La reflexió sobre els androides constitueix només la connexió més superficialment frankensteiniana de l’obra de Lem, perquè —si més no en aquelles narracions que no s’ocupen dels intents de comunicació amb espècies alienígenes— l’autèntica representació del monstre, en el sentit etimològic del mot, que vol dir «advertència», s’hi manifesta en forma d’esclat d’una superintel·ligència capaç de deixar enrere la humanitat. És el que, d’ençà del famós article homònim de Vernor Vinge «The Coming Technological Singularity: How to Survive in the Post-Human Era», aparegut el 1993, s’anomena la Singularitat Tecnològica, terme que al llarg dels últims anys ha popularitzat de manera demagògica el conegut cibernètic i futuròleg nord-americà Ray Kurzweil. Tot amb tot, interessa destacar que no estem parlant de cap fatalitat, sinó d’una contingència que dins el camp de la cibernètica és encara objecte d’intensa discussió entre aquells que pensen que es tracta d’un futur més que probable i aquells que s’hi mostren escèptics i tendeixen a creure que darrere d’aquesta hipòtesi batega una il·lusió desproveïda de fonament, similar, posem per cas, a la recerca de la pedra filosofal en l’època dels alquimistes. La qüestió, doncs, és que, a hores d’ara, com remarca el cibernètic Jerry Kaplan, encara «no tenim un marc teòric acceptat que resulti suficient per resoldre aquest conflicte», raó per la qual potser no és fortuït el fet que constitueixi un terreny propici a la fabulació literària o cinematogràfica millor o pitjor informada.
Sens dubte l’obra de Lem representa una de les aportacions més primerenques i de major envergadura que s’han fet a la qüestió des de l’àmbit del pensament i la literatura. Si ens cenyim a aquesta última, sóc del parer que una de les millors maneres d’introduir-se en aquesta parcel·la de l’obra de l’autor de Solaris és a través de la lectura d’un relat en la qual la construcció de robots no antropomòrfics coexisteix amb l’emergència d’una criatura que té totes les traces de constituir una superintel·ligència in statu nascendi. Em refereixo a la narració titulada «El doctor Diàgores», inclosa al volum Diaris de les estrelles. Viatges i memòries (1971) i protagonitzada per Ijon Tichy, un personatge recurrent en algunes de les obres satíriques de Lem. El desenvolupament de la trama és tan suggestiu que paga la pena fer-ne cinc cèntims.
Després d’haver-ne sentit parlar força tant en els cercles especialitzats com a la premsa sensacionalista, Tichy viatja a Creta amb el propòsit de visitar el doctor Diàgores, que viu aïllat en una casa situada a uns 90 quilòmetres de l’antic laberint de Cnossos on, segons la llegenda mitològica, va ser reclòs el Minotaure. Diàgores és un científic estrafolari, heterodox i de mal caràcter, autèntica personificació del mad doctor enfrontat al sentit comú de la disciplina, que s’esforça en la fabricació de criatures no subjectes a les limitacions habituals en la cibernètica, sempre obsedida per assegurar-se l’obediència de les seves creacions i impedir l’espontaneïtat dels éssers fabricats. El seu lema és que «Sense l’imprevisible no hi ha cibernètica» i, en conseqüència, ha renunciat al plagi, a la imitatio Dei, entesa com l’aspiració a la construcció de l’homunculus, és a dir, d’un enginy artificial creat a imatge i semblança de les persones. El doctor Diàgores, doncs, ha eliminat la finalitat dels seus treballs, de la mateixa manera que la natura renuncia a qualsevol teleologia evolutiva. L’actitud de Diàgores constitueix la il·lustració perfecta d’una actitud que el filòsof i cibernètic Nick Bostrom, en el llibre Superintelligence: Paths, Dangers, Strategies (2014), reformula en forma de Conjectura de la compleció tecnològica, en virtut de la qual «si els esforços en desenvolupament científic i tecnològic no cessen de manera efectiva, aleshores totes les capacitats bàsiques importants que podrien ser obtingudes a través d’alguna possible tecnologia, seran obtingudes». I, a mitjà termini, no cal esperar que cessin, atès que, com assenyala el filòsof Günther Anders, la idea fixa de la nostra civilització tecnològica és que «el que es pot fer és el que cal fer» i «el que cal fer és l’inevitable.» Més encara: tal com confessa a Tichy, Diàgores aspira a introduir en les seves creacions un Principi d’autocomplicació, consistent a dotar la criatura fabricada de «la facultat de reconstruir-se a si mateixa segons els seus propis criteris si no pot realitzar les tasques que s’havia assignat (i que jo ignoro, d’acord amb els meus propòsits).» En procedir així, el doctor descobreix que el primer impuls de les seves creacions consisteix en el desig d’alliberar-se i trencar —tal com ja va fer la primera parella humana al Jardí de l’Edèn— les limitacions que els han estat imposades, circumstància que l’obliga a prendre mesures dràstiques per mantenir-les sota control com ara empresonar-les en búnquers subterranis de formigó i acer o aniquilar-les amb oxigen líquid si esdevenen perilloses. La qüestió és que, al capdavall, no hi ha manera d’esbrinar d’on sorgeix aquest impuls de les criatures a l’autonomia. En una conversa amb Ijon Tichy, el doctor exposa sense ambages el seu punt de vista:
Atribuïm la vida espiritual a altres persones perquè la posseïm nosaltres. Com més allunyat de l’home està un animal quant a la seva estructura i funcions, tant menys seguretat presenten les nostres suposicions relatives a la seva vida espiritual. Per aquesta raó atribuïm unes emocions definides al mico, al gos, al cavall, mentre que de les “vivències” d’una sargantana sabem ja molt poc i, tractant-se d’insectes o infusoris, les analogies perden tota la seva efectivitat. […] El que ocorre és que si en el cas dels animals el problema és trivial i no massa important […], en el dels cibernoides es converteix en un malson, ja que tot just vinguts al món lluiten per la seva llibertat, però per què ho fan, quin estat provoca aquestes irrefrenables tendències… mai no ho sabrem…
—Si se’ls donés la parla…
—El nostre llenguatge va néixer en el transcurs de l’evolució social i transmet informacions sobre estats anàlegs, o almenys semblants, ja que tots nosaltres ens assemblem. Atès que els nostres cervells s’assemblen, vostè suposa que jo, si ric sento el mateix que vostè quan està content. Però no és el mateix en el cas d’ells. Plaers? Sentiments? Temor? Què passarà amb el significat d’aquestes paraules quan del cervell humà alimentat amb sang passin a les inanimades bobines elèctriques? I fins i tot si eliminem les bobines, si esborrem els esquemes inductius, què hi obtindrem?
En realitat, la resposta a la incògnita el professor Diagòres ja ha començat a entrellucar-la perquè, després de moltes temptatives, ha aconseguit infondre vida en una substància autoorganitzadora de tipus fungoide i estructura polimèrica capaç de pensar i de resoldre problemes pel seu compte, tot i que no a la manera d’una persona o un animal. Per a més intriga, una parella d’aquests fungoides, tancats per separat en cilindres metàl·lics i observables a través de petites finestres de vidre grossíssim, ha desenvolupat un sistema de comunicació a distància, del tot incomprensible per a les persones, i no sols capaç d’ultrapassar qualsevol barrera que s’hi interposi, sinó d’influenciar subtilment la conducta humana. No revelaré ací el final obert del relat, però, simptomàticament, connecta de manera molt directa amb els problemes de comunicació amb intel·ligències alienígenes presents en altres obres de Lem.
© Josep J. Conill