En l’aforisme 341 de La Gaia Ciència, Nietzsche es pregunta què passaria si en la solitud de la nit un dimoni se’ns acostés a l’orella per xiuxiuejar: «Aquesta vida, tal com la vius ara i tal com l’has viscuda, hauràs de viure-la encara una altra vegada i encara incomptables vegades. I en ella no hi haurà res de nou, sinó que cada sofrença, cada plaer, cada pensament, cada sospir, tot allò que és indiciblement petit i gran de la teva vida, ha de tornar a esdevenir-se per a tu, tot en el mateix ordre i en la mateixa successió —alhora, també aquesta aranya i aquest raig de lluna que apareix entre els arbres, també aquest instant i jo mateix. L’etern rellotge d’arena de l’existència serà capgirat sempre de bell nou —com també tu amb ell, que ets una volva de pols de la pols.» Ens desesperaríem davant d’un bucle de repeticions així, sense la possibilitat d’introduir el més petit canvi? O bé contemplaríem les paraules d’aquest dimoni no com una amenaça, sinó com la major de les felicitats?
Sens dubte, la majoria de les persones considerarien la repetició constant d’una part o de la totalitat de la seva existència com la pitjor de les condemnes —gairebé tan terrible com aquella vida eterna de l’ànima, envoltada d’àngels i cors celestials, amb què amenacen els cristians. Phil Connors, el protagonista de The Groundhog Day (Harold Ramis, 1993), no n’és cap excepció. Per quart any consecutiu, la cadena televisiva de Pittsburgh on treballa com a meteoròleg l’envia a cobrir el festival del Dia de la Marmota que se celebra en un poble remot de Pennsilvània de nom impronunciable, un lloc i una festa que odia. Phil (Bill Murray) i els membres del seu equip —Rita (Andie MacDowell), la nova productora a qui acaba de conèixer, i Larry, el càmera— arriben a Punxsutawney el dia abans del festival. El matí del Dia de la Marmota, el ràdio-despertador que hi ha a la tauleta de nit de l’hotel on Phil s’allotja sona a les sis, i el meteoròleg s’aixeca mentre escolta una cançó insubstancial —I got you babe, de Sonny & Cheer— i la xerrameca d’uns locutors poca-soltes. De tarannà desagradable i cínic, només vol enllestir la feina com més aviat millor i tornar a Pittsburgh. Però el seu desig no es veurà complert: una tempesta de neu talla la carretera i tot l’equip ha de regressar al poble. Phil no sospita el que tardarà a sortir-ne, ni que aquell serà només el primer d’un dia que es repetirà durant molt de temps.
L’endemà, es desperta de nou a les sis, al ràdio-despertador sona la mateixa cançó i els locutors repeteixen que és el dos de febrer, Dia de la Marmota. El meteoròleg pensa que per error han col·locat la gravació del dia anterior —que se’n pot esperar, d’aquell parell de ximples?—, però a poc a poc, quan s’aboca a la finestra i veu les mateixes persones que el dia abans, comença a adonar-se que alguna cosa estranya hi ocorre. Després, mentre baixa a desdejunar, un altre hoste de l’hotel li pregunta si anirà a veure la marmota i Phil encara creu que es tracta d’una broma. Però, en sortir al carrer i comprovar que tot es repeteix exactament igual —el captaire que demana en un cantó, l’antic company d’escola que l’aborda per vendre-li una assegurança, el bassal on fica el peu quan es disposa a creuar el carrer…— constata que, per increïble que pugui semblar, està revivint el dia anterior amb tota exactitud. La seva primera reacció és d’estupefacció. La sensació d’absurd el posa malalt, no pot acabar el reportatge, llença el micròfon i fot el camp. A la nit, abans d’adormir-se, trenca per la meitat el seu llapis i deixa els dos trossos damunt del despertador per comprovar que la repetició no es tornarà a produir.
