“En la reserva en què vaig créixer, l’únic entreteniment era la sessió de cine nocturna en el soterrani de l’església. Em vaig criar amb els indis i els vaquers, i nosaltres sempre anàvem amb els vaquers, sense adonar-nos que érem els indis”
(Neil Diamond, cree)
“Ser indi era tan desavantatjós que ara molts indis no volen que els anomenen indis”
(Tom Dion, houma)
“Actuar com un indi és la cosa més fàcil del món, perquè el pellroja manca pràcticament d’emocions”
(Ernest A. Dench, 1915)
Casat en 1936 amb Bertha “Birdie” Parker, neboda-néta del prestigiós cap seneca Hasanoanda i primera dona índia llicenciada en Arqueologia, tan aviat com la seua posició entre els bufons li ho va permetre va començar a rastrejar amb ella les empremtes de les cultures índies nord-americanes, a relacionar-se amb els seus germans d’altres reserves, a col·leccionar art, indumentàries, tocats, armes i arreus. Va reunir filmacions d’indis i les va llogar als estudis que rodaven westerns: abaratia costos alhora que introduïa pinzellades fidedignes en els films, a despit de la qualitat i intencions amb què estaven fets. Es va convertir en un expert en llengües índies, inclòs el llenguatge gestual, i en tècniques, hàbits, folklore i història dels pobles originaris d’Amèrica del Nord. Com a assessor de molts dels films que va interpretar, es va entestar que els personatges nadius parlaren en un correcte idioma indi en comptes d’un incorrecte anglés. Va ensenyar a poderosos directors i a soferts artesans com vivien i sentien en realitat les diverses tribus. I, a poc a poc, els westerns indis van començar a ser i a sonar d’una altra manera. Va intervindre en Buffalo Bill (DeMille, 1936), La diligència (Ford, 1938), Van morir amb les bótes posades (Walsh, 1941), Fort Apatxe (Ford, 1947), La Porta del Diable (Mann, 1949), Fletxa trencada (Daves, 1950), Centaures del desert (Ford, 1955), La llei del Talió (Daves, 1956), Yuma (Fuller, 1956) i molts altres. Va ser el més convincent Cavall Boig de la pantalla en Sitting Bull (1954) i La gran matança sioux (1965), tots dos de Sidney Salkow. Era l’home-medicina que iniciava Richard Harris en els ritus de purificació sioux (Un home anomenat Cavall, Elliot Silverstein, 1969). En un dels seus últims films, Àguila Grisa (Charles B. Pierce, 1977), va interpretar a Ós Erecte, l’únic cap que va guanyar un plet legal per la conservació de la seua terra. En els anys 60 va fundar una associació per a promoure l’ús d’actors indis en papers indis, va convertir en museu la seua col·lecció d’objectes autòctons i va estendre la seua incansable activitat a altres museus, centres educatius i organitzacions índies. Va prestar el seu rostre, abrupte com els Apalatxes dels seus avantpassats, a diverses campanyes publicitàries en favor de millores en les condicions de vida dels indis de les reserves i per la conservació de l’equilibri mediambiental. Va contar la seua vida a Collin Perry, que la va publicar en forma de llibre (Iron Eyes: Mi Life as a Hollywood Indian, 1982). I després de tot, de noranta hiverns i dos centenars de pel·lícules, de ser la imatge d’una campanya institucional contra la contaminació ambiental en què abocava una única llàgrima (de glicerina: els indis no ploren) i que va fer més per la seua celebritat que tota la seua filmografia (i, asseguren, va contribuir a reduir en trenta-vuit estats la presència de deixalles en entorns naturals un 88 per cent; els americans són així: fan por fins i tot quan ho fan bé), després de tot això, a una gasetillera de Nova Orleans, ciutat de tafurs, li va donar per tafanejar entre les partides de baptisme d’un remot poblet de Louisiana, parlar un poc amb una certa germanastra, i Amèrica es va desdejunar amb la notícia que el vell supervivent cherokee, membre del consell d’ancians de la tribu, l’home que més havia fet des de la indústria del cine pel reconeixement dels nadius americans, l’emblema del mite de puresa espiritual de tota una raça, era un immigrant italià pobre de segona generació.
“Durant els meus anys com a director executiu del Congrés Nacional d’Indis Americans, rar era el dia que no venia a la meua oficina alguna persona blanca proclamant orgullosament que ell o ella descendia dels indis. La tribu més sovint triada era la cherokee, i molts situaven els cherokees en qualsevol lloc entre Maine i l’estat de Washington. Al final vaig arribar a comprendre la seua necessitat identificar-se parcialment com a indis, i no m’ho prenia malament”
(Vine Deloria, Jr., sioux, 1969)
El 26 de maig de 1996, sota el titular “Fill nadiu: després d’una carrera com un noble heroi indi de Hollywood, es descobreix que Iron Eyes Cody té uns orígens inesperats”, Angela Aleiss va publicar en el New Orleans Times-Picayune la història d’Espera “Oscar” de Corti, nascut el 3 d’abril de 1904 en Kaplan, Louisiana, d’un matrimoni de sicilians, immigrats pocs anys abans, que treballava en els camps de canya de sucre, “on els immigrants sicilians havien reemplaçat els esclaus negres”. Cinc anys després, el seu pare, Antonio, llavors botiguer en Gueydan (1.500 ànimes, antic lloc de caça d’indis attakapa i chitimacha), va abandonar la família fugint de la Mà Negra, antecedent de la Màfia. “Va dir que volia amagar-se perquè no volia que destruïren la seua família”. Per tal de tirar endavant els seus quatre fills, Francesca, la mare, treballava de dia en la botiga i de nit rentant roba. Antonio, amagat a Texas, només es comunicava amb la seua família a través d’una germana que vivia en Missouri. Quan es va fartar d’aquella vida, Francesca es va tornar a casar amb un descendent d’immigrants de Nova Escòcia, la segona província més petita de Canadà, i va tindre altres cinc fills. La germanastra recordava que, ja en la seua infància, a Espera li agradava vestir-se d’indi i liderar els jocs dels xiquets del barri. Francesca, el nou marit i la seua prole es van traslladar a Orange, Texas, a la cerca de treball en les refineries petrolieres. Van aguantar un any abans de tornar a Gueydan, però Espera, els seus dos germans barons i la seua germana s’hi van quedar per a reunir-se amb el seu pare, que ara era Tony Corti, l’encarregat d’uns billars en Houston. En morir el pare, en 1924, els Corti van arribar a Califòrnia, van canviar el delator cognom per Cody (com Buffalo Bill) i van començar a treballar com a extres de cine. Els dos més grans, Joseph William (conegut en els repartiments com a J.W.) i Espera, es van especialitzar en papers d’indi. Al menor el va traure de la circulació un conductor borratxo en 1949.
Aquells dies va haver-hi a Hollywood i la seua contornada una epidèmia de colps en el front. Clar! Actors indis com Jay Silverheels, Running Deer i Lois Red Elk sabien o sospitaven la veritat, però la van mantindre en secret per respecte a l’home que durant tants anys havia destinat bona part dels seus ingressos a la causa índia, guanyant-se així el dret a la pròpia “indianidat”. Clar! Per això en 1995, quan la comunitat de nadius americans de Hollywood el va homenatjar per la seua contribució a la correcta representació de la forma de vida indi, va incloure una al·lusió en lletra xicoteta al seu origen no nadiu.
“El concepte de text definitiu no correspon sinó a la religió o al cansament”
(Jorge Luis Borges: Las versiones homéricas)
La notícia publicada per Aleiss era prou rigorosa i concisa per a deixar marge suficient a altres especulacions. No aclaria, per exemple, com havia aprés Corti/Cody les diferents llengües índies, que coneixia ja abans del seu matrimoni, ni on va trobar les seues altres habilitats, com el tir amb arc. Ni per què els indis autèntics que van coincidir tantes vegades amb ell en pel·lícules d’aquells anys no el van desemmascarar com a impostor, ni si la raó de la impostura va ser la supervivència econòmica, psicològica o totes dues. Ell va negar la veracitat de tals informacions i en morir, el 4 de gener de 1999, en la mateixa casa modesta de Los Feliz, Los Angeles, que havia comprat en 1936 per a ell i la seua dona, la premsa índia va ometre els detalls enutjosos. Com va dir Kathleen Whitaker, amiga i conservadora del Southwest Museum of the American Indian de Los Angeles: “Què més dóna? Iron Eyes va impulsar la verdadera essència del que significa ser indi americà”. Per a Russell Thornton, un respectat acadèmic cherokee, l’italià que feia d’indi que feia d’indi “s’assemblava al que l’Amèrica blanca pensava que havia d’assemblar-se un indi, era acceptable com a indi”.
“Quasi tota la meua vida he tingut per norma ajudar els menys afortunats que jo. El meu principal interés ha estat, amb l’ajuda del Gran Esperit, dignificar la imatge del meu poble des de la humilitat i l’amor a la meua terra. Si ho he aconseguit, llavors he fet el que calia fer”
(Iron Eyes Cody)
Dels patiments i penúries d’Espera de Corti només podem saber el que vulguem deduir de la seua profunda identificació amb els patiments i penúries dels cherokees. Com a italià pobre i lleig, no s’assemblava a Valentí, ni a DeNiro, ni a Richard Conte, ni tan sols a Danny DeVito. No tenia les habilitats socials de Capone, Luciano o Giancana, ni la militància tràgica de Sacco i Vanzetti. Un pot imaginar-lo sense dificultat contractat per error com a indi en una fila d’aspirants a extres indis. En diluir el seu propi patiment en un altre encara major, històric, reivindicatiu, es va amagar on tots pogueren veure’l.
“Molts altres van viure i molts viuran per a ser herba en els tossals”
© Miguel Ángel Montes