Mes: juny de 2017

La dignitat de l’emplomallat (i II)

“En la reserva en què vaig créixer, l’únic entreteniment era la sessió de cine nocturna en el soterrani de l’església. Em vaig criar amb els indis i els vaquers, i nosaltres sempre anàvem amb els vaquers, sense adonar-nos que érem els indis”
(Neil Diamond, cree)

 

“Ser indi era tan desavantatjós que ara molts indis no volen que els anomenen indis”
(Tom Dion, houma)

 

“Actuar com un indi és la cosa més fàcil del món, perquè el pellroja manca pràcticament d’emocions”
(Ernest A. Dench, 1915)

Casat en 1936 amb Bertha “Birdie” Parker, neboda-néta del prestigiós cap seneca Hasanoanda i primera dona índia llicenciada en Arqueologia, tan aviat com la seua posició entre els bufons li ho va permetre va començar a rastrejar amb ella les empremtes de les cultures índies nord-americanes, a relacionar-se amb els seus germans d’altres reserves, a col·leccionar art, indumentàries, tocats, armes i arreus. Va reunir filmacions d’indis i les va llogar als estudis que rodaven westerns: abaratia costos alhora que introduïa pinzellades fidedignes en els films, a despit de la qualitat i intencions amb què estaven fets. Es va convertir en un expert en llengües índies, inclòs el llenguatge gestual, i en tècniques, hàbits, folklore i història dels pobles originaris d’Amèrica del Nord. Com a assessor de molts dels films que va interpretar, es va entestar que els personatges nadius parlaren en un correcte idioma indi en comptes d’un incorrecte anglés. Va ensenyar a poderosos directors i a soferts artesans com vivien i sentien en realitat les diverses tribus. I, a poc a poc, els westerns indis van començar a ser i a sonar d’una altra manera. Va intervindre en Buffalo Bill (DeMille, 1936), La diligència (Ford, 1938), Van morir amb les bótes posades (Walsh, 1941), Fort Apatxe (Ford, 1947), La Porta del Diable (Mann, 1949), Fletxa trencada (Daves, 1950), Centaures del desert (Ford, 1955), La llei del Talió (Daves, 1956), Yuma (Fuller, 1956) i molts altres. Va ser el més convincent Cavall Boig de la pantalla en Sitting Bull (1954) i La gran matança sioux (1965), tots dos de Sidney Salkow. Era l’home-medicina que iniciava Richard Harris en els ritus de purificació sioux (Un home anomenat Cavall, Elliot Silverstein, 1969). En un dels seus últims films, Àguila Grisa (Charles B. Pierce, 1977), va interpretar a Ós Erecte, l’únic cap que va guanyar un plet legal per la conservació de la seua terra. En els anys 60 va fundar una associació per a promoure l’ús d’actors indis en papers indis, va convertir en museu la seua col·lecció d’objectes autòctons i va estendre la seua incansable activitat a altres museus, centres educatius i organitzacions índies. Va prestar el seu rostre, abrupte com els Apalatxes dels seus avantpassats, a diverses campanyes publicitàries en favor de millores en les condicions de vida dels indis de les reserves i per la conservació de l’equilibri mediambiental. Va contar la seua vida a Collin Perry, que la va publicar en forma de llibre (Iron Eyes: Mi Life as a Hollywood Indian, 1982). I després de tot, de noranta hiverns i dos centenars de pel·lícules, de ser la imatge d’una campanya institucional contra la contaminació ambiental en què abocava una única llàgrima (de glicerina: els indis no ploren) i que va fer més per la seua celebritat que tota la seua filmografia (i, asseguren, va contribuir a reduir en trenta-vuit estats la presència de deixalles en entorns naturals un 88 per cent; els americans són així: fan por fins i tot quan ho fan bé), després de tot això, a una gasetillera de Nova Orleans, ciutat de tafurs, li va donar per tafanejar entre les partides de baptisme d’un remot poblet de Louisiana, parlar un poc amb una certa germanastra, i Amèrica es va desdejunar amb la notícia que el vell supervivent cherokee, membre del consell d’ancians de la tribu, l’home que més havia fet des de la indústria del cine pel reconeixement dels nadius americans, l’emblema del mite de puresa espiritual de tota una raça, era un immigrant italià pobre de segona generació.