L’endemà el desperta la mateixa cançó i el llapis hi apareix sencer un altre cop: el malson comença de nou. Phil reviu per tercera vegada la mateixa seqüència d’esdeveniments, però ja se li ha esgotat la paciència, es treu de sobre amb violència el venedor d’assegurances i es nega a repetir el reportatge. En la cafeteria on es reuneix amb Rita seu al costat d’una paret on pengen tres rellotges aturats, que marquen respectivament les 4:00, les 5:55 i les 11:30, un fons perfecte per a un personatge que no sabem ben bé si es troba atrapat en un bucle o expulsat del temps. Perquè o bé el món continua el seu esdevenir i Phil resta empresonat en un dia que ja ha passat i del qual no pot sortir de cap de les maneres, o bé el temps s’ha aturat per a tots tret d’ell, que constitueix l’única diferència en la repetició. Sigui com sigui, el meteoròleg se sent angoixat, no comprèn què hi ocorre i demana ajuda a la productora, que l’envia al metge. Però ni el metge ni el psiquiatre arriben a comprendre el seu trastorn. Aquella nit, o potser la nit d’un altre dia —a partir d’aquest moment, la pel·lícula omet les repeticions per centrar-se en les petites diferències que el protagonista introdueix en la quotidianitat amb les seves accions i, en conseqüència, l’espectador ja no pot saber amb certesa quants dies transcorren—, Phil es pregunta per què, de tots els dies de la seva vida, ha de reviure, precisament, un dia com aquell, tan absolutament ensopit, quan, tot de sobte, s’adona que la seva situació té també un avantatge interessant: si no hi ha demà, els seus actes no tenen conseqüències, ja no cal acatar les normes.
Phil Connors inicia així el que podríem anomenar la seva etapa dionisíaca. Si el temps no existeix, aleshores, tot està permès: pot saltar-se les lleis, fumar i menjar pastissos sense por a emmalaltir, robar un furgó blindat o seduir una noia que, l’endemà, ni tan sols el reconeixerà. Faci el que faci, al matí tornarà a despertar-se al seu llit amb la música de Sonny & Cheer i el xerroteig dels locutors. Però Punxsutawney és un poble petit i les possibilitats de divertir-se limitades. Tard o d’hora, anar al cine vestit de cowboy o lligar amb les cambreres també acaba cansant, i el meteoròleg es planteja un objectiu més ambiciós: seduir Rita. La productora és una persona amable i generosa, el revers de l’egocèntric i sarcàstic protagonista, que haurà de planejar amb molta cura la seva estratègia. En cada repetició, veiem com Phil pren nota dels seus errors i va esmenant-los per poder mostrar-se davant Rita com l’home que ella desitja. Al remat, aconsegueix un dia perfecte. «No es pot planejar un dia així», li diu la productora. I amb tot el cinisme ell li contesta: «Sí, sí que es pot. Només cal treballar-s’ho molt».
Però el dia perfecte, que tant d’esforç li ha costat planejar, no conclou tal com Phil havia previst: Rita no vol passar la nit amb ell i s’adona que tot ha estat un muntatge, una comèdia premeditada. A partir d’aquell moment, per més que ho intenta, rep una bufetada al final de totes les seves cites. Com una paròdia de Sísif que tornés a apujar la seva pedra, Phil refà cada dia el mateix itinerari, que indefectiblement el condueix al mateix destí: la bufetada de Rita, que fa rodolar la pedra vessant avall. El meteoròleg es desespera: l’objectiu més ambiciós que s’ha plantejat mai, l’única cosa que aporta sentit a la sèrie de repeticions que constitueixen la seva vida, se li revela com inassolible. Comença així una nova etapa per a Phil Connors, en què l’absurd de la seva existència, repetit fins a la sacietat, esdevé insuportable. Un primer pla del rellotge despertador, tot just en el moment que les 5:59 es converteixen en les 6:00 —enfocades en un impressionat contrapicat, les làmines del rellotge semblen caure sobre l’espectador com una allau o una maledicció—, marca l’inici d’aquesta nova etapa de depressió i misantropia, en què el meteoròleg gairebé no surt de l’hotel i es passa el dia en pijama davant del televisor.
