CLIENT: Aquests llibres són una estupidesa, veritat?
LLIBRER: Quins?
CLIENT: Em referisc a les faules d’animals en què el gat i el ratolí són grans amics.
LLIBRER: Supose que són poc realistes, però la ficció és així.
CLIENT: No, no és que siguen poc realistes, és que són estúpids.
LLIBRER: Bé… els autors usen aquests recursos per a ensenyar als xiquets que han d’acceptar tot tipus de gent, no troba?
CLIENT: Potser, però jo crec que els llibres no haurien de fingir que les persones congenien amb qualsevol així com així, que tot és bufit i barral. Els xiquets haurien d’aprendre que la vida és una merda, i com més prompte millor.(Jen Campbell. Coses rares que se senten en les llibreries)
Agafem una obra literària qualsevol. No importa com d’adulta ens semble. Dóna igual que siga Els Viatges de Gulliver o Sota el Volcà. Ulisses mateix, si volem. O Les flors del mal. Una vegada triada, deixem-la en mans d’un comité de censura degudament posat al dia. Junt amb el capellà i el militar de tota la vida, que hi haja també representants de tots els col·lectius de la correcció política. Sí, tendeixen a l’infinit, però fem un esforç perquè ningú no s’hi trobe discriminat. Deixem que tallen tot el que els semble reprovable, que reescriguen tot el que els parega erroni, abjecte, confús, ofensiu o immoral. I després, deixem que eliminen tot el que, simplement, no entenen. Quedarà un llibre per a xiquets d’allò més adient. Així se n’han fet centenars d’adaptacions de clàssics. I la major part del fotral de llibres infantils i juvenils que circulen pel món no són una cosa molt diferent, obres artificioses i fal·lacioses ordides per moralistes convençuts de la seua alta missió redemptora. Aclarim que hi ha excepcions que escapen a aquest diagnòstic i posen en dubte la pertinència d’aquest criteri classificatori, i que tampoc no ens referim al llibre obertament i honestament pedagògic, com són els sil·labaris, els catons o els llibres d’aritmètica, sinó a aquesta literatura segmentada segons trams d’edat, suposadament ajustada als nivells de raciocini, comprensió lectora i maduresa emocional que, suposadament també, corresponen a cada un d’aquests trams i que, amb l’excusa d’obrir als xiquets les portes del coneixement, colonitzen a consciència les verges praderies que hi ha darrere dels seus ulls.
Jules Verne escrivia per a totes les edats, i també Jack London, Melville, Dickens, Defoe, Dumas o Cervantes. De fet, no es plantejaven la qüestió. Aquesta segmentació per edats no és sinó una segmentació de mercat, i apareix a recer del concepte d’infància, que sorgeix a principis del segle XX, quan se li reconeix al món infantil una autonomia i uns drets que, lògicament però també d’una manera una mica paradoxal, necessiten empara per part dels adults. És llavors quan certs escriptors comencen a apuntar directament a l’entrecella dels xiquets i es crea una fructífera veta de mercat que, amb el transcurs dels anys, explotaran amb un gran profit la publicitat i la indústria de l’entreteniment. La literatura per a xiquets era en els seus orígens (Basile, Perrault, Grimm) literatura moral per a acollonir, per a ficar por i en sendera als infants, consistia en un catàleg d’amenaces, en l’exhibició obscena dels perills que els sotjaven i davant dels quals sucumbirien si se n’eixien de les vies establertes per l’autoritat dels pares que, com és sabut, en la societat moderna exerceixen d’agutzils de l’estat. Ara el procés continua sent el mateix, però el mecanisme s’ha invertit, s’hi practica el reforç positiu. No t’amenacen amb castics si ets roín, et tempten amb recompenses si ets bo. I així comença la tanda de dutxes escoceses que és la vida. De les promeses a la freda realitat, i d’aquesta a l’escalfor de les faules.
Tot el que s’al·lega a favor de la literatura infantil i juvenil es pot al·legar a favor de qualsevol altra: potenciació de la memòria, estímul per a la imaginació, accés al coneixement a través de l’emoció, desenvolupament del pensament abstracte, facilitació de la introspecció… són beneficis reals o hipotètics que res tenen a veure amb aquesta segmentació per edats. La gran fal·làcia, potser, rau en la distinció que es fa entre el món adult i el món infantil. En són un i el mateix. I les corresponents perspectives pertanyen a l’adult i al xiquet, cada un des de si i per a si. L’única literatura infantil digna d’aquest nom seria la produïda pels xiquets mateixos. I del que estem parlant és d’una literatura adulta, summament elaborada, destinada a un públic captiu tutelat per pares i professors, tan indefens com els catecúmens en els temps de la Inquisició o un llaurador xinés durant la Revolució Cultural. Al final, en l’anomenada literatura per a xiquets, el xiquet esdevé un personatge més, un ésser imaginat per l’autor.
Quant a la idea que la literatura infantil fomenta la lectura —estrany argument que pareix reconéixer implícitament que la lectura encara no és llegir això—, tot i admetre que siga un bé en si mateixa, que ja és molt admetre, cal reconéixer que no pocs joves apeixats amb aqueix tipus de productes abandonen l’hàbit perquè, quan han xocat amb la realitat, s’han adonat que els llibres, els que els han donat, no els han ajudat gens ni mica en els tràngols iniciàtics. I no pocs han estat incapaços de fer la transició d’aquestes lectures puerils a altres encastades més sòlidament amb la realitat. Són més els que s’han estancat en aquesta fase fantasiadora que no mena necessàriament al món dels llibres. En la pràctica, l’anomenada literatura infantil substitueix altres lectures i no predisposa necessàriament a fer el pas cap a unes noves. Llegir no és un hàbit, com es diu i es repeteix com qui parla de fumar o de menjar pipes. És un mètode cognitiu que, si no dóna cap fruit, acaba sent desestimat. Segons pareix, els que es van traure de la mànega que els xiquets no eren adults en miniatura van invertir l’equació i van crear un món ple de xiquets grans.
CLIENT: Aquest és el llibre que vols, mante?
FILLA: Sí!
CLIENT: Peter Pan?
FILLA: Sí, per favor! Peter Pan pot volar!
CLIENT: Així és, filla. Peter Pan és molt bo volant.
FILLA: Papà, per què jo no puc volar?
CLIENT: Per culpa de Darwin, reina.(Jen Campbell. Coses rares que se senten en les llibreries)
© Joan Dolç. Publicat originalment a Balanç d'existències