“Durant els meus anys com a director executiu del Congrés Nacional d’Indis Americans, rar era el dia que no venia a la meua oficina alguna persona blanca proclamant orgullosament que ell o ella descendia dels indis. La tribu més sovint triada era la cherokee, i molts situaven els cherokees en qualsevol lloc entre Maine i l’estat de Washington. Al final vaig arribar a comprendre la seua necessitat identificar-se parcialment com a indis, i no m’ho prenia malament”
(Vine Deloria, Jr., sioux, 1969)

 

Continua la lectura de La dignitat de l’emplomallat (i II)

La dignitat de l’emplomallat (I)

“Si fóra només la història de la meua vida, crec que no la diria; perquè, què és un home perquè done tanta importància als seus hiverns, encara que l’encorben com una rigorosa nevada?”

Els funerals de John Ford a Hollywood, el 5 de setembre de 1973, van congregar a bon nombre de celebritats. L’espectador pitjor entrenat hauria reconegut allí a John Wayne, James Stewart, Henry Fonda o Charlton Heston. I, no obstant això, la sensació del dia va resultar ser un perfecte desconegut per als caçadors d’autògrafs. La seua arribada va desencadenar la histèria entre reporters televisius i fotògrafs de premsa, que el van tindre pujant i abaixant l’escalinata de l’església mentre feien esclafir els disparadors de les seues càmeres. Era un home ja ancià però dreçat majestuosament, abillat amb jaqueta, pantalons i mocassins de daina adornada ací i allà amb pintures de colors vius, el seu metre vuitanta llarg coronat per un plomall de plomes blanques i negres que li queien per l’esquena, surant entre els rígids cossos endolats. Era Iron Eyes Cody. Entre la imatge humiliada de l’indi de fusta a la porta dels estancs i aquesta figura emplomallada sotmetent-se a la frivolitat de la premsa, hi havia vuitanta anys de lenta i dolorosa recuperació de la dignitat massacrada.

“He imaginat aquest argument, que potser escriuré i que ja d’alguna manera em justifica, en les vesprades inútils. Falten detalls, rectificacions, ajustos; hi ha zones de la història que no em van ser revelades encara”
(Jorge Luis Borges: Tema del traidor y del héroe)

En la terra de promissió, ser indi era pitjor que ser xinés o hispà, i encara pitjor que ser negre. Els xinesos rentaven la roba bruta i fins els negres podien viatjar en la part posterior dels tramvies, però els indis necessitaven un salconduit per a abandonar els confins de les seues reserves i una excel·lent raó per a sol·licitar-lo. Els negres eren tan esclaus de la lliure empresa com els blancs pobres, però els indis eren captius del Ministeri de Defensa, presoners de guerra ni més ni menys. Per als indis amb alguna cosa que expressar hi havia dues eixides: despertar la curiositat d’algun antropòleg excèntric o fer-se bufó. Entre els que van optar o van ser comminats a prostituir les tradicions del seu poble, va haver-hi un cherokee de nom Ploma Llarga.

“Mata l’indi i salvaràs l’home”
(capità Richard H. Pratt, sobre la necessitat civilitzar els indis, 1892)

Continua la lectura de La dignitat de l’emplomallat (I)

Perpetuum mobile

«El movimiento es el fundamento de la Fe en la Realidad, y al fin lo solo que con ese pretesto se mueve es el Capital, que sólo moviéndose vive, la vida de la muerte.»
(Agustín García Calvo, 37 adioses al mundo)