Cada matí, quan sona el despertador, Phil el llença a terra o el fa miques amb un cop de puny. Com el condemnat que vol escapar de la presó, tracta de trencar el bucle temporal que el reté. Se li acut que aquell absurd Dia de la Marmota continuarà repetint-se mentre visqui l’animaló que el protagonitza i, en una temptativa desesperada per acabar amb la roda de les repeticions, segresta la marmota i, durant la seva fugida de la policia, es llança amb el cotxe per un precipici i mor. Però ni la mort aconsegueix treure’l de l’infern de Punxsutawney: l’endemà es desperta com sempre, al seu llit, il·lès, mentre escolta la cançó que li recorda que s’hi troba irremeiablement enxampat.
Aquest intent de suïcidi serà seguit per molts altres, tan infructuosos com el primer. Al capdavall, Phil no pot sinó arribar a la conclusió que és immortal, una mena molt particular de déu, i assegut al seu racó de la cafeteria, al costat dels rellotges aturats, li conta a Rita com ha mort tantes vegades que ja gairebé ni existeix, i li demostra que ho sap tot sobre ella, coneix totes les persones que hi ha a la cafeteria i coneix al detall el que faran a l’instant següent. «Potser Déu no és omnipotent» —li diu— «potser és algú que ha viscut tant de temps que ja ho sap tot».
Després d’aquesta confessió, Rita passa la nit amb ell. Justament ara, que no pretenia seduir-la, és quan la troba al seu costat, i Phil n’agraeix la companyia, valora la comprensió i la generositat de la seva amiga. L’endemà Rita ja no hi és i tot comença de cap nou, però en el meteoròleg s’ha produït un canvi radical, com si hagués tocat fons i comencés a sortir a la superfície. Aquell matí dóna al captaire tots els diners que porta a sobre i es mostra amable amb els companys. Inicia així una nova etapa en el seu particular etern retorn, una etapa de transformació al llarg de la qual s’interessa per la literatura, aprèn a tocar el piano i a fer escultures de gel, però sobretot aprèn a ajudar les persones que el necessiten.
Una nit troba el captaire malalt, l’acompanya a l’hospital i l’ancià mor. Dia rere dia, Phil intenta evitar aquesta mort sense aconseguir-ho, i s’adona que el dia que viu una i una altra vegada pot ser també l’últim per a algunes persones. La mort —la pròpia i la dels altres— sembla ser el límit infranquejable, allò que no pot modificar. O potser sí? Per primer cop sembla que tot el coneixement estèril sobre els habitants de Punxsutawney que ha acumulat al llarg de tantes repeticions tingui alguna utilitat: el nen que cau de l’arbre no es fa mal perquè Phil està cada dia esperant a sota per agafar-lo, i l’home que s’ofega al restaurant no mor perquè ell apareix tot just per posar-hi remei en el moment precís. I no es tracta només de salvar la vida de la gent, sinó d’ajudar-los també amb els problemes quotidians: canviar una roda punxada, procurar un remei per al mal d’esquena o fer de mitjancer en un conflicte de parella formen part de l’atrafegat dia del meteoròleg. D’aquesta manera, quan arriba la nit Phil Connors ha esdevingut el personatge més popular del poble.
