“Si fóra només la història de la meua vida, crec que no la diria; perquè, què és un home perquè done tanta importància als seus hiverns, encara que l’encorben com una rigorosa nevada?”
Els funerals de John Ford a Hollywood, el 5 de setembre de 1973, van congregar a bon nombre de celebritats. L’espectador pitjor entrenat hauria reconegut allí a John Wayne, James Stewart, Henry Fonda o Charlton Heston. I, no obstant això, la sensació del dia va resultar ser un perfecte desconegut per als caçadors d’autògrafs. La seua arribada va desencadenar la histèria entre reporters televisius i fotògrafs de premsa, que el van tindre pujant i abaixant l’escalinata de l’església mentre feien esclafir els disparadors de les seues càmeres. Era un home ja ancià però dreçat majestuosament, abillat amb jaqueta, pantalons i mocassins de daina adornada ací i allà amb pintures de colors vius, el seu metre vuitanta llarg coronat per un plomall de plomes blanques i negres que li queien per l’esquena, surant entre els rígids cossos endolats. Era Iron Eyes Cody. Entre la imatge humiliada de l’indi de fusta a la porta dels estancs i aquesta figura emplomallada sotmetent-se a la frivolitat de la premsa, hi havia vuitanta anys de lenta i dolorosa recuperació de la dignitat massacrada.
“He imaginat aquest argument, que potser escriuré i que ja d’alguna manera em justifica, en les vesprades inútils. Falten detalls, rectificacions, ajustos; hi ha zones de la història que no em van ser revelades encara”
(Jorge Luis Borges: Tema del traidor y del héroe)
En la terra de promissió, ser indi era pitjor que ser xinés o hispà, i encara pitjor que ser negre. Els xinesos rentaven la roba bruta i fins els negres podien viatjar en la part posterior dels tramvies, però els indis necessitaven un salconduit per a abandonar els confins de les seues reserves i una excel·lent raó per a sol·licitar-lo. Els negres eren tan esclaus de la lliure empresa com els blancs pobres, però els indis eren captius del Ministeri de Defensa, presoners de guerra ni més ni menys. Per als indis amb alguna cosa que expressar hi havia dues eixides: despertar la curiositat d’algun antropòleg excèntric o fer-se bufó. Entre els que van optar o van ser comminats a prostituir les tradicions del seu poble, va haver-hi un cherokee de nom Ploma Llarga.
“Mata l’indi i salvaràs l’home”
(capità Richard H. Pratt, sobre la necessitat civilitzar els indis, 1892)
Els cherokees havien estat una de les Cinc Tribus Civilitzades que integraven la nació iroquesa, la més poderosa i culta de totes les que poblaven la meitat oriental del continent. “Iroqués” és una corrupció francesa d’una paraula chippewa que significa “enemic pitjor”. Alts, esvelts, de cutis clar i nas aguilenc, els iroquesos eren temuts pels seus veïns sioux a causa de la seua fortalesa imponent i la seua tenacitat. Originaris de les muntanyes Apalatxes, a cavall entre els futurs estats de Kentucky, Tennessee i les dues Carolines, els cherokees van patir aviat l’avanç de colons i tractants francesos i anglesos que arribaven en onades a través de l’Atlàntic. En 1768 van firmar el seu primer tractat de pau. Menys de tres anys després no quedava un sol cherokee viu en tot Kentucky. En la dècada de 1810, el general Andrew Jackson, anomenat pels indis Ganivet Esmolat, vencedor de creeks i semínolas, va dirigir operacions massives en els Apalatxes, causant la mort de milers de nadius i el desplaçament dels supervivents cap al sud, fins a Alabama i Geòrgia. Els cherokees van comprendre que no bastava de sobreviure a la fustigació del blanc, a les malalties propagades pel blanc, a la religió alienant i al whisky enverinat del blanc. Per a tractar d’igual a igual amb els invasors, van fer alguns passos formals cap a les seues maneres “civilitzades”. En 1822 el cap Sequoia va idear un alfabet sil·làbic de setanta-vuit signes. En 1827 els cherokees es van declarar nació independent i van redactar una constitució inspirada en el model federal. Per a desgràcia dels indis, Ganivet Esmolat Jackson va ser triat president dels Estats Units. Com bona part del seu prestigi polític descansava en les seues victòries militars sobre els indígenes, un dels seus primers objectius va ser l’establiment del que cínicament va anomenar “frontera índia permanent”, que en la pràctica significava el desterrament de totes les tribus orientals als territoris no colonitzats a l’oest del Mississippi. Durant la lluna del cérvol, tardor de 1838, l’exèrcit va concentrar els cherokees en camps de confinament. Setze mil indis desarmats, desnodrits i mig despullats, fortament custodiats, van emprendre la llarga marxa a peu més enllà de Mississippi, Arkansas i Louisiana, fins als assentaments que els havien estat assignats en les males terres d’Oklahoma i Texas. Un de cada quatre cherokees va perir de fam, fred o malaltia en el curs d’aquest èxode hivernal, que des de llavors es coneix entre ells com Senda de les Llàgrimes.
“El sentit d’identitat és un poderós motor emocional. Per als indis, la identitat tribal és l’últim atribut i valor que conserven quan els han arrabassat tota la resta”
(Chadwick Corntassel Smith, cap cherokee)
Ploma Llarga pertanyia a la tercera generació de cherokees nascuts en captivitat. La seua destresa com a genet va fer que l’agent governamental de la reserva el recomanara a un representant artístic que buscava indis per a un espectacle a l’estil del “Wild West Show” de Buffalo Bill. Va recórrer el país de circ en circ fins que es va trobar amb diners suficients per a subornar els funcionaris, comprar pel quíntuple del seu valor una exigua franja de terreny dins dels límits de la reserva, en Oklahoma, i establir el seu propi ranxo. Llavors, Ploma Llarga va tindre un fill. En 1907 va veure el sol Oskie, Àguila Petita. El costum era donar als xiquets de bolquers un nom provisional fins que tingueren edat suficient per a fer el seu primer dejuni i meditació, en el curs de la qual podien tindre una visió que els revelara el seu nom d’adult. Així, Àguila Petita va conéixer a Ulls de Ferro.
Va créixer com cherokee gràcies a la relativa independència guanyada pel seu pare a l’home blanc. I, per a preservar la seua identitat, va aprendre també a fer l’indi.
“Els pellroges que han tingut la sort d’aconseguir contractes permanents en les distintes productores de westerns reben un sou que els manté ben proveïts de tabac i la seua adorada “aigua de foc”. Es podria pensar que això els civilitzaria per complet, però ha tingut més aviat l’efecte contrari, ja que el seu treball els dóna l’oportunitat de reviure els seus temps de salvatges. Posen el cor i l’ànima en el treball, sobretot en els combats amb els blancs, i és necessari tindre guàrdies armats vigilant els seus moviments, atents al menor senyal de traïció”
(Ernest A. Dench, 1915)
Va començar com un extra de dotze anys en un film rodat en el ranxo patern, convertit per a l’ocasió en el salvatge Oest. Quan Ploma Llarga va ser cridat a Hollywood com a assessor indi, el seu fill el va acompanyar. Va tindre la bona estrela d’intervindre en els dos westerns que durant més de vint anys marcarien el sostre del gènere en rigor històric i autenticitat. Va ser un dels cinc-cents indis reclutats en 1922 pel coronel Tim McCoy per a La caravana d’Oregón (James Cruze). “Els deia el guió cada dia en llenguatge de signes i mai, mai van haver de repetir una escena: la primera presa era perfecta; vivien el guió”, recordava l’actriu Lois Wilson. I va estar entre les partides de xeienes turbulents que fustigaven El cavall de ferro (John Ford, 1924). El coronel McCoy, un autèntic oficial de cavalleria que havia viscut durant molt de temps amb diferents tribus, no va oblidar a aquell cherokee espigat que “era capaç de fer blanc amb el seu arc a lloms d’un poni desbocat”. El va contractar per a una gira internacional d’un any amb el seu espectacle indi i el va incloure en el repartiment del seu segon film com a actor, Noblesa d’un pellroja (W.S. Van Dyke, 1926). La monumental carpa dels germans Ringling, Barnum i Bailey, l’espectacle més gran del món, el va veure assaborir les mels de l’èxit que els blancs reservaven als de la seua raça. En els anys 30 va tindre un programa de ràdio; en els 40 va ser el primer indi que va fer televisió. Però, sobretot, va rodar pel·lícules. Va travessar al galop westerns racistes i militaristes, va guerrejar en films èpics i lírics i ni una cosa ni una altra, va udolar com un dimoni en disbarats de sèrie Z i serials de Rin Tin Tin, s’assemblà a l’indi de fusta dels estancs en comèdies de Bob Hope i paròdies d’Abbott i Costello. Va passar per apatxe, comanxe, sioux, navajo, dakota, osage, peus negres, delaware, seneca, ponca i fins i tot per jívaro. Qualsevol cosa que portara plomes. La primera versió de Cimarron (Wesley Ruggles, 1930) fou de les rares ocasions en què va interpretar a un cherokee. Directors del calibre de John Ford i Cecil B. DeMille van recórrer a ell amb la mateixa assiduïtat que a John Wayne i Gary Cooper. Es va moure amb deseiximent entre aquells que millor es movien en la naturalesa, els Raoul Walsh, Anthony Mann, Delmer Daves, Henry Hathaway o Sam Fuller. La majoria de les vegades va ser un indi bo, o siga mort. “Queia del cavall com pocs, i pegava tals bots que no hi havia càmera que el seguira”, deia Ford. Però Iron Eyes Cody va fer més que això. Molt més.
(Continua)
© Miguel Ángel Montes