L’escriptura i la imatge: memòria i fotografia en els últims llibres de Joan Dolç

Ens trobem, doncs, davant d’una reconstrucció dels seus primers cinc anys de vida, però amb abundants analepsis i prolepsis, això és, amb incursions en èpoques anteriors a la seua vinguda al món i en el futur adult de l’autor, que escriu a la vora de la setantena, imbuït de la consciència dolorosa que “tots som la mortalla del xiquet que vam ser”.

Dit això, resulta important assenyalar el paper que la fotografia representa també en aquest llibre, il·lustrat amb una trentena i escaig d’instantànies pròpies, mitjançant les quals el lector aconsegueix situar-se visualment en l’univers descrit pel text. Però la seua importància no s’atura ací, perquè la concepció de la memòria de Dolç és, en si mateixa, eminentment fotogràfica. No debades, John Berger es preguntava: “¿Què feia el paper de la fotografia abans de la invenció de la càmera fotogràfica? La resposta que un espera és: el gravat, el dibuix, la pintura. Però la resposta més reveladora seria: la memòria. El que fan les fotografies allà fora en l'espai exterior a nosaltres, es duia a terme anteriorment en la interioritat del pensament”.

La Veu dels Llibres