«La repetició res no canvia en l’objecte que es repeteix, sinó que canvia quelcom en l’esperit que la contempla», ens diu Deleuze a propòsit de Hume. Una observació que resulta del tot pertinent a propòsit del protagonista de The Groundhog Day. Phil Connors no pot canviar res en el dia que es repeteix, es limita a reviure una seqüència, perquè més enllà del moment present els seus actes no tenen cap repercussió. Cada dia comença igual, amb el rellotge que sona, el captaire que demana al seu cantó —tot i que ell l’ha vist morir ja moltes vegades—, el nen que s’enfilant a l’arbre des del qual caurà… Cada dia Phil, l’única diferència en el cicle de repeticions, l’únic subjecte en la seqüència —no debades, Deleuze afirma que la diferencia és just allò que apareix darrere de la subjectivitat—, introdueix canvis que modifiquen poc o gens el transcurs del dia i que no perduren quan aquest torna a començar. Però com a diferència conscient que és, Phil observa les repeticions i es troba sotmès a canvis, a un profund desenvolupament espiritual. L’estranyesa i la por amb què viu les primeres repeticions es transformen, més endavant, en un exagerat egocentrisme quan descobreix que els seus actes no tenen conseqüències, i desemboca en la desesperació més absoluta quan la seva aparent omnipotència s’estavella contra el menyspreu de la dona que estima i contra la impossibilitat de posar final al seu suplici amb la mort. Només quan deixa d’actuar mogut pel benefici propi, quan l’interès pels altres predomina sobre el seu egoisme, les modificacions que introdueix —tot i que no perduren— deixen de ser anecdòtiques i banals. Però el canvi més important és el que sofreix la seva personalitat: el personatge cínic i egoista del principi de la pel·lícula, aquell que no suportava Punxsutawney ni els seus habitants, es transforma en una persona generosa que converteix l’ajuda al proïsme en un dels seus principals objectius vitals. Reconciliat amb si mateix, Phil Connors encarna, finalment, els valors del superhome nietzscheà, que s’enfronta a l’etern retorn sense por perquè sap que actua de la millor forma possible.
I serà precisament quan ja no desitja anar-se’n de Punxsutawney perquè ha trobat el seu lloc dins la comunitat, que Rita s’enamorarà d’ell i aconseguirà sortir del bucle que l’ha atrapat durant anys. A la nit, després de la Festa de la Marmota, quan Rita descobreix que el meteoròleg és una de les persones més populars del poble i veu com molta gent s’hi acosta per agrair-li els favors, l’acompanya a l’hotel i passa la nit amb ell. L’endemà, la cançó de Sonny & Cheer sona a les sis, però és Rita qui allarga la mà per apagar el despertador. Phil no dóna crèdit a què està veient: Rita encara hi és, no ha desaparegut, no es tracta de cap repetició. S’aixeca, mira per la finestra i comprova que no hi ha gent al carrer, que ningú camina ja en direcció al parc on se celebra el Dia de la Marmota. Ja és el 3 de febrer, i per primera vegada veiem que el despertador marca les 6:01.
Malgrat aquest final tan paròdicament idíl·lic —la feliç parella camina per un paisatge que sembla una postal i Phil comenta que es quedaran a viure en aquell poblet adorable— l’espectador no pot deixar d’observar que alguna cosa no rutlla en la història que li acaben de contar. El personatge interpretat per Bill Murray és pur sarcasme. Potser en alguns moments s’humanitza —com quan li diu a Rita que se l’estima, però mentre ella dorm i no el pot sentir—, però fins i tot quan rep l’agraïment d’aquelles persones a qui ha ajudat manté una posa artificial, que ens indueix a pensar que tot allò és una farsa, una impostura. Certament, una situació reiterada fins a l’extenuació no sembla el millor marc perquè una persona es comporti amb naturalitat, però en la festa final Phil Connors (que no Bill Murray) sobreactua de manera evident. La seva presumpta transformació espiritual, l’entrega total al proïsme i l’encarnació del superhome nietzschià se’n va en orris a mesura que la pel·lícula arriba a la conclusió, i comencem a sospitar que el personatge no es mou per altruisme, sinó per pura vanitat. Més encara, que no ha fet més que perfeccionar el seu pla per seduir Rita, com si s’hagués adonat que per aconseguir-la no hi havia prou amb canviar (o fingir que canviava), sinó que li calia canviar el món, modificar la visió que els altres tenen d’ell a fi de comparèixer davant Rita amb una careta d’Übermensch de Carnestoltes.
El sarcasme que destil·la l’actuació de Bill Murray converteix, doncs, en magistral una pel·lícula que, amb un altre protagonista, potser no hagués passat de ser una comèdia romàntica amb un argument original i un muntatge fabulós. Sembla que en un principi hom va pensar en Tom Hanks per al paper de Phil Connors, un actor que sens dubte hagués encarnat perfectament el paper del superhome nietzschià amb moltíssima més convicció. Així ho va demostrar, un any després, en Forrest Gump.
© Anna Salomé. Publicat originalment a Omnes vulnerant