Hi ha força unanimitat a considerar que l’escenari actual va començar a perfilar-se al principi de la dècada dels vuitanta, quan Ronald Reagan, actuant com un d’aquells herois d’una peça que apareixien en les seues pel·lícules, es va posar a acomiadar personalment, per carta, als controladors aeris que s’havien declarat en vaga per a exigir millores en les seues condicions laborals, augment de sou, jornades més curtes i alguns drets relatius a la seua jubilació. Alhora que declarava il·legal el sindicat que havia recolzat la vaga, Reagan va ficar en la presó alguns dels seus dirigents, va enviar a casa onze mil treballadors d’una tacada —als que va imposar un vet per a tota la vida, cosa que, si més no en grau de temptativa, equivalia a matar-los de gana, a ells i a les seues famílies— i els va substituir per personal militar. El més sorprenent, grotesc i tràgic de l’assumpte és que mig planeta va aplaudir la mesura, començant per això que llavors encara podia anomenar-se proletariat i per una aleshores triomfant classe mitjana. Perquè els controladors cobraven molt, perquè eren uns privilegiats, perquè queien malament. Les conseqüències d’aquesta vilesa es van començar a veure molt aviat, i no cal explicar-les perquè són les que estem patint molts i gaudint uns pocs ara, en plena era de la crisi perpètua.

Durant tot aquest temps, no sols aquell proletariat i aquella classe mitjana que es van trencar les mans aplaudint la gesta del galant de la Casa Blanca s’han emportat tal joc d’hòsties que no hi ha qui els reconega: a la mateixa burgesia que aguantava com un Atles aquell món sobre les seues esquenes les cames li fan figa. Aquella burgesia industrial que va parir aquest sistema i que l’ha defés amb dents i ungles al llarg de dècades encara no se n’ha adonat fins a quin punt ha estat devorada per ell. Acostumats a manar, a identificar-se amb la classe dominant, a creure-s’hi part, aquells burgesos de fabriqueta, mercedes, dinar dominical en família i missa setmanal —o diària, de vegades—, que es jactaven d’arribar al despatx abans que els seus treballadors i ser els últims a marxar a casa, pareixen no adonar-se que no pinten ja una merda, que els amos del ball són els que mouen d’una banda a l’altra mercaderies arreu del món, assistits per una elit financera completament aliena al seu codi de valors —al seu i a qualsevol altre—. D’ells són les rutes marítimes, les infraestructures viàries, portuàries i aeroportuàries, i d’ells són les llimadures que els diners va deixant-se en el seu perpetu rodar per aquests canals.

Continua la lectura de Perpetuum mobile

El botxí de la seva genealogia

«I llavors vaig tornar a trobar aquell punt de suport que havia descobert el darrer dia d’estudi a la Novíssima, aquella ràbia fonda i persistent, desbordant, implacable, contra tot i tothom, i em vaig sentir amb forces per continuar en el lloc on era, per plantar-me en aquella casa i girar l’esquena —amb correcció, sempre amb correcció, la virtut suprema— a tot el món d’abans.
»Era la meva vida, la meva decisió, el meu futur, el meu camí, el meu cos, els meus sentiments, la meva tria, la meva experiència, el meu rebuig, el meu desig, la meva acceptació, els meus estudis, els meus somnis, el meu món tan nou com jo pogués, els meus llibres…, el meu, el meu, el meu!
»Mentre la fúria dels pensaments m’alçava per damunt de tot, en una engrescadora volada de somni, i el bosc restava a sota, immòbil i secret, inescrutable, vaig entendre, fascinat per la pròpia transformació, amb una barreja de vanitat i por, que començava a convertir-me en un monstre. En el monstre que havien planificat que fos. En un monstre capaç de reunir en un sol cos, en una sola vida, dues naturaleses diferents, dues experiències contràries. Un monstre que jo mateix no sabia que m’habités. Un monstre.»

Amb aquestes paraules finalitza Pa negre d’Emili Teixidor (Barcelona: Columna, 2003), novel·la de merescuda fama que li va aportar en els últims anys al seu autor una consideració unànime de crítica i públic, extensiva a l’adaptació cinematogràfica posterior. Però el que m’interessa ací no és reiterar un cop més les virtuts de la novel·la, sinó examinar la figura del seu protagonista, un noi espavilat de postguerra, fill d’un pare executat per roig i d’una mare obrera, que passa llargues temporades amb l’àvia i uns oncles masovers, en companyia d’un cosí i una cosina amb els quals juga a enfilar-se a la prunera de davant del mas. Finalment, serà donat en «adopció» als amos de la terra, un matrimoni sense fills capaç d’assegurar-li el futur prometedor que la seva família no es troba en condicions de proporcionar-li.

Continua la lectura de El botxí de la seva genealogia