escenes costumistes en les quals tot és ordinari i trivial. En primer lloc, hi apareix el típic paisatge mediterrani català, que és petit i fàcil de descriure i que a Pla li serveix per emmarcar les històries. Al respecte, cal recordar la perplexitat que li va ocasionar l’estepa russa, de la qual va dir que era inacabable (Notícies de Rússia, un viatge a l’URSS, 1925); i fins i tot defugia el mar perquè té alguna cosa d’inabastable. Per contraposició, l’esplendor d’aquella muntanya o d’aquella vall del país només ens diu una cosa: tot és banal i regular. Però això no vol dir que el paisatge mediterrani que descriu no serveixi per a res. Quan el veterinari de El carrer estret o l’hereu de L’herència arriben al seu nou destí, la visió del paisatge els serveix per mitigar el sotrac que representa aquest viatge en les seues vides. És com si el paisatge els ajudés a restablir l’ordre pertorbat, perquè és regular i immutable als conflictes humans.
A continuació toca el paisatge humà, del qual trobem descripcions de l’ordre social i retrats de persones concretes. Pla va deixar escrit que tenia l’objectiu d’escriure una sèrie de llibres sobre la gent del país. Els volia dividir en tres parts: un llibre sobre els pagesos; un llibre sobre els botiguers; i un llibre sobre la burgesia. El carrer estret i El campanaret són les novel·les que va ambientar en poblacions rurals, mentre que a L’herència i Nocturn de primavera hi coneixem ciutats mitjanes i sobretot botiguers. No va arribar a temps de fer una gran novel·la sobre una ciutat industrial, tot i que tenim Girona (un llibre de records) (1952); i El quadern gris (1966) és, entre moltes altres coses, un relat dispers de Barcelona. En qualsevol cas, en aquelles novel·les Pla descriu com viuen els pagesos i els burgesos, i semblaria que ara és el moment d’introduir una perspectiva notòria. Però sap molt bé que no és un sociòleg. Per això, en lloc de recórrer a les estadístiques, quan parla sobre els pagesos vol que s’olori la terra, igual com quan parla dels petitburgesos vol que s’ensumi la flaire que desprenen les croquetes d’espinacs que ofereixen en les festes als invitats. Nocturn de primavera comença amb una festa celebrada en una casa petitburgesa de Fontclara, la ciutat en què estan ambientades aquesta novel·la i L’herència. Pla dedica sengles capítols a descriure els amfitrions, que són banquers, i els invitats, siguin un jutge, un metge, un registrador de la propietat o el mossèn. Les descripcions físiques són realistes i clares, però també tenen moltes marques personals, presentades a través d’adjectius molt potents, cosa que significa que hi ha un espill però també unes ulleres que filtren la realitat. Però això no és tot, junt a la descripció de la naturalesa i de les persones, Pla també introdueix anècdotes dels personatges que ens n’expliquen la psicologia, els motius pels quals, per exemple, el reverend exhala un sospir «cavernós i sord» quan veu el registrador de la propietat. Finalment, també introdueix comentaris de tipus moral, com quan comenta que la vida dels pobles pot ajudar a crear un bon ambient de treball, tot i que les tradicions a què es veuen sotmesos comporten certes traves que eviten una comoditat major; i no dubta a introduir en el relat digressions sobre l’enveja, la hipocresia o la xafarderia que caracteritzen molts catalans; fins i tot es perfila com un audaç filòsof quan dubta del caràcter racional de la conducta humana. Aquests comentaris estan presentats a través d’una ironia distanciada, que és la tàctica que utilitza Pla per defugir, un cop més, de l’heroisme, tot i que no pot evitar que el converteixin en un moralista en el sentit clàssic del terme, és a dir, qui assenyala alguna bestiesa amb l’esperança que serveixi per millorar-la.
La poètica de l’adjectivació. En les descripcions de Pla predomina un sistema que es pot identificar. En primer lloc, el moment de la referència a les coses i de la fixació de les seues qualitats, siguin el perfil, el color o el gust. Després ve el moment de desvetllar-ne el valor. On més destaca l’aportació subjectiva és en l’adjectivació, que Pla considerava la tasca més difícil. La preponderància de l’adjectiu en la literatura de Pla mai no li va fer el pes a Carles Riba, que, en un article publicat el 1926 (Clàssics i moderns, Edicions 62, 1979), considerava que era un escriptor nat però massa fascinat pel llenguatge. Riba explica a la perfecció la manera de Pla de descriure el paisatge, les seues intervencions subjectives i el seu procés poètic. A partir d’aquí, no li costa gaire desmuntar-ne el realisme, que considera fantasiós. El que no va saber veure Riba és que resulta un error plantejar el problema en el nivell de la realitat, perquè més aviat es tracta d’una qüestió de pensament. Per això, en lloc de definir el realisme de Pla pel contingut, és millor invocar l’exigència de criteris formals o estètics. D’una manera diferent però amb resultats molt similars ho va explicar Gabriel Ferrater en el seu treball sobre l’estil de Pla (Tres prosistes, Empúries, 2010). Ferrater volia corregir Joan Fuster, que havia escrit que la prosa de Pla funciona mitjançant recursos col·loquials; i, entre línies, també s’hi detecta una crítica a Riba, qui considerava que el tractament de la banalitat en Pla era fracassat precisament per la introducció de la subjectivitat lírica. En canvi, per a Ferrater tant una postura com l’altra són errònies perquè si alguna cosa tenia clara Pla era la consciència perfecta del que és la diferència entre una llengua escrita i una llengua parlada. El gran mèrit de Pla, afegia, el que el converteix en el gran prosista català del segle XX, és saber convertir, a partir de l’experiència directa, la parla en una llengua escrita polida. Al respecte, cal anotar que Pla sempre va considerar que utilitzar el català com una llengua culta era dificilíssim perquè, com diu en una de les nombroses entrades que va escriure sobre literatura en El quadern gris, «el català és una terra verge, un camp llaurat superficialment». No cal dir que Pla no es va deixar arronsar, si més no per intentar superar tant les limitacions del context com la falta de mitjans d’expressió, contra la qual cosa només hi ha una solució: escriure per arribar a una certa fluència, és a dir, «dibuixar, en una ratlla i mitja, el vol d’un ocell».
El que en realitat li molestava a Riba són les conseqüències que Pla extreia de la seua manera d’escriure. Pla ens mostra el món com un espectacle incert i llunyà, i, per molt que s’intenti, el llenguatge mai no ens podrà oferir una visió exacta d’aquest. A partir d’aquí no és d’estranyar que se’n derivi una visió escèptica de la vida. Pla no pot evitar fer dir als seues personatges la seua preferència per les coses petites i el fàstic pels grans ideals, també el reconeixement de la mediocritat de cadascun. Això no li podia agradar a Riba, un escriptor cristià que sempre buscà en la realitat uns referents transcendents. Ara bé, potser Pla era un desencantat, però això no vol dir que no intentés arribar més enllà. Les seues descripcions se centren en fragments, moments efímers o d’altres interromputs, però és a partir d’aquests moments banals que és capaç de fer-hi sorgir alguna cosa més. A tall d’il·lustració, el veterinari de Carrer estret camina per llocs comuns del poble i aconsegueix unir els punts que fan del barri un conjunt; l’urbanita de El campanaret que ha de viure, a contracor, al poble a causa d’una malaltia, acaba descobrint el valor de la ruralitat; el personatge de L’herència arriba al vetllatori de la seua difunta tia, a qui a penes coneixia, i no pot evitar commoure’s, però no per la mort concreta sinó per allò insuportable que regeix la vida; o en Nocturn de primavera hi ha una descripció d’un cel nocturn estrellat tan fascinador que el personatge se sent literalment aclaparat. És veritat que les descripcions de Pla anul·len totes les tensions, des de la lluita de classes fins al xoc entre les cultures catalana i castellana, per la qual cosa tampoc no agradava als crítics marxistes, que denunciaven els seus personatges i a ell mateix com massa passius i negatius. Ara bé, amb la seua literatura de l’observació Pla va aconseguir mostrar les forces de desintegració que afecten el món rural i burgès i també les enormes transformacions que caracteritzen l’època contemporània. La fórmula de Pla consisteix a fer veure l’abisme que existeix entre el paisatge, que, malgrat tot, permet la fantasia, i la realitat històrica que es nega a verbalitzar. D’aquesta manera aconsegueix aïllar el que ell considera el problema fonamental i afrontar sense cap vel el seu posicionament vital.
Colofó. Quan explicava el seu projecte d’escriure una sèrie de llibres sobre la gent del país, Josep Pla no parla de novel·les, sinó de llibres. I si s’han llegit els seus reportatges o diaris, es comprova que no hi ha una diferència clara amb les obres narratives. Tot forma part de l’obra de Pla, igual com que la seua veu i la seua manera d’adjectivar són tan potents que no importa si parla ell en primera persona o en boca d’un altre personatge. Riba també critica que Pla confon la creació i la informació, és a dir, l’exercici de narrador amb el de periodista. Tot i les seues recances, reconeix que prefereix el Pla narrador, perquè un periodista que escriu d’una manera poètica no és gaire seriós. I és evident que no li falta raó. Però també resulta poc creïble creure que el Quadern Gris, amb les seues vuit centes pàgines, sigui un diari d’un jove de vint-i-un anys i no l’obra de tota una vida. Com ja hem vist, no podem esperar de Pla que faci treballs periodístics o sociològics convencionals. El seu objectiu és descriure la personalitat del país i de la seua gent d’una manera qualitativa, dotar-los d’individualitat i diferenciar-los de les altres cultures. Aquesta és una definició de literatura, de la literatura de Josep Pla.
© Fèlix Edo